Andrés Rábago, 'El Roto': «Els culpables de la crisi s'han escapat»

Des dels anys en què Andrés Rábago es feia dir OPS, els seus dibuixos apareixen poblats de figures grises que revelen amb cruesa i sense pèls a la llengua la trampa que amaga la realitat. En temps tramposos com els que cor-ren, els sincers homenets tèrbols de Rábago s'han fet forts a les vinyetes d'El Roto, unes vegades per afirmar:«Estem fent proves de resistència al personal per veure fins on aguanten»;unes altres per proposar:«Si no es pot devaluar la moneda, caldrà devaluar la gent». L'autor ha seleccionat 80 trets d'aquest calibre, publicats a la premsa des del 2008, i els ha reunit en un llibre que s'anuncia com aViñetas para una crisis(Mondadori). Cada un d'aquests dibuixos, per si mateix, explica el que ens està passant amb més claredat que tota la literatura econòmica editada al llarg dels últims anys.

-Per a algú que es dedica a la sàtira, una crisi com aquesta ha de ser un filó.

-No m'agrada que sembli que això és així. Preferiria que hi hagués altres temes diferents de la crisi sobre els quals pensar i dibuixar, però la meva obligació és treballar sobre el que preocupa la gent. Em sento més còmode tractant assumptes més filosòfics i humanistes.

-¿La sàtira serveix per explicar la crisi?

-La sàtira és una màquina de raigs X que permet veure els ossos del sistema. Així és com l'entenc jo. No busco el riure, ni tan sols el mig somriure. Busco assenyalar les formes que s'amaguen sota la superfície dels esdeveniments. La sàtira fa transparent el que és opac.

-Molts dels seus dibuixos posen lletra a pensaments tàcits que s'han estès entre la població. Per exemple, que el malbaratament dels anys de bonança era insostenible, però ningú deia res.

-Sí que es va dir, però aquelles veus no van ser escoltades. Els poders sabien que això podia passar però no van voler actuar, van preferir deixar-ho de banda. Sota un aspecte de bona salut, en la nostra societat estava creixent un càncer. Els governants, que ho haurien d'haver aturat, no ho van fer, i aquesta és la seva responsabilitat. Lamentablement, la majoria dels culpables s'han escapat. Ara estan en consells d'administració d'empreses per les quals ja estaven treballant llavors.

-¿Se li pot exigir també responsabilitat a la gent per haver viscut per sobre de les seves possibilitats?

-No seria just. Els ciutadans es van limitar a respondre als estímuls que els van enviar. És cert que molts van contraure massa deutes, però ells no tenien la informació necessària per saber que això podia passar. La gent es va hipotecar perquè creia que la situació era sostenible, ningú li va advertir que no era així. Al contrari, van ser animats a participar de la festa. Si hi ha un retret per fer als ciutadans, és la deixadesa que han tingut a l'hora de vigilar els governants.

-¿Quina relació manté amb el seu banquer?

-M'arriben cartes, però personalment no en conec cap. D'altra banda, cada vegada hi ha menys oficines de banc a peu de carrer. Estan intentat eliminar-les perquè no puguem anar a preguntar pels nostres diners el dia que hagin desaparegut.

-Per ser que no els tracta habitualment, els dibuixa molt. El seu llibre podria ser un bonic regal d'empresa per a una entitat financera.

-Ho dubto, ells estan per altres coses. A més, tenen pell de paquiderm, no crec que els immutés veure com queden retratats. Potser fins i tot els faria gràcia.

-¿Està clar qui són els dolents d'a­questa pel·lícula?

-Sí, però fa temps que la justícia els hauria d'haver exigit responsabilitats jurídiques, i no ho ha fet. Ni la sàtira fa justícia ni jo sóc un justicier. Sóc un simple observador de les coses que passen i que explica el que veu.

-En un dibuix seu surt un personatge que diu: «És necessari recuperar la confiança de la gent en els estafadors».

-És que se'ns ha demanat això. Ens demanen que seguim confiant en aquells que ens han estafat, sense cap mena de vergonya. El problema és que els que ens han defraudat s'han escapat sense pagar pel que han fet. Molts ja no hi són. Ja no hi ha Bush, ni Reagan, ni la gent que va posar en marxa aquesta liberalització tan salvatge del capitalisme. No han estat perseguits judicialment, no se'ls ha exigit la responsabilitat jurídica dels seus actes. I això és molt greu.

-¿Què li sembla que els actuals responsables de Grècia, Itàlia i el Banc Central Europeu siguin antics col·laboradors de Goldman Sachs i el nostre ministre d'economia provingui de Lehman Brothers?

-Tot això és molt clarificador. El problema és que no s'explica, o s'explica d'una manera poc contundent. Una informació tan sorprenent com aquesta hauria de sortir diàriament a la primera pàgina dels diaris, perquè tothom ho sàpiga i reaccioni, perquè aquest assumpte mereix una reacció. Em sembla un escàndol, i els escàndols han de sortir en portada, no a la secció de breus. Trobo que els responsables dels diaris haurien d'actuar.

-¿Els ciutadans estem responent bé a aquesta crisi? En un dels seus dibuixos, un noi amb la paraula actua dibuixada al pit diu: «M'he estampat el lema a la samarreta, ¿què més puc fer?».

-Sens dubte, hi ha una deixadesa de la nostra responsabilitat, estem faltant a la nostra obligació com a ciutadans. Hem d'exigir que se sàpiga qui són els culpables, perquè això que ha passat no ha estat un fenomen de la naturalesa, ha passat perquè els que havien de posar fre als excessos no ho van fer. Estem suportant un patiment innecessari, que es podria haver evitat, però hi ha una absència absoluta d'autoritat. Aquí ningú se'n fa responsable, ni ningú ho exigeix.

-¿Què li semblen les respostes que han sorgit des del carrer, com el 15-M? ¿Es poden quedar limitats a un lema en una samarreta?

-No seré jo qui critiqui el 15-M, que almenys ha posat de manifest una reacció. No sé si aquest moviment té defectes, perquè no l'he seguit diàriament, però li devem la satisfacció de saber que pot existir una reacció social, per més petita i poc estructurada que sigui.

-¿Té res de bo aquesta crisi?

-És interessant que es parli d'anar cap a un creixement zero. Hi ha qui opina que això seria una catàstrofe, però hauríem de tenir present que el creixement indefinit no és possible, perquè vivim en un món finit. Hem de buscar la solució en altres fórmules. Hem de canviar de dalt a baix les nostres economies i els nostres hàbits. Pensar que aquesta crisi és pas­satgera i que després tornarem a viure com abans és un error.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-¿Ha canviat la seva manera de treballar en els últims anys, o és la mateixa de sempre?

-Jo segueixo el mateix sistema de tota la vida. Llegeixo la premsa i escolto una mica la ràdio, i deixo que les idees se'm macerin al cap abans de posar-me a dibuixar. El meu millor aliat és el silenci. El que no faig mai és veure la televisió. A casa només l'encenem per veure alguna pel·lícula. De fet, després de la primera guerra del Golf la vam treure. La tele és un dels principals mecanismes del poder per destruir la societat. Viure sense televisió m'ajuda a veure la realitat amb més claredat. H