El Periódico de Catalunya

Dimecres 18 juliol 2018

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

NOU DISC

Izal: 'Autoterapia' per veure el món en colors

En aquesta societat accelerada i esclava del "m'agrada", la banda aposta per la "introspecció"

Izal interpreta en acústic 'Pausa'

Izal interpreta en acústic 'Pausa'MONTSERRAT COMESAÑA / FOTO: ELISENDA PONS

«Qui mira cap enfora, somia; qui mira cap endins, es desperta», sostenia el psiquiatre Carl Gustav Jung. En aquest món accelerat i esclau del m’agrada, Izal es desmarca amb el seu disc més introspectiu: 'Autoterapia'. L’ànima del quintet, Mikel Izal, admet també que és el seu àlbum més «autobiogràfic». I la millor prova n’és la cançó que bateja el compacte: una història sobre la recurrent metàfora del got mig ple o mig buit. ¿I per quina opció es decanta Mikel? «L’última: soc dels que creuen que tot pot sortir malament, fins que decideix, a mitja cançó, fer un gir i pensar: ‘És millor que disfruti del que m’està passant’ ['Dejaré mi mitad oscura en duermevela y a mi otra mitad la haré dueña y señora de mis fiestas'..., diu la lletra]». «A la universitat em deien 'Angus' (d’angustias) –confessa aquest enginyer de Telecomunicacions–.

I al grup soc 'Agorero' (d’agorero)», riu. A Autoterapia compten, a més, amb la col·laboració de l’extravertit Ara Mailikian. «Perquè volíem el millor», assegura el teclista, Iván Mella. «Li vam enviar la cançó, li va encantar, i la va gravar a Barcelona, aprofitant que estava de promoció», relata el bateria Alejandro Jordá.

Els instruments de corda adquireixen un encertat protagonisme en el quart disc d’un conjunt obstinat a «no avorrir-se», explica el guitarrista, Alberto Pérez, que tant s’estrena amb el tres cubà (fruit de la seva recent estada a l’illa caribenya) com amb el banjo a 'El pozo' (¡com costa desposseir-se de tot el que et sobra a la vida!) o toca un espectacular solo de guitarra a 'Bill Murray', la peça més llarga, de 5.40 minuts.

¿I quina és la més curta? 'Variables' dura 2.23 i compta amb material (justificadament) reciclat: l’estrofa amb què comença («De tanto contar conté con terminar las vidas que nos quedan») la cantava Mikel a 'Los seres que me llenan'. «M’agrada molt aquesta frase. La vaig escriure per a 'Magia', però la vam descartar perquè el ritme i la producció eren horribles. Així que, fixa’t, quin partit n’hem tret: aquí és el caramelet final», assaboreix el cantant. 

FELICITAT ARTIFICIAL

Una altra lletra (aquesta vegada sencera) recuperada és 'Canción para nadie', encara que pertany a la prehistòria d’Izal (de quan Mikel exercia de cantautor). Però aquesta nova versió ha desencadenat la fúria d’alguns seguidors a les xarxes socials. En cançons com 'Ruido blanco' i 'Temas amables', Izal reflexiona sobre l’absurda persecució del m’agrada i sobre el perill de convertir-se en «un jonqui de les emocions».

Encara que la millor peça del disc potser és 'El hombre que podía volar pero no sabía cómo', amb la seva desenfadada manera de parlar de l’«afany de la humanitat per sabotejar-se a si mateixa». Izal té bon ull (el mateix que llueix a l’elegant caràtula) per crear atmosferes i so èpics. Per mirar cap endins, cap enfora, cap on vulguin.