El llegat de tres grans fotoperiodistes

La guerra civil, en una maleta

Una exposició a Nova York mostra els negatius de Robert Capa, Gerda Taro i Chim redescoberts a Mèxic

Treballadors protegint la font de la Cibeles a Madrid.

Treballadors protegint la font de la Cibeles a Madrid. / GERDA TARO © ICP / COLLECTION ICP

5
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS
BARCELONA

El gener del 2008 saltava la notícia. Milers de fotos de Robert Capa sobre la guerra civil perdudes durant dècades havien aparegut a Mèxic i acabaven d'arribar al Centre Internacional de Fotografia de Nova York, fundat pel germà del primer fotoperiodista que es va arribar a convertir en un mite internacional. Des ­d'aleshores, el tortuós trajecte de tres caixes de cartró amb 4.500 negatius, que van resultar correspondre, a parts pràcticament iguals, a l'equip format per Capa, la seva companya Gerda Taro i el també fundador de l'agència Magnum David Seymour, Chim, ha estat rastrejat en aquest diari per l'escriptor Juan Villoro, i avanços del seu contingut han estat administrats en comptagotes per l'ICP. Però avui, gairebé tres anys després, una exposició en aquest centre de la imatge de Nova York comissariada per Cynthia Young mostra per primera vegada al públic aquestes imatges que van estar a punt d'esvair-se.

L'estudi del material que s'ha dut a terme durant aquest temps ha permès atribuir imatges dubtoses a cadascun dels fotògrafs, recuperar fotografies que fins ara eren inèdites, revaloritzar la figura de Gerda Taro (morta el 1937 a Brunete) i trobar un ­testimoni vivíssim de com ­treballaven aquests pioners del fotoperiodisme, a partir de les seqüències completes que es van conservar en els rotllos de negatius.

La partida fotogràfica descoberta a Mèxic (salvada dels nazis a París pel laboratorista Chiki Weisz, portada a Mèxic pel general ­Francisco Aguilar i conservada per un hereu) no és ni de bon tros l'únic testimoni gràfic de la guerra civil que ha passat per vicissituds aventuresques per escapar-se de la repressió del franquisme i del nazisme fins a sortir a la llum: no es poden oblidar la maleta que va amagar a Carcassona durant tota la dictadura Agustí Centelles, les 18.000 ­fotografies amagades darrere d'un envà de la seva cuina pel fotògraf madrileny Luis Ramón Marín o els quaderns amb milers de fotografies d'autoria no identificada del Comissariat de Propaganda de la Generalitat que avui custodia l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). La maleta mexicana, precisament, permetrà als investigadors saber quantes fotografies de Capa, Taro i Seymour (que van rebre suport logístic del Comissariat i el van correspondre amb algunes còpies, o treballant com a corresponsals oficiosos) contenen els quaderns de l'ANC.

CONTINGUT ESTRANY / Una altra de les grans incògnites de l'arxiu trobat a Mèxic és conèixer el perquè del seu contingut: quina explicació hi ha perquè determinats reportatges ­formessin part de les caixes que van acabar a Mèxic i d'altres no. La ­selecció del material no sembla que tingui una lògica clara. Per exemple, les caixes inclouen el reportatge de la mobilització general a Barcelona al voltant del 13 de gener de 1939, però no les molt conegudes imatges de la retirada de Catalunya a partir del 15 de gener, i sí en canvi el reportatge dels camps de concentració del sud de França del març del 1939. Dues inclusions extemporànies més són les fotografies del gran retratista Fred Stein que mostren Capa i Taro a París, el 1935, i una visita de la reina d'Holanda a Bèlgica.

De fet, als negatius apareguts a Mèxic es troben les versions íntegres d'una mica menys de la meitat dels grans reportatges de la guerra ­d'Espanya firmats per Capa, Taro i Chim. No hi ha cap rastre en ells de les discutides imatges del milicià caigut al front de Còrdova, ni dels primers reportatges del 1936 als carrers de Barcelona i al front d'Aragó, la retirada de Màlaga del 1937, la batalla del mont Sollube, el comiat de les Brigades Internacionals i la fugida de Tarragona, Barcelona i ­Figueres.

En canvi, el fons que avui es comença a mostrar al públic a Nova York conté nombroses imatges ­inèdites del setge de Madrid, el front del Jarama, el Congrés Internacional d'Escriptors, els bombardejos i l'enterrament del general Lukacs en aquesta mateixa ciutat, els combats a La Granjuela, Brunete, Terol i Seròs i el reclutament de soldats amb edats ja properes als quaranta al recinte de Piscines i Esports.

NENS I REFUGIATS / També han sortit a la llum els reportatges sobre els refugiats acollits a l'Estadi Olímpic, els camps del sud de França, nombrosos centres d'acollida de nens -­fotografiats especialment per Chim, que sempre va mostrar una gran sensibilitat cap a la infància més desvalguda-,

l'arquebisbat de Barcelona reconvertit en arxiu de la Generalitat, la catedral de Tarragona, l'aniversari de la revolució russa a la plaça de Sant Jaume el novembre del 1936... Allà, Chim va concentrar el seu interès en la figura del president Lluís Companys i en el cònsol rus Antonov-Ovseenko... i en la senyera que flamejava sobre la teulada del Palau de la Generalitat.

Totes i cadascuna d'aquesta immensa quantitat d'imatges, que a més de perfilar els inicis d'alguns dels fotoperiodistes que van definir el reporterisme de guerra modern evoquen moments clau de la història d'Espanya, apareixeran publicades el pròxim mes per l'ICP i l'editorial especialitzada Steidl, en un doble volum (85 euros) que incorporarà articles d'experts com Cynthia Young, KIristen Lubben, Paul Preston, Brian Wallis, David Balsells, Juan José Lahuerta, Juan Salas i Irme Schaber.

Notícies relacionades

A BARCELONA / Un cop d'ull a la web de l'agència Magnum (www.magnumphotos.com) permet també acostar-se a moltes de les imatges encara no publicades. Ahir, a més a més, a l'ICP també es tancava el rodatge del documental de la cineasta Trisha Ziff, la persona que va intermediar perquè els negatius sortissin d'un armari.

I just d'aquí un any, el cercle de Gerda Taro i Robert Capa es tancarà al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona, la ciutat a la qual van arribar l'agost del 1936 per començar les seves carreres com a fotògrafs de guerra, frustrades totes dues per la mort violenta al front (Brunete en el cas d'ella, Indoxina en el d'ell). El MNAC, que ja va acollir l'estiu del 2009 les grans exposicions antològiques dedicades a tots dos (This is war i Gerda Taro) obrirà les portes a mitjans de setembre del 2011 a les desenes d'històries que amagava la maleta mexicana.