Migoya relata en vinyetes el segrest de la seva dona

Melina no s'ha atrevit encara a llegir Plagio (Norma), «potser d'aquí uns mesos». Perquè ella és la protagonista. Fa 15 anys, a Lima, quan en tenia 18, va ser víctima durant tres dies d'un plagio, com en diuen d'un segrest al seu país, el Perú, on el terrorisme de Sendero Luminoso i el Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) estava a l'ordre del dia. Avui viu a Barcelona amb el seu marit, Hernán Migoya. Escriptor i guionista, ha repetit tàndem amb el dibuixant Joan Marín (Olimpita) per disseccionar amb brillantor, sense caure en groguismes ni sensacionalismes, una experiència real esgarrifosa i pintar a través d'una novel·la gràfica un fresc d'un país i una societat que està acostumada a la violència.

LA POR / Melina sap molt bé de què parla quan afirma que «la sensació de seguretat a Espanya és impagable». Sobretot quan, durant l'entrevista, recorda com es va sentir aquell matí del desembre del 1997. «Surts un dia de casa i al cap de mitja hora estàs tancada en una maleta, al maleter d'un taxi, amb els ulls embenats. A fora hi ha 30 graus de temperatura, et mors de calor i només penses ¿què m'està passant? La por de no saber què passarà amb tu és horrible... És una sensació brutal, l'angoixa, l'asfíxia... No sabia... Pensava: em violaran, em mataran... Va ser el pitjor. Quan veus que arriba la nit i això no s'acaba, i que es fa de dia i això no s'acaba, és etern, etern».

No eren terroristes, els que la van segrestar i van demanar un rescat impossible als seus pares, sinó un parent i els seus còmplices. «Avui et diuen que els segrestos per part de familiars són habituals», apunta Marín, que després de deu dies al Perú es «va enamorar del país» però va constatar que encara que «la violència ha baixat la sensació de perill segueix existint». El mateix opinen Migoya i Melina, que van descartar viure a Lima després de ser assaltats a punta de pistola per tres emmascarats. «No vols tornar a passar por ni viure mirant per damunt de l'espatlla», explica l'autor de les recents Nuevas Hazañas Bélicas (EDT), on Marín també participa, i de la novel·la Una grande y zombi (Ediciones B).

La policia va detenir els segrestadors i va alliberar Melina. «Com que l'operatiu va ser un èxit i veient que allà els policies guanyen molt poc, uns 200 euros al mes, els meus pares -revela- van cedir els diners del rescat als agents en agraïment, tot i que es van endeutar per reunir-los. Jo també ho hauria fet». Però els segrestadors van sortir al cap de pocs anys de la presó. «Per això -afegeix- un contacte policial em va alertar i em va dir que m'hauria d'allunyar un temps del país. Era molt fàcil trobar-me'ls, sobretot el familiar».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

FRESC DE LA VIOLÈNCIA / I aquella fugida la va portar a conèixer Migoya, que després d'uns quants anys d'anar i venir del Perú, va reunir la informació de la família, els interrogatoris, les trucades entre el pare i els segrestadors... «Va ser terrorífic i fascinant contrastar totes les versions i fer un brodat amb això. No és només la història d'un segrest, sinó que a través de la vida de Melina, els seus anhels sentimentals, els seus projectes, podia mostrar la violència d'un país tan diferent del nostre».

Ella, amb vuit anys, ja va veure l'assassinat d'uns veïns en un acte de venjança. «Era Nadal, estava tot ple de sang. Havia jugat amb els fills, de 3, 5 i 7 anys. No van tenir pietat ni d'ells, els van torturar. La meva generació vivia amb naturalitat els assassinats. A l'escola de sobte un nen desapareixia perquè Sendero havia amenaçat la seva família. Era el dia a dia de la nostra infància, t'acostumes a la violència».