El Periódico de Catalunya

Dimarts 24 abril 2018

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

ELS RESTAURANTS DE PAU ARENÓS

Casa Leopoldo, la truita voluptuosa

Que difícil que és trobar una bona feina amb ous. Tornen els clàssics, la cuina que no mira el rellotge

Casa Leopoldo, la truita voluptuosa

Òscar Manresa, davant d'un dels cartells taurins del ressuscitat Casa Leopoldo.JOAN PUIG

Els records vinculats a Casa Leopoldo són multitud i gairebé tots lligats a la figura de Manuel Vázquez Montalbán. En la meva primera vegada hi va tenir molt a veure el fraternal Daniel Vázquez Sallés, i rememoro, un segle després, el temor a aquell Raval que encara era el Xino, amb drogues i fumanxús (el perill, sempre allà, assetjant encara avui una part del barri).

Vázquez Montalbán se’n va anar (Car­valho segueix); Rosa Gil, la propietària, el va vendre, i els restauradors i cuiners Òscar Manresa i Romain Fornell se n’han fet càrrec. L’han netejat a fons i les rajoles brillen després d’uns anys de dificultats.

Pocs mesos després del renaixement, Òscar i Romain volen que l’aire popular també ventili el que es paga: el preu del «menú carta» és de 32,95 euros, completat amb diversos suggeriments («a compartir») de més quantia econòmica.

Conserven els plats que van fer gran l’establiment, si bé els recreen a la seva manera, ja que no disposen de les receptes originals, només de les minutes amb els enunciats. Arribats a aquest punt antisentimental: ¿no seria més relaxat deixar enrere l’etapa de la família Gil, custodiar les icones elementals i decidir-se per la cuina barcelonina òrfena de tutors?

Eliminaria immediatament el bacallà à Brás (al qual afegeixen olives... gregues), que tenia sentit en el passat per­què la Rosa va enviudar d’un torero por­tuguès i el plat era un pont nostàlgic.

Casa Leopoldo

Sant Rafael, 24. Barcelona.
T.: 93.441.30.14
Preu del menú-carta: 32,95 €

L’atmosfera aturada el 1936, les rajoles impertorbables, les fotos i els cartells taurins, els cambrers amb jaquetes curtes blanques i entorxats daurats. Les tres sales i el reservat amb entrada independent, on els puros i les intrigues fumegen. ¿Per què no batejar-lo com a Club Leopoldo?

Menjo en abundància i molt bé, torejat pel negre Parallèle 45, de Côtes du Rhône. Primer uns fregits: la croqueta de pernil és uau, bé pel calamar a l’andalusa, i en el seu punt, el bunyol de bacallà (tot i que amb poc animalet).

La truita farcida de llagostins i pernil ibèric –i amb salsa americana– és cosa seriosa: esponjosa, consistent, prenyada de plaers. Proposo a Òscar una línia truitera, la mateixa voluptuositat amb diferents farciments. Sensual, groga, rubensiana. Absent de tants restaurants: ¡que torni!

Vídeo ID:
4128734

Una mica seca –però gustosa– la mandonguilla amb sípia. I per fer la volta a l’arena entre ovacions, el capipota amb cigrons –i l’estoc del picant– i la cua de vaca (no pas de toro) guisada, intensa, amb l’acidesa sota control.

Per acabar, unes creps Suzette, preparades a la sala segons la fórmula de Romain Fornell: flames grogues i taronges i aromes de Grand Marnier. El gust de veure treballar amb habilitat un professional. Aquesta casa necessita un patró com Òscar, que hi sigui, que se’l vegi, que atengui, que doni calidesa.

Ha sigut un dels millors àpats que he tingut a Casa Leopoldo, lliure de les crostes sensibleres. Desapareguts els protagonistes d’altres temps, han d’encarar el futur i atraure les noves generacions que no van conèixer els nostres herois. Des de la memòria passada projectar la memòria present, i la futura.

EL+

Que bé que cuinen: imprescindibles la
cua i el capipota. I, és clar, la truita.

EL-

Conservar plats que van tenir sentit en el seu moment i que n’han deixat de tenir.