La intensa mirada de Tàpies i un mitjó

Som a principis de 1992. Falta poc per al començament dels Jocs Olímpics de Barcelona. La ciutat viu una intensa febre que ha de convertir-la durant dues setmanes en el centre d'atenció mundial. Per tot arreu sorgeixen noves construccions, carrers, places i avingudes. Barcelona canvia de pell per deixar de ser una ciutat condemnada a l'ostracisme per dècades de dictadura i transformar-se en una moderna metròpolis europea. Una obra de Tàpies protagonitzarà una de les més sorolloses polèmiques preolímpiques.

Un dels emblemes de la transformació ciutadana serà el Palau Nacional, pròxim a l'estadi que acollirà molts dels esdeveniments olímpics. El palau, projectat el 1925 per a l'Exposició Universal de 1929, experimenta una remoció dirigida per l'arquitecta italiana Gae Aulenti, una de les estrelles de l'arquitectura internacional atretes per l'Ajuntament barceloní per a la transformació urbana. L'espai estel·lar del Palau, que es convertirà en la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), és la sala oval gegant, un dels auditoris coberts més grans d'Europa. Com a colofó decoratiu de la renovada sala, el consistori ha encarregat una obra al més universal dels artistes catalans, Antoni Tàpies.

«¡SI FINS I TOT ESTÀ FORADAT!» / Aquells dies, quan la construcció del MNAC ja està en la fase final, se celebra al Palau Nacional una reunió restringida dels patrons del futur museu. S'hi presenta el projecte de Tàpies. Es tracta… d'un mitjó. És una exquisida maqueta, d'uns 20 centímetres d'altura, d'un mitjó blanc penetrat per filaments negres i foradat en diversos punts, i que en la seva versió definitiva farà uns 18 metres d'altura i s'erigirà a la sala oval. Al contemplar la maqueta, l'estupefacció de les autoritats és considerable. Alguns no poden reprimir el seu desgrat. Un d'ells, amb expressió de disgust, pronuncia la condemna definitiva:

-Però…¡si fins i tot està foradat!

A partir d'aquí, el mitjó de Tàpies suscita una cascada de rebutjos. És clar que els pròcers del futur museu esperaven una altra cosa.

Una cosa més eterna i al mateix temps moderna, a l'estil de l'informalisme matèric que ha donat fama mundial a Tàpies. Un il·lustre mecenes apunta que li havia «suggerit» a l'artista la utilització d'un exòtic basalt negre que només es troba al centre del Sàhara com a material de la seva obra per al MNAC. Les autoritats de la Generalitat de Catalunya assenyalen que proposaran a Tàpies una modificació del seu projecte, encara que ja ningú parla de basalt negre.

En els dies següents, després de publicar-se una imatge de la maqueta, la reacció «del carrer» es revela adversa. «¡Un mitjó! ¡I amb forats!». Inútilment, Tàpies explicarà que vol «proposar la meditació a l'espectador i posar de manifest la importància de les coses petites en l'ordre còsmic de l'univers».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Quin és el problema? Més enllà de possibles records d'alguna infància miserable plena de mitjons foradats, més enllà del gust educat en l'exquisidesa de les coses grandioses i eternes encara que estiguin fetes de materials pobres, el problema és de mirada o, més ben dit, d'intensitat de la mirada. Allà on Tàpies desitja realçar la significació de les coses insignificants i la unitat fonamental de les coses (així, els forats del mitjó al·ludeixen als «forats negres» de l'univers), els observadors de baixa intensitat només hi veuen un brut mitjó foradat. La polèmica està servida i Tàpies serà objecte de menyspreus mediàtics.

En un final demostratiu de la seva insubornabilitat creativa, Antoni Tàpies es nega a retirar o modificar la seva proposta, malgrat que rep propostes per erigir el seu mitjó en diversos llocs del món. El mitjó de 18 metres no arribarà a construir-se ni a erigir-se al museu de Montjuïc. Caldra esperar-se fins a la primavera del 2010 perquè la polèmica obra -reduïda a 2,75 metres d'altura- reaparegui al pati interior de la Fundació Tàpies de Barcelona, on pot ser admirada pels visitants que poden gaudir de la llibertat de les seves mirades per jutjar la intensitat de la mirada de Tàpies.