ENTREVISTA AMB EL Trompetista

Chris Botti: "Vull un so sedós que et sedueixi"

A Amèrica del Nord és més famós que Diana Krall. Aquí és un desconegut. Chris Botti, estrella del jazz lleuger, debuta demà a Barcelona

«Vull un so sedós que  et sedueixi»_MEDIA_1

«Vull un so sedós que et sedueixi»_MEDIA_1

3
Es llegeix en minuts
ROGER ROCA / Barcelona

-¿Com s'ho fa per enfrontar-se a un públic que pràcticament no el coneix de res?

-Estic tranquil perquè tinc molta confiança en el meu grup. Tenim una secció rítmica estupenda i estem sempre de gira. Som una màquina molt ben greixada.

-Diuen de vostè que en directe és un molt bon entertainer.

-La major part del públic no entén gaire com funciona la música instrumental. Per aquest motiu intento que vagin entrant al concert parlant-los molt, implicant-los en la música. Confesso que quan vaig a escoltar música jazz moltes vegades m'avorreixo, perquè els músics estan molt concentrats en el seu món. Jo intento fer el contrari i em funciona.

-¿Alguna vegada ha sigut d'aquesta mena de músics que descriu?

-Mai he ofert un concert sense parlar amb el públic, no. He tocat en contextos molt diferents, des de bandes de jazz fins al grup de Joni Mitchell. Però quan el meu nom és el que està penjat a la marquesina, faig un espectacle basat en els meus gustos. I això inclou el pop. Però no pop dolent, sinó sofisticat, com el de Paul Simon o Sting, amb qui vaig venir a Barcelona fa anys. Espero que se m'hagi enganxat alguna cosa d'haver treballat amb ells.

-Va començar com a músic de sessió i ara es pot permetre col·laborar amb Andrea Bocelli. ¿Aquestes portes les hi va obrir Sting?

-Sens dubte. Primer jo tocava amb ell, després em va fer fora i més tard em va recontractar perquè li fes de teloner amb el meu grup. Per a una banda de música jazz, tocar per al públic de Sting és una oportunitat enorme. A més ha cantat en els meus discos, em va escriure una cançó¿ Ha sigut un amic i un aliat.

-En els seus discos hi ha adaptacions d'àries clàssiques, versions pop i cançó napolitana. ¿Què tenen en comú? ¿Que són lleugers i fàcils d'escoltar?

-Agafem el disc més popular de Miles Davis,Kind of blue. Té un so molt cuidat: la reverberació de la trompeta, un piano vaporós... És clar que el van gravar grans músics, però en aquest disc es van preocupar per fer que sonés més atractiu que, posem, un directe com Live from the Plugged Nickel. A mi m'encanta Plugged Nickel,però no és precisament el que la gent es posa al cotxe.

-¿Quins són els seus punts forts?

-Com a trompetista, el meu so. Vull un so sedós que et sedueixi. La trompeta és un instrument molt subtil: quan el públic veu algú com Wynton Marsalis tocant-la de meravella, no aprecia aquesta dificultat. Però quan veu un trompetista normal barallar-se amb l'instrument, llavors s'adona de com costa de dominar.

-Vostè és una de les cares més conegudes del jazz a Amèrica del Nord. ¿Sent que té la responsabilitat de divulgar aquesta música, com fa Marsalis?

-Que consti: no hi ha ningú que admiri més Wynton que jo. Però últimament ha basat la seva carrera a rendir homenatge als mestres. I això és una cosa que em molesta del jazz: quan Alanis Morrissette treu un disc, ningú li diu: «Alanis, no està malament, però mai seràs tan bona com Aretha Franklin el 1964». Jo només vull acontentar els meus fans. Pot sonar egoista, ¡però no me n'avergonyeixo! (riu).

Notícies relacionades

-El 2004, la revista Peopleel va incloure a la seva llista de gent guapa, i els seus publicistes es preocupen perquè vostè aparegui a la premsa femenina. ¿Què li sembla que el promocionin amb arguments extramusicals?

-¿Potser és que Michael Bublé, Diana Krall o Tony Bennett no han sortit aVogue? Però no importa com arribi el públic fins a mi. Perquè al final, al concert, o aconsegueixo que se'n vagin a casa contents i que parlin bé de mi als seus amics... o game over.