Gósol, el quilòmetre zero de la modernitat picassiana

La primavera del 1906, Gertrude Stein, una de les col·leccionistes d'art més importants del segle XX, li va demanar un retrat a Pablo Picasso. Després de cent sessions de posat, la cara de la mecenes continuava sent una taca buida a la tela. Picasso no trobava una solució pictòrica que li agradés i el quadre va quedar aparcat. Setmanes després, el malagueny va resoldre el retrat sense model en només una tarda, i la peça es va convertir en una de les icones de la modernitat. ¿Què va passar entre el bloqueig i la inspiració? Gósol (Berguedà). L'artista i la seva companya Fernande Olivier van passar, entre el maig i l'agost, 11 setmanes en aquest poble del Pirineu català. Prou temps perquè Picasso deixés de ser un pintor vinculat a la tradició i iniciés el seu peculiar camí cap als nous llenguatges pictòrics. De com va anar i com es va produir aquesta transformació en pretén parlar en un futur l'acabat d'inaugurar Centre Picasso Gósol.

El museu ja existia, però aquest estiu ha estrenat edifici. És la primera fase d'un projecte més ambiciós que passa per actualitzar les reproduccions -no disposa d'originals-, generar material didàctic i portar a terme activitats. És a dir, convertir-se en un centre d'interpretació. «La idea és oferir coneixement, no obres. Imaginar què passava a Gósol quan Picasso pintava», explica Jèssica Jaques Pi, autora del projecte teòric del centre i de l'única monografia que existeix sobre aquest període,Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad (Antonio Machado Libros).

NI TISI NI TIFUS / I el que narra Jaques que va passar durant aquelles setmanes no segueix el camí traçat per la narrativa picassiana tradicional. Per ella, l'obra que el malagueny va executar al Pirineu no forma part de l'època rosa sinó que suposa l'abandonament total d'aquesta època. I significa un canvi fonamental en la seva trajectòria per les troballes plàstiques que hi va plasmar. «El canvi és Cézanne. A París havia paït moltes coses però no Cézanne», afirma Jaques. A través del traç del francès i del treball incansable sobre les cares de la gent de Gósol va arribar a la solució de la màscara. I a la modernitat. «És a Gósol on crea les seves primeres obres modernes:L'harem,Fernande amb mocador al cap iFernande ajaguda. I és aquí, també, on es covenLes senyoretes d'Avinyó».

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

Però si Gósol és una etapa tan fonamental, ¿per què ha estat subestimada per la narrativa picassiana? «Picasso no s'ha explicat des d'aquí, sinó que ho han fet els francesos i els americans, i això se'ls escapa. A més, la referència és Palau i Fabre, que el posa dins de l'etapa rosa», diu Jaques.

Les discrepàncies de la historiadora amb la tradició no s'acaben aquí. Tampoc ha trobat res que confirmi que Picasso va arribar al Pirineu per curar-se de la tisi i que en va marxar per por del tifus. Per ella, tot va ser més senzill: va visitar la seva mare a Barcelona, va decidir tornar a París via Gósol i se'n va anar d'allà quan va tenir la solució del quadro de Stein. ¿Va ser així? «La teoria de l'art és això: una teoria».