El Príncep d'Astúries premia la mestria de Philip Roth

Deixant de banda les discutibles decisions de l'Acadèmia sueca que un any darrere l'altre l'ignora en els premis Nobel, ningú li planta cara avui a Philip Roth. Sens dubte, és el gran mestre viu de la literatura nord-americana -amb el permís de Don DeLillo, Cormac MacCarthy i Thomas Pynchon- ara que els mestres Bellow, Updike i Mailer han passat a millor vida. Així ho va certificar ahir el jurat del Príncep d'Astúries en un acte de reconeixement que afegeix un plus de dignitat al premi mateix. Dotat amb 50.000 euros i una estatueta de Joan Miró, en l'acta del jurat del premi es destaca la seva qualitat de «clàssic viu» -és l'únic autor en actiu que forma part de la canònica The Library of America- i la seva capacitat per mostrar «el desassossec del present».

Per descriure la importància de Roth hem de recórrer a adjectius de mida extra comtitànic, immens i fins i tot,prodigiós. L'autor nord-americà nascut a Neward el 1933 va començar a escriure sota la influència de Saul Bellow, mestre reconegut, potser amb la intenció de prendre-li el ceptre de millor escriptor jueu. De fet, els temes de Bellow i de Roth

-l'ocàs del mascle, la neurosi, la mirada picaresca, la por a les dones o la crítica a la identitat jueva- no són tan diferents. La seva tercera novel·la,El trastorn de Portnoy, del 1969 -unbest-sellerque permetia, a més, llegir una novel·la semiporno amb prestigi literari-, li va reportar diners, reconeixement universal i un odi cartaginès de la comunitat jueva, horroritzada per l'acte de traïció, que va trigar anys a evaporar-se.

TREBALL INCANSABLE / Així es definia l'autor entrevistat per Alain Finkielkraut, amb la seva característica autocrítica esmolada: «Philip Roth és el jueu que es masturba amb un tros de fetge, la qual cosa li permet guanyar un milió de dòlars». Sembla fàcil, però en els seus 30 llibres, resultat de treballar incansablement «matí i tarda cada dia del món», no hi cap la decadència. Això no ho aconsegueixen gaires. Roth va començar sent molt bo, després va passar a ser interessant -gràcies a Nathan Zuckerman, el seu personatge àlter ego, amb qui va travessar la dècada dels 80- i a mitjans dels 90 va experimentar una evolució prodigiosa. En l'època en què altres es jubilen -ell ho va fer realment com a professor de literatura- va començar a sumar una darrere l'altra novel·les cada cop millors a velocitat supersònica. Aquí se situenPastoral americana-o la cara fosca del somni americà-oMe casé con un comunista, on passa comptes amb la seva ex, l'actriu Claire Bloom, que abans havia buidat el pap en un llibre de memòries en el qual apareix com un monstre.

L'autobiografia encoberta és també segell distintiu de l'autor, que a més de Zuckerman ha adoptat altres màscares com David Kepesh i fins i tot un home que es diu Philip Roth

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-en la magníficaEl complot contra els Estats Units, per exemple-. Amb aquests personatges l'escriptor també ha experimentat la decadència, la vellesa i la impotència -la pitjor malaltia que pot patir Roth- en un emocionant joc de miralls.

De moment, l'emoció va estar en el camp de Roth ahir quan a l'assabentar-se del premi va decidir dedicar-l'hi al seu bon amic Carlos Fuentes, que va morir fa un mes.