Julio Manrique: «M'agrada l'essència, la simplicitat, al teatre»

–Va debutar com a director amb Els boscos

–És un autor amb qui connecto molt. Fa un teatre per a actors, viu, perquè sigui representat i molt potent a nivell de contingut.American Buffaloés una obra simple, austera, de format petit: tres personatges, un sol espai i dues parts, matí i nit. M’agrada la simplicitat, l’essencialitat, al teatre. Però també és una obra exuberant; complexa en els diàlegs i en les accions implícites en el text.

–Ha muntat peces dels nord-americans Mamet, dues vegades, i Neil LaBute, i una altra de l’anglès Mark Ravenhill. ¿Té un especial interès pels autors anglosaxons?

–De moment, sí. Però no respon a un pla preconcebut. Han sigut els materials que més m’han cridat l’atenció. Tots tenen en comú una certa mala llet en la seva mirada sobre el món. És un teatre molt viu i divertit de fer. Són autors pocassagístics.

–També dibuixen grans personatges, com els tres pobres diables amb expectatives frustrades d’American Buffalo

–M’interessen aquest tipus d’obres i no tant les d’autors que escriuen pensant en una tesi, en com denunciar la fam al tercer món o en un assumpte intel·lectual sofisticat. M’atrauen els que són més viscerals, els que construeixen personatges i s’hi posen a jugar.

–En aquest joc, Mamet és molt precís, amb moltes acotacions. ¿On queda el seu marge de maniobra?

–T’obliga a anar cap al text, treballar molt i rascar sense parar. No pots forçar l’obra en el teu benefici. Ens hem tornat bojos amb un text que és com una partitura amb moltes notes. El llegeixes i penses: ‘És brillant, però posa’t a fer-lo’. Demana hores, no dedicades a tenir grans idees, sinó a treballar l’obra, a desmuntar un rellotge i descobrir els mecanismes. També és una tasca apassionant i molt agraïda.

–¿Com fa el rastreig dels textos que vol dirigir? ¿Fa cas dels consells que li donen?

–D’una manera caòtica i mig arbitrària. Una conversa et pot posar sobre la pista d’un autor. Altres vegades és la casualitat. Vaig descobrirProduct, de Ravenhill, buscant llibres a La Central. Aquí és molt difícil trobar textos traduïts. I sense traduir, tampoc és fàcil. Amb Mamet sí que vaig a buscar les seves obres. I vaig veure al cineLa forma de les coses, de La Bute.

–¿Va guanyant terreny en el seu cas l’etiqueta de director a la d’actor?

–Em sento actor primer de tot. I encara que deixés d’interpretar, em seguiria sentint un actor que dirigeix, que ha aprofitat el que ha après desenvolupant aquest ofici per transmetre-ho.

–El que no ha fet fins ara és realitzar les dues tasques a la vegada.

–Em poso a dirigir des de l’actor que sóc, i no sabria estar dins i fora. La meva manera de treballar és molt meticulosa, vaig al detall. No podria fer-ho si interpretés. Hauria de fer un plantejament més general de l’obra i em posaria molt nerviós.

–Segueix amb el mateix equip de treball, i actors de confiança com Ivan Benet i Marc Rodríguez.

–M’ajuda coneixe’ls i que ells em coneguin a mi. Hi ha confiança, i això també et permet exigir. M’agrada treballar en família. Amb l’Ivan no havíem pogut fer-ho des d’aquell espectacle deEl miedo y la músicaque vam fer al festival de Sitges, i ja tocava. Amb el Marc no hem parat.

–Ara s’hi ha incorporat Pol López per al tercer personatge.

–Per necessitats del guió. Era un paper per a algú jove. El vam descobrir després de fer un càsting i ha sigut un superfitxatge.

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

–Diu que li agrada el format petit, l’essencialitat del teatre. ¿Per quan el salt als grans espais? ¿Aviat?

–M’agrada molt poder treballar amb el públic a prop i poder crear un clima que s’encomani a tota la sala amb aquests formats petits. Però és possible que l’any que ve intentem fer una obra per a la sala gran del Lliure.