GUARDÓ

Villatoro obté el Ramon Llull amb una novel·la lírica sobre el Barça

'Tenim un nom' tracta del sentiment culer com a element integrador familiar

El llibre s'ha ambientat en la final de la Champions del 2006 a París

Vicenç Villatoro, ahir, a la conferència de premsa que va oferir a la seu del Govern d’Andorra.

Vicenç Villatoro, ahir, a la conferència de premsa que va oferir a la seu del Govern d’Andorra. / TONY LARA

3
Es llegeix en minuts
ANNA ABELLA
ANDORRA LA VELLA

El Barça a la final de la Champions de París del 2006 (1-2) amb gols d’Etoo i Belletti, els vincles entre un pare i un fill i com el sentiment culer és capaç d’influir en les relacions humanes són els ingredients amb què l’escriptor, periodista i articulista Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha aconseguit guanyar el partit més esperat de les lletres catalanes. Ahir va rebre a Andorra la Vella el premi Ramon Llull, dotat amb 90.000 euros, gràcies a la novel·laTenim un nom, títol inspirat en l’himne blaugrana (Tenim un nom, el sap tothom: Barça, Barça, Barça!).

Probablement no hi ha un marc històric més bo que el del Barça de les sis copes per secundar aquesta novel·la, encara que, com va puntualitzar ahir Villatoro poc abans de rebre el guardó a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, el llibre «tracta sobre el Barça, però no tant sobre l’equip, la junta o el futbol. Es refereix més al sentiment deserde l’equip. Fent servir el club com a palanca he intentat narrar la realitat, la contemporaneïtat». Així, el que té importància no és tant «el que es juga al camp com el que passa a les cases on hi ha una televisió» des d’on se segueix el partit.

RETROBAMENT FAMILIAR / El premi Ramon Llull, que aquest any ha arribat a la XXX edició, és fruit de l’acord del Govern andorrà amb l’editorial Planeta, que publicarà l’obra guanyadora el 4 de març vinent. A la novel·la, que a més a més de l’edició catalana serà traduïda al castellà i al francès, un pare que ha treballat de periodista durant molts anys a l’estranger torna a Catalunya i es retroba amb el seu fill adolescent. El pare s’està morint i per reprendre la relació amb el fill a qui amb prou feines ha vist des que era petit decideix emprendre un viatge amb ell a París, per assistir a la final del Barça. «Tenim un només una novel·la de pares i fills, però també és una novel·la de dones, de mares, mullers i filles, del món de les dones. És una novel·la masculina perquè els qui es mouen són homes, però les que esperen a casa són dones. Tots ells són importants», va explicar l’escriptor.

«Molts pares i fills no sabrien de què parlar a casa si no existís el Barça», opina Villatoro, que a la novel·la aconsegueix que els seus personatges verbalitzin les seves emocions. Villatoro admet que no va anar a la final de París, encara que sí que ho va fer un dels seus fills, que li va explicar l’experiència. «Però sí que vaig anar a la final de la Recopa a Rotterdam i això em va servir d’experiència per a la novel·la», explica. «¿Per què cal parlar del Barça en una novel·la? ¿Per què no?», es pregunta retòricament Villatoro. «¿Com és possible que un fenomen que té tanta importància en la societat no hagi estat fins ara motiu de novel·la?». Es respon ell mateix: «El Barça és a tot arreu, sobretot aquest últim any, en què he escrit la novel·la. Era difícil no veure’l i no trobar-hi el seu interès narratiu».

L’EMOCIÓ COM A ARMA / Recalca el guanyador del Ramon Llull que l’obra no es tracta d’un assaig: «És fàcil escriure un assaig sobre què significa el Barça, però una novel·la és un intent de comprensió emotiva. I de cap manera és una farsa. És un llibre fet més a favor de l’èpica i la lírica que no de la farsa». Visiblement emocionat pel premi, Villatoro va expressar ahir la «infinita il·lusió» no tant per la llista de guardonats que l’han precedit, sinó pel «moment personal» en què ha elaborat el llibre: «No és autobiogràfic, però sí que està vinculat a coses que estaven passant a la meva vida».

Les influències de la novel·la són diverses. Una és el recent llibre de John CarlinEl factor humà, sobre el partit de rugbi més èpic jugat mai a Sud-àfrica, l’adaptació del qual, firmada per Clint Eastwood, arriba avui als cinemes. Però el referent «més clar és la novel·laEl cronista d’esports, de Richard Ford, i el més estrany, una cançó del grup Manel,A vegades ens en sortim.

Notícies relacionades

«El Barça sempre és un fenomen interessant, però vaig començar a veure’l d’una manera literària quan una editorial britànica em va encarregar un llibre de regal sobre el club», explica.

Villatoro va admetre que hi ha un vincle clar i estret entre barcelonisme i catalanitat, però també li sembla important «el caràcter aglutinador que és capaç d’establir dins de la família».