El piano de Joachim Kühn tanca el festival de Girona

de nen va aprendre música clàssica europea i d'adolescent va tocar be bop. De jove, free jazz. Després, fusió. Va tornar a Bach. Ara és feliç entre percussionistes marroquins i llaüts àrabs. Va créixer a l'Alemanya de l'Est, es va escapar a l'Europa occidental, va viure als Estats Units, va tornar al seu continent i des de fa 10 anys viu a Eivissa. Als 66 anys i amb una carrera d'envergadura, Joachim Kühn és una institució. I una de les figures que explica millor, per si mateix, la història del jazz modern a Europa. Una història de fascinació per una música forta i forana -la nord-americana-, de recerca d'una identitat pròpia i d'interrogació sobre les arrels que acaba, per ara, en la world music. Kühn posa avui punt final al festival de jazz de Girona amb una actuació en solitari.

Avui, Kühn, quan no fa recitals, pinta. També toca a xiringuitos de la platja d'Eivissa quan li ve de gust i s'ajunta amb músics locals; un d'ells, pescador a temps parcial. Però abans d'aquesta retirada a la perifèria, Kühn va viure el jazz en els seus diferents epicentres. El 1966 es va escapar de la RDA aprofitant un concurs per a joves talents. Nascut a la ciutat de Bach, Leipzig, Kühn havia estudiat música clàssica, però el seu germà gran, el saxofonista Rolf Kühn, li va encomanar una obsessió pel jazz incompatible amb la vida a l'Europa de l'Est. Va conèixer Nova York i es va instal·lar a París, on va formar un dels trios de jazz més destacats del continent amb Daniel Humair i Jean-François Jenny-Clark. Però al mateix temps, es va ficar de ple en els sons elèctrics de l'època. A cavall entre França i els Estats Units, Kühn va estar al centre del jazz-rock amb els seus màxims exponents, com Jean-Luc Ponty.

Notícies relacionades

Chris Botti: "Vull un so sedós que et sedueixi"

El 'guitar hero' Joe Bonamassa exhibeix el seu poder a l'Auditori

ECLÈCTIC / Quan va tornar a Alemanya es va retrobar amb la música de la seva infància i amb el piano acústic. El 1997,Colors, una gravació a duo amb el saxofonista i pare del free jazz Ornette Coleman, el va tornar a col·locar a primera línia del jazz contemporani, i des d'aleshores viu una nova edat d'or.

Eclèctic com pocs, el pianista i saxofonista ocasional manté tots els fronts oberts: treballs amb orquestra, col·laboracions amb el seu germà i gravacions purament jazzístiques. Però l'estímul més fort l'ha trobat darrerament en les músiques d'arrel. Amb el percussionista valencià Ramón López i el cantant marroquí Majid Bekkas manté un trio que vol ser un pont amb les músiques del món, el mateix que es va proposar amb el virtuós libanès del llaüt Rabih Abou Khalil. Totes aquestes músiques les destil·la en els seus recitals en solitari, com el que el porta demà al festival de jazz de Girona.