«La policia sap que avui està vigilada»

Amb 55 milions d'exemplars venuts al món de més de 20 novel·les, Michael Connelly (Filadèlfia, 1956), perfecte amfitrió, atén els periodistes que han travessat l'Atlàntic per entrevistar-lo a Tampa (Florida), on ara viu amb la seva dona, a «3.000 milles» de la ciutat que des de fa dues dècades és la seva inesgotable «font d'inspiració» literària, Los Angeles. Confessa que hi torna tan sovint que no té temps de trobar-la a faltar. I hi transcorren, a ritme del jazz que paladeja el seu inspector Harry Bosch, la majoria de les seves històries, com l'última,La caja negra(premi RBA de novel·la negra), on reprèn un assassinat comès 20 anys enrere, durant els disturbis racials de 1992 per l'absolució dels policies blancs que van apallissar Rodney King, un home negre, i que es van saldar amb més de 50 morts.

-S'intueix que a Harry li prepara la jubilació a la policia amb el relleu de la seva filla adolescent. ¿Veurem una sèrie protagonitzada per ella?

-Pot ser. És una llavor que planto per poder utilitzar-la després, perquè Harry ja té 62 anys i no podrà treballar de detectiu gaire més temps.

-Vostè també té una filla jove. Harry sembla content de la seva elecció policial. ¿Preferiria que la seva seguís els seus passos escrivint?

-Com Harry, tinc dubtes, però no li diria mai a la meva filla que no fos policia. La prepararia el màxim de bé possible perquè triés bé. M'agradaria si fos periodista, totes dues són feines difícils i comporten risc.

-¿Ho diu perquè va viure els disturbis de Los Angeles com a periodista i van estar a punt de linxar-lo?

-El veredicte va ser una gran sorpresa, tots crèiem que la justícia prevaldria i els periodistes ens vam desplegar. Jo era on van apallissar Rodney King, un barri amb moltes minories. Hi havia un centenar de persones congregades allà per sentir el veredicte i quan en un camió de televisió van veure que els policies eren declarats no culpables i les imatges de gent que començava a rebel·lar-se en altres llocs es van encomanar i vaig quedar enmig de la revolta.

-¿Va tenir por?

-Estava envoltat de gent i vaig sentir que estava en perill, vaig tenir por que m'agredissin físicament, però, ¿què podia fer? Llavors un afroamericà em va agafar pel braç i em va dir 'vine, t'he de portar al teu cotxe'. I va començar a empènyer i a obrir pas. No li vaig poder donar les gràcies perquè vaig engegar el cotxe i vaig sortir d'allà immediatament.

-¿Ha necessitat 20 anys per escriure sobre aquells disturbis?

-Ho vaig tractar una mica aEl vuelo del ángeli en una altra novel·la, però no amb tant detall. Després de 20 anys escrivint volia parlar d'alguna cosa que hagués passat fa 20 anys. Sabia que originaria una sèrie de preguntes dels periodistes, com ¿què va passar? ¿què li va passar a aquella gent? o ¿pot tornar a passar?, i això em manté al dia.

-Un personatge diu que hi havia crisi econòmica i social, com avui. ¿Pot tornar a passar, doncs?

-Em refereixo a Los Angeles. La situació econòmica és la que és, però la policia està en més bona posició per poder tractar el problema racial, és més responsable i la seva relació amb la comunitat és millor. Pot passar, però falten elements perquè es repeteixi. Espero que s'hagi après la lliçó.

-¿Creu que s'ha après?

-Casos com el d'O.J. Simpson i el de King van fer dels anys 90 una època molt fosca per a la policia de Los Angeles. Van treballar molt les relacions públiques i han après a fer servir la tecnologia a favor seu per fer desaparèixer les brutalitats, perquè des que algú va gravar en vídeo la pallissa a King es van adonar que qualsevol podia estar vigilant-los i difondre el que feien.

-¿Es noten canvis amb Obama?

-Espero que després de les eleccions pugui actuar més. En l'àmbit social moltes coses segueixen igual de malament que el 1992, però Obama és un símbol i un líder que fa que la gent se senti més representada i amb veu.

-Harry va estar al Vietnam i en aquesta novel·la surten veterans de l'Iraq.

-La manera de fer la guerra al Vietnam i a l'Iraq va ser molt diferent. No volia comparar-ho, sinó parlar de la guàrdia nacional en la revolta del 1992. Els veterans del Vietnam no van tornar com a herois. Els del Golf reben atenció mèdica i psicològica, però queda molt per millorar.

-Harry sent molta empatia amb la periodista assassinada.

-Harry no la va conèixer, però se n'enamora una mica. Revisc el seu treball perquè el lector també se n'enamori. És una referència a la pel·lículaLaura, del 1944 [d'Otto Preminger]. Conec molts investigadors que s'han sentit emocionalment lligats a les víctimes.

-¿Troba a faltar el periodisme?

-Només la camaraderia entre periodistes. Encara que no sé si encara existeix, perquè avui el periodista treballa en un model que s'ensorra, sense saber quan el cridaran al despatx per dir-li que està acomiadat. Als anys 90 era una bona professió.

-¿Com veu la crisi de la premsa?

-No vull fer-lo sentir malament. La gent sempre necessitarà notícies, però jo, per exemple, llegeixo diversos diaris a internet i només un en paper. Fa pocs anys que van començar a cobrar per internet i crec que se'ls va passar el moment. Tot i que crec que encara hi ha gent que està disposada a pagar per la bona informació, pot ser tard. Conec diversos periodistes que han deixatLos Angeles Timesper fer els seus propis blocs.

-La seva novel·la negra mostra els problemes de la societat. ¿Li dol que es vegi com a entreteniment?

-Hi poso petites reflexions, però no estan enfocades als problemes socials, com han fet autors escandinaus, com Sjöwall i Wahlöö. Els crítics la consideren entreteniment, però els lectors es fixen en aquestes pistes socials. No es veu com un producte menor, es venen i són populars.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-Algun actor preferit per encarnar Harry Bosch a la sèrie televisiva que està preparant?

-No. Només vull que es comprometi amb el personatge.