Herman Koch: «¿Delataries el teu fill si ha matat algú?»

Herman Koch s'alegra que la família barcelonina de la seva dona Amalia per fi pugui llegir un llibre seu. «I poden elegir, català o castellà», diu. AEl sopar (Ara Llibres i Salamandra), dos germans, un d'ells el possible futur primer ministre, sopen amb les seves dones en un restaurant de luxe quan surt a la conversa el terrible crim que van cometre els seus fills: van cremar una indigent en un caixer. Koch no indaga en el crim, sinó en les conseqüències.

-Més de 400.000 exemplars venuts en un país petit com Holanda, traduccions a mig món i el premi del Públic del seu país. ¿S'esperava aquest èxit?

-Mai, tot i que quan l'estava escrivint pensava: és un bon llibre, el millor que he escrit fins ara. Fins i tot em vaig agafar més temps, per millorar-lo encara més, perfeccionar-lo, sobretot a la part final. Fins que em va sortir una trama bastant complicada que ni jo m'esperava. Quan comences a escriure no tens ni idea de com evolucionarà la història i com acabarà.

-Doncs acaba com un thriller.

-Sí, quan al principi no té cap pinta de ser-ho. El que a mi més m'agrada és haver pogut introduir en aquesta trama tants temes de la societat actual, des de qüestions genètiques fins a la correcció política; des de la la discriminació que hi ha fins a la hipocresia.

-Quan va veure les imatges de la mort de la indigent del caixer de Sarrià, ¿ja va pensar que seria un bon tema per a un llibre?

-¡És la història que em faltava! Feia temps que tenia la idea de fer una novel·la sobre un sopar, des de l'aperitiu fins a la propina, però sense saber de què parlarien els comensals. Estava de vacances a Barcelona quan va tenir lloc el crim i, a diferència de la majoria de la gent, no vaig pensar tant en la víctima com en els nois que la van cremar. Al vídeo que emetien per televisió semblaven nens de casa bona,de bones famílies, que en uns segons van destrossar la resta de les seves vides. I pensava que una cosa així li podria passar al meu propi fill, a nosaltres. Si haguessin tingut un aspecte deskinheadsd'ideologia nazi, segurament no m'hauria fixat en aquesta part de la història.

-Un tipus de famílies que no deixa gaire bé a la novel·la.

-És una mica gent dels cercles d'Ams­terdam entre els quals em moc, conec bé aquest món. No tots m'ho han agraït, diuen que he exagerat molt, que no tothom ni tots els restaurants són tan falsos i esnobs com al llibre.

-No es tracta d'una història típica holandesa.

-No, tracto un tema universal: ¿què faries si sabessis que el teu fill ha matat algú i la policia el busca? ¿El delataries? Què faria jo és la pregunta que més m'han fet durant els últims dos anys, i encara no ho sé del cert. Quan vaig sentir que el fiscal demanava 28 anys per a cada un, pensava: no, jo no entregaria el meu fill perquè passés mitja vida a la presó. A Holanda no els haurien caigut més de cinc anys, i crec que seria positiu que passessin aquest temps a la presó. Si no, igualment portarien aquest remordiment tota la vida amb ells. Actualment, quan compleixes una condemna ja ho pots intentar deixar enrere.

-Vostè tenia un programa molt popular a la televisió. ¿Li ha servit perquè el llibre funcionés?

-No ho crec. Ja feia cinc anys que no sortia a la televisió. Només quan es va publicar el llibre, em van invitar a bastants programes per explicar-lo. Crec que ha funcionat gràcies al boca-orella. I segueix funcionant. No em puc creure que fins i tot hi hagi gent a Holanda que compri el meu llibre, tinc la sensació que tothom l'ha llegit.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-S'elogien mútuament vostè i Niccolò Ammaniti, autor de Com Déu mana. S'assembla l'estil de l'escriptura, d'explicar una història. ¿Tenen alguna cosa en comú?

-Crec que tots dos descrivim la part fosca que tots tenim dins. Niccolò m'ha dit que acaba d'escriure un guió per al cine amb una història molt semblant a la meva.