Anar al contingut

CRÒNICA

Zebda, mestissatge de primera generació

La banda de Tolosa va traspuar vitalitat a Apolo

JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

Amb un material tan vigorós com el que sempre va tenir entre mans, era possible que Zebda, després de vuit anys de parada, reaparegués convertit en un artefacte pesant, fofo i disminuït. No va ser així. Dimarts, a Apolo, va fer la impressió que, durant aquest temps, la banda de Tolosa no s'ha dedicat a l'exercici del macramé, sinó a recarregar les piles i armar-se de raons per tornar als escenaris amb la barreja de fúria i celebració que els va col·locar al seu dia al capdavant de l'escena mestissa.

Apolo els portava bons records. A ells i al seu públic: el 2003 hi van gravar el frenètic DVD que va acompanyar el seu últim disc en directe, La tawa. L'espectacle d'exaltació i comunicació directa que es va produir aquella nit va tenir continuïtat dimarts amb una nova exhibició de ritmes impurs, denúncies socials, melodies grates i, el plus definitiu de Zebda, el fulminant trio de veus constituït per Magyd Cherfi, i els germans Mouss i Hakim Amokrane.

'L'ESTACA', REIVINDICADA / Compromís sense serrar les dents; amb acusacions, però amb festa i sensibilitat. Zebda segueix sent un grup de trobadors moderns, i les cançons del seu nou disc, Second tour, com Le dimanche autour de l'église (sobre la convivència de religions), van divulgar un missatge amb vitalitat i harmonia. Es van barrejar amb rescats tersos de Pas d'arrangements, Le bruit et l'odeur (resposta a un discurs de Chirac en què lamentava «el soroll i l'olor» dels barris d'immigrants) i Tomber la chemise. I als bisos, L'estaca, de Llach, en un enfervorit càntic col·lectiu. Amb tants motius, o més, que quan la van cantar el 2003.

0 Comentaris
cargando