Roger Waters: «Les revoltes al món àrab actualitzen 'The wall'»

-Senyor Waters, ¿quin és el motiu decisiu que l'ha empès a sortir de gira amb The wall?

-Si vostè consulta la meva web, rogerwaters.com, hi veurà per què ho faig, està tot explicat...

-Ho sé, però preferiria que m'ho expliqués vostè. El periodisme consisteix en això...

-D'acord. Vaig pensar que la història personal que vaig explicar al disc, el 1979, sobre un home espantat, que construïa un mur al seu voltant, podia tenir ara una lectura més àmplia. Aquesta vegada, l'espectacle té més a veure amb la manera com construïm murs al voltant de les fronteres nacionals, polítiques i ideològiques, i com necessitem ajudar-nos per ensorrar-los. Es basa menys en un personatge.

-A The wall es condemnen les dictadures, la repressió educativa, la incomunicació... Sembla com si les revoltes als països àrabs formessin part de la campanya promocional de la gira.

-Sí, és cert. A la meva web hi ha una entrevista meva de fa 22 anys on deia que ens ajudaria l'existència d'una tecnologia d'intercanvi d'informació contra els dèspotes autocràtics. I això és internet. Mirant Tunísia o Egipte, és clar que la comunicació entre la gent, saltant fronteres, ha estat clau. Aquestes revoltes actualitzen el valor de The wall. Demostren que hi ha esperança.

-¿També ho és amb el poder de la música?

-La música té el poder de motivar la gent i empènyer-la a lluitar. Another brick part 2 es va prohibir per això a Sud-àfrica durant anys. Quan era jove em van marcar els cantautors com Leadbelly, Woody Guthrie i Bob Dylan, pel seu compromís polític. També John Lennon.

--The wall ¿va ser més un disc en solitari de Roger Waters que un treball col·lectiu de Pink Floyd?

-Va ser el resultat d'una evolució. Després de The dark side of the moon, que va ser un gran esforç de col·laboració, la tendència a la desintegració del grup es va fer patent a Wish you were here, encara més a Animals, i The wall ja va ser una història bàsicament meva. A poc a poc vam deixar de ser una banda.

--The wall va donar lloc al seu dia a 31 xous concentrats en només quatre ciutats: Los Angeles, Nova York, Londres i Dortmund. ¿Frustrant?

-Vam perdre diners amb allò; per això no vam fer més concerts. Recordem que llavors guanyàvem diners amb els discos. La gent comprava discos, i això ja no és així, com sabem. Ara se suposa que els músics joves han de treballar a canvi de res. D'altra banda, les entrades dels concerts eren molt més barates que ara. Els diners que la gent gasta ara en tiquets fa possible un xou com aquest.

-Pink Floyd va tenir una existència convulsa, amb lluites d'egos. ¿Lamenta aquells xocs impulsius, potser propis de la joventut?

-No. Mai em vaig discutir amb Syd (Barrett); mai. Amb David (Gimour) sí que hi havia diferències en música, política i filosofia. No és estrany que xoquéssim. Però no em penedeixo de res. La vida és molt curta per preocupar-te d'això. Crec que vaig fer el que era correcte quan vaig abandonar la banda a mitjans dels 80. David i Nick (Mason) encara són Pink Floyd i tot està bé. La gent es pren seriosament el que faig i no podria ser més feliç. Nick i jo som molt bons amics; David i jo no ens veiem, però no passa res.

-Un retrobament amb ells ¿dependria només de Gilmour?

-L'hi hauria de preguntar a ell, jo no hi tinc res a veure. Jo vaig estar a Pink Floyd fins al 1985. Si David i Nick són Pink Floyd, això és el que hi ha. Ens vam reunir al festival Live 8 i això em va fer feliç. Va ser impressionant tenir aquella oportunitat, i més pensant que Rick (Wright) es va morir.

-Joe Boyd, que va produir el primer single de Pink Floyd, Arnold Layne, al seu llibre Blancas bicicletas diu que el grup no tenia carisma i depenia del muntatge escènic...

-No tinc res a dir-ne. Recordo aquells temps al club UFO; sempre em va agradar Joe, un gran paio i molt bon jugador de ping-pong, però no tinc res a dir sobre el que opina de Pink Floyd.

Notícies relacionades

Paradís de 'rockaddictes'

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

-No publica en solitari des del 1992. ¿Ho tornarà a fer?

-No ho sé. Estic planejant escenificar la meva òpera Ça ira al Canadà, per primera vegada en francès. I potser la gira seguirà per Sud-amèrica a la tardor o el 2012. M'encanten les gires; en aquests concerts la gent plora, crida, s'emociona... ¡No se la perdi! La meva preocupació ara és anar al gimnàs, fer els meus exercicis vocals dues vegades al dia i intentar estar d'una peça al final de la gira, després de més de 100 xous. Després ja ho veurem.