El Periódico de Catalunya

Diumenge 23 setembre 2018

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

cine

'La cámara de Claire', el poder de la mirada aliena

La pel·lícula del director coreà Hong Sang-soo és una reflexió lleugera i juganera sobre la capacitat reparadora de l'art

'La cámara de Claire', el poder de la mirada aliena

Pocs cineastes tenen un estil tan distintiu com Hong Sang-soo. Totes les seves ficcions plantegen assumptes i preocupacions similars, i dialoguen les unes amb les altres per formar una de les filmografies més coherents que existeixen. A causa d’aquesta consistència, això sí, el coreà sovint és acusat de fer la mateixa pel·lícula una vegada i una altra. És útil tenir tot això en compte a l’hora de parlar de la que avui s’estrena a Espanya.

'La cámara de Claire' està protagonitzada per Isabelle Huppert en la pell d’una vivaç professora de música de visita al Festival de Cannes –la pel·lícula va ser rodada el 2016 durant el transcurs de la prestigiosa cita cinematogràfica–. Durant un dels passejos pels racons menys transitats de la ciutat, que dedica a fer Polaroids, coneix Mahnee, una agent de vendes que acaba de ser acomiadada després d’anar-se’n al llit amb un cineasta involucrat sentimentalment amb la que solia ser la seva cap, i les dues dones congenien immediatament. Paral·lelament, Claire també coneix per casualitat tant el cineasta com l’excap.

La cámara de Claire

Drama
França / Corea del Sud, 2017
Direcció: ​Hong Sangsoo.
RepartimentIsabelle Huppert, Kim Minhee, Chang Mihee, Jung Jinyoung.

El que passa després és una successió d’interaccions en què la professora funciona com a motor narratiu o –com suggereix la seva gavardina– a la manera d’una detectiu, o fins i tot com una força metafísica.

DIÀLEGS D’AIRE IMPROVISAT

La pel·lícula mateixa malgasta la lleugeresa i l’espontaneïtat pròpies d’una trobada casual i es mostra satisfeta amb limitar-se a suggerir temes –la fidelitat, la gelosia i l’ego masculí, els capricis de la creació artística– en lloc d’explorar-los. En aquest sentit, el que li atorga el seu increïble encant són l’aire improvisat dels seus diàlegs, la captivadora química entre els actors i l’agudesa observacional d’un director capaç de detectar les subtileses de cada diàleg i les més ambigües dinàmiques de poder que tenen lloc en el curs d’una conversa.

EL+

És molt més sofisticada del que sembla a primera vista.

EL-

És una addició poc rellevant a la filmografia del seu director.

A poc a poc, les fotos de Claire es van revelant com una cosa semblant a un mirall màgic capaç de reorientar, si més no mínimament, les vides de les persones que s’hi posen a davant. I així, la pel·lícula dona la raó a Susan Sontag, que al seu dia va dir que el sol fet d’observar altres persones fa que aquestes experimentin una transformació.

“L’única manera de canviar les coses és contemplar-les una altra vegada molt lentament”, assegura Claire en una escena, i això mateix també és el que sembla suggerir-nos amb cada nova pel·lícula el mateix Hong, un director únic per a qui la repetició és, abans que res, una forma de renovació.