Als seus peus senyora baronessa

A principis de la dècada dels noranta vaig tenir el plaer de conèixer la incomparable Tita Cervera, a la qual fins aleshores em limitava a admirar a distància: arribar a baronessa després que Espartaco Santoni et deixi sense ni un duro és una gesta que no està a l'abast de qualsevol. M'havia caigut el càrrec de guionista i entrevistador d'un vídeo cridat a vendre's al Museu Thyssen, encara que jo no el vaig arribar a veure mai i, francament, no sé què se'n va fer. El cervell de l'assumpte era un vell amic de Tita, anomenat Tato, que va morir no fa gaire i de qui no em trauran ni una mala paraula: d'acord, era l'alumne més avantatjat de Rinconete y Cortadillo --venia a ser com el dibuixant de tebeos Vázquez, però amb blazer i arriquitauns al clatell--, però executava els seus embolics amb una barreja tan sublim d'elegància i poca vergonya que era del tot impossible agafar-li mania. Gràcies a Tita, es dedicava a gravar en vídeo qualsevol activitat relacionada amb el baró Thyssen. És a dir, que si s'havia de canviar de lloc un sofà a Villa Favorita, allà teníeu Tato per registrar-ho, al capdavant d'un equip sobredimensionat del qual se servia per presentar-li contínuament al baró els comptes del Gran Capità. 

En aquells temps, els Thyssen vivien en una mena de pagoda tailandesa a La Moraleja, que en l'entorn del barri cantava com una calàndria. Els pel·liculers ens plantàvem allà cada matí i encaixàvem les mirades displicents del baró, que solia estar esmorzant al jardí en batí i semblava considerar-nos part del servei (tampoc anava tan desencaminat). Vaig tenir el privilegi que Tita en persona em fes le tour de la maison, i he de dir-los que no hi havia ni un racó que no fos horripilant, però l'espant era dels que mouen al somriure i, gairebé, a la tendresa. Vaig poder veure l'habitació dels lloros, encara que no vaig passar del llindar perquè sempre m'han fet mania les bèsties amb plomes i allà n'hi havia a carretades. Em vaig imaginar per un moment la vida del cuidador --sempre envoltat de lloros, cacatues, papagais i vés a saber què més, voletejant, i grallant, clavant-se cops amb el bec i, sobretot, cagant sense parar-- i em va semblar un autèntic malson. 

 

 El riure fluix habitual 

 

Tita era una dona adorable, encara que d'escassa memòria. Cosa que m'obligava a passejar amb ella pel jardí, mentalitzant-la perquè poguéssim fer-li alguna presa que durés més de tres segons i no acabés amb el seu riure fluix habitual, mentre esquivàvem Borjita enfilat al seu tricicle; encara que s'ha de reconèixer que el xaval s'esforçava més a atropellar el servei: en aquella època, la seva pobra mare encara confiava a fer-ne un home de profit. 

 Heini, al contrari, era l'entrevistat perfecte. Li feies una pregunta, l'informaves de la durada aproximada de la resposta i l'home la clavava. Jo crec que es passava la vida al jardí perquè --tot i que la seva relació amb el vi negre començava a les onze del matí-- no aconseguia reunir prou valor per entrar en la pagoda completament dissenyada per la seva dona, que tenia com a únic refugi visual un quadret de Gauguin que a mi també em va ser de molta utilitat. 

Notícies relacionades

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

Ros-Marbà, rere l’empremta de Benjamin

 Les decisions estètiques de Tita podien ser tremendes. Rafael Moneo m'havia explicat els seus patiments per impedir que la baronessa fes pintar cada planta del museu d'un color diferent. I a Tomás Llorens, directament, li havia destrossat l'atri --on ell havia reunit sis o set obres de diferents èpoques, a manera d'introducció a la pinacoteca del baró-- amb dos retrats d'ella i de Heini a càrrec del gran Macarrón, que et treu tan alt i espigat que només et falta ser de color blau per semblar un dels barrufets d'Avatar. 

En qualsevol cas, a mi em va semblar una dona encantadora. Ens va deixar diners a deure, però mai sabré si això va respondre a la gasiveria del baró o bé Tato se'ls va ficar directament a la butxaca.