crítica

'Biutiful', realisme impostat

Tràiler de ’Biutiful’, d’Alejandro González Iñárritu. / periodico

1
Es llegeix en minuts
QUIM CASAS

Se n'esperava molt, d'una pel·lícula com Biutiful, especialment per saber què faria el seu director, Alejandro González Iñárritu, després d'haver trencat la seva relació artística amb Guillermo Arriaga, el guionista que li havia subministrat les complexes i tan celebrades estructures narratives dels seus tres anteriors llargmetratges, Amores perros, 21 gramos i Babel. Tenint en compte que altres treballs d'Arriaga (Lejos de la tierra quemada, dirigida per ell mateix, o el guió per a Los tres entierros de Melquiades Estrada, de Tommy Lee Jones) han anat en la mateixa direcció, es podia esperar que Iñárritu canviés de tema, es distanciés d'aquest tipus de narració i oferís una visió renovada de si mateix.

No hi ha dubte que ho ha fet, però el resultat no és tan agradós, malgrat el notori treball interpretatiu de Javier Bardem. Biutiful mostra des de l'exterior, és a dir, des del punt de vista d'un director burgès i complaent, les misèries quotidianes de les zones més castigades d'una gran ciutat, Barcelona, en què els treballadors clandestins xinesos són tractats com si fossin bèsties i la policia carrega contra els venedors ambulants africans al mig del carrer com si estiguessin lluitant contra una banda de gàngsters sicilians.

Notícies relacionades

Aquesta visió pretesament realista (d'impostat realisme brut, o fals hiperrealisme social) que ofereix Iñárritu carrega les tintes innecessàriament i fa, i això és el més discutible, espectacle de la misèria. Aquest és el context. La història en si mateixa és un altre descens als inferns (el protago­nista malviu amb martingales diverses, té càncer i la seva dona bipolar maltracta un dels fills de la parella) que toca la fibra sensible de la manera més fàcil i acomodada.

>> Tornar a l'especialTornar a l'especial