L'èxit d'un actor que també dirigeix

Julio Manrique es consolida com un valor segur del teatre català

El director farà al novembre al Romea 'L'hort dels cirerers', de Txékhov, en la versió de Mamet

'Coses que dèiem avui' ratifica a la Sala Beckett una fulgurant trajectòria fora de l'escenari

A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA 3 Manrique, en un espai on ha triomfat com a actor amb ’Hamlet’, d’Oriol Broggi.

A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA 3 Manrique, en un espai on ha triomfat com a actor amb ’Hamlet’, d’Oriol Broggi. / GUILLERMO MOLINER

5
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA

Falta una hora i mitja perquè comenci l'obra. El cartell d'entrades exhauridesper a totes les funcions fa dies que està penjat a la porta de la Sala Beckett. Tot i així, aquest dimecres, una noia pregunta per la possibilitat de trobar una cadira buida si falla algú. S'haurà d'esperar, li responen, fins a pocs minuts abans de les deu. Ho farà. Perquè la Beckett programaCoses que dèiem avui, un dels espectacles que es recordaran del Grec 2010. Són tres peces breus de Neil LaBute que dirigeix Julio Manrique, un actor de gran trajectòria en teatre i televisió. No menys exitosa és la seva fulgurant carrera de director, que l'ha convertit en un valor segur, en una revelació, de l'escena catalana.

Els boscos, La forma de les coses, Product, American Buffalo i Coses que dèiem avuisón els cinc blancs de Manrique. Fins ara s'ha mogut en petits teatres de proximitat amb l'espectador –la Beckett o l'Espai Lliure–, però ja prepara el seu gran salt. La temporada que ve, s'estrena a la Sala Fabià Puigserver del Lliure ambL'arquitecte,de l'escocès David Craig. I abans, al novembre, ho farà al Romea. Manrique debutarà al teatre amb la versió de David Mamet, un dels seus autors de capçalera, deL'hort dels cirerers,de Txékhov.

El director i dos dels seus companys de viatge escènic, l'actriu i traductora de les seves obres Cristina Genebat i l'actor Ivan Benet, parlen per a EL PERIÓDICO sobre una fórmula de fer teatre que, tot i el carisma de l'actor-director, es defineix per la feina de grup. «Treballo amb la idea del pensament col·lectiu; m'agrada formular-ho així», diu Manrique.

ELS TEXTOS

«Que em commoguin

i em sorprenguin»

Les cinc obres que ha dirigit aquest barceloní de 37 anys són d'autors anglosaxons contemporanis: LaBute, Mamet i Mark Ravenhill (Product). «Trio d'una manera visceral. No busco textos acadèmics ni grans obres. Vull que em commoguin, m'emocionin i em sorprenguin», explica. I no cal que siguin obres perfectes, molt acabades. «M'agrada la imperfecció i les fissures perquè em conviden a jugar».

Aquesta inclinació per dramaturgs contemporanis està a punt de canviar amb una peça d'un autor tan clàssic i tan representat com Txékhov. Però no serà la versió original, sinó una amb la mirada de Mamet. «M'atrau molt aquesta combinació perquè Mamet, que té Txékhov com a mestre, l'entén i el respecta; només sintetitza la peça».

«Quan tria un text és perquè l'ha commogut», corrobora Cristina Genebat. Els de LaBute, a més a més, combinen humor i mala llet, un còctel que el sedueix de mala manera. Una vegada triat el material, l'actriu entra en acció amb la primera tasca: traduir. «Les llegim en veu alta, aprofitant que som actors, per veure com sonen. Als assajos acostuma a modificar el text. Al començament ell era més respectuós amb els autors... Tocar Mamet era molt fort», afegeix la companya de Manrique, dins i fora de l'escena.

LA PREPARACIÓ

«No pararia mai d'assajar una obra»

On realment es manifesta la feina d'equip, lògicament, és durant els assajos, una etapa que Manrique prolongaria «fins a l'infinit». El director comença a treballar sense gaires idees prèvies, tret d'alguns conceptes d'escenografia, que transmet a Lluc Castells, l'especialista i un altre home de confiança. A partir d'aquí, s'inicia el procés de «picar pedra» a la sala d'assajos, on no deixa al marge la seva condició d'intèrpret.

GENEROSITAT I AFECTE / «Treballa molt des de l'actor que està dirigint. Vol que estiguem vius i crea un joc en aquest sentit dins de l'escenari, que no sempre es dóna en altres muntatges», apunta Ivan Benet. Genebat coincideix amb aquesta opinió. «Bàsicament, el seu secret com a director radica en el fet que és un bon actor, amb una carrera en teatre i televisió. Dirigeix, a més a més, amb una generositat i un afecte brutals perquè sap el que significa ser a l'altre costat».

Aquesta generositat no exclou l'exigència, sempre a través del diàleg. «El director no cal que ho sàpiga tot. Els actors no fan el que se'ls diu i ja està. I no només ells, també l'il·luminador, l'escenògraf... Deu cervells s'harmonitzen i pensen més i millor que no pas un de sol», assegura Manrique. «Potser amb altres directors no es produeix tant aquesta discussió perquè potser no hi ha confiança», diu Genebat. «Un director construeix un espectacle mentre assaja amb els actors; no el pot decidir des de casa. El Julio no té problemes a l'hora de descartar idees si no funcionen, encara que siguin substancials en la dramatúrgia», afegeix Benet.

LA COMPLICITAT

«La família creix

i això està molt bé»

La majoria de directors teatrals acostumen a tenir un equip habitual de treball. En el cas de Julio Manrique, gairebé és un manament. «M'agrada que als meus muntatges hi hagi gent en qui confio molt i que siguin els meus còmplices. Però també que hi vagi entrant gent nova, com ara ha passat a la Beckett. La família creix i això està molt bé», assenyala el director. Els nous membres del clan són Andrew Tarbet, Oriol Guinart i Ernest Villegas. «Al tercer dia semblava que haguessin estat tota la vida amb nosaltres», diu Manrique.

Aquesta complicitat arriba, assegura Benet, com a fruit d'un llarg viatge. «El que fem és el resultat d'haver estat molt temps parlant sobre teatre i sobre altres directors. Quan va treballar amb Peter Brook a París vam anar fins allà per veure com li anava. Ens ho hem explicat tot. De vegades es parla d'intel·ligència compartida o talents còmplices, i el Julio els sap generar molt bé. L'individualisme no lliga amb el teatre».

Notícies relacionades

ELOGIS ALS ACTORS / Aquesta complicitat reverteix en una feina actoral molt elogiada en totes les seves direccions. «Estic orgullosíssim d'ajudar-los en un treball afinat, profund i divertit com el de la Beckett, per exemple. I si la gent ho diu, fantàstic», comenta el director. «Jo em sento segura treballant amb ell, pujo a l'escenari molt confiada en el que he fet», explica Genebat.

El repte de Manrique serà ara prolongar aquesta complicitat en l'històric Romea, on haurà de dirigir un repartiment amb 12 intèrprets. La família continua creixent.