El Periódico de Catalunya

Dilluns 23 abril 2018

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

cine

'Alanis', dona, mare i puta

La nova pel·lícula de la cineasta argentina Anahí Berneri és un retrat encertat de les que es veuen abocades a exercir la prostitució als hostils carrers de Buenos Aires

Tràiler d''Alanis' (2017)

Tràiler d''Alanis' (2017)

Considerant la quantitat de prejudicis que segueixen aflorant cada vegada que parlem de prostitució, d’entrada mereix un sonor aplaudiment tota aproximació a l’assumpte tan tossudament dedicada a evitar sentimentalismes i moralismes com 'Alanis', retrat tant de la constància de l’amor matern com de les desoladores situacions a què estan sotmeses les dones en situació de vulnerabilitat. Per portar-lo a terme, l’argentina Anahí Berneri en concret captura tres dies en la vida d’una jove mare, treballadora del sexe, que pateix la hipocresia de les lleis que en teoria existeixen per protegir-la.

Alanis viu en un apartament amb el seu petit fill Dante i una companya de feina que l’ajuda a cuidar el nen quan ella atén els clients. Quan dos policies encoberts irrompen a la casa i detenen la seva amiga, Alanis es troba de sobte al carrer, sense diners, telèfon mòbil ni tan sols un bolquer per a Dante.

Llavors per a ells comença un viacrucis a través de llits prestats, feines miserables i conflictes amb les autoritats, la burocràcia estatal, els clients infames i les col·legues que defensen amb violència el seu tros de carrer.

PLANS 'RENAIXENTISTES'

Encara que sense explicitar, Berneri planteja a través de la seva heroïna la necessitat de dignificar l’ofici més antic del món en un país, l’Argentina, on prostituir-se és legal però els bordells no ho són. Aquesta paradoxa empeny moltes dones al tipus de precarietat que castiga Alanis, abandonada amb un nen als carrers d’una ciutat que pot ser increïblement hostil.

Alanis

Drama
L'Argentina, 2017
Direcció: Anahí Berneri
Repartiment: Sofía Gala, Santiago Pedrero, Dante Della Paolero, Dana Basso

Tenint tot això en compte, 'Alanis' podria haver caigut fàcilment en el miserabilisme tan habitual en el cine social, però no és el cas. Berneri en tot moment troba la manera més bella de capturar aquest univers, i de fet molts dels plans de la pel·lícula estan dissenyats a la manera de les pintures renaixentistes.

Així mateix, malgrat anar acumulant humiliacions i vexacions, Alanis en tot moment es manté amb el cap alt, sense plantejar cap queixa sobre res ni ningú. Les seves possibilitats són limitades, sí, però ella sempre es mostra forta, i constant en la seva capacitat per no sucumbir a la desesperació ni deixar que la seva situació defineixi qui és ni quina connexió té amb Dante.

EL+

La seva negativa a caure en sentimentalismes o miserabilismes.

EL-

Moments puntuals d'estancament narratiu.

Més encara, sense necessitat de caure en el que és il·lusori, Berneri acaba obrint una porta a l’esperança, a la possibilitat que, potser, en algun lloc, per a cadascú hi ha una família esperant; potser atípica i fràgil i vacil·lant, però indubtablement real.