Les lliçons del 'no a la guerra'

David Karvala va arribar un dia del mes de novembre a l'assemblea de la plataforma Aturem la Guerra amb una data volant. Poc abans, ell i altres activistes catalans havien viatjat en 40 autocars al Fòrum Social de Florència, trobada del moviment antiglobalització celebrada el novembre del 2002, i d'allà havia sortit la proposta de celebrar una manifestació planetària el 15 de febrer contra el que ja es preveia com a inevitable: la invasió de l'Iraq.

El lèxic enverinat d'aquells temps, recordem-ho, parlava de l'eix del mal, d'armes de destrucció massivai deguerra preventiva.A Karvala, que llavors no era«activista per la pau», se li van quedar«gravades a la memòria» aquelles cares que encara no coneixia i que van arquejar les celles quan es va parlar del dia 15.«¿Un dissabte? ¿Un dia de compres? Molts no hi estàvem d'acord»,admet la historiadora i activista Pilar Massana, que 10 anys més tard segueix en laresistènciade plataforma.«¿I per què no en diumenge?»«No, no, ha de ser el 15»,insistia elflanc florentí. Hi havia dubtes sobre la data i dubtes sobre el lloc. ¿I on ho fem? ¿Al passeig de Gràcia? «Amb el que costa d'omplir, ¡podem fer el ridícul!».

Però no. No van fer precisament el ridícul. Aquell 15 de febrer, més d'un milió de persones semblava que anaven a fer implosionar el passeig de Gràcia. Aquella mateixa jornada, entre 8 i 15 milions de manifestants van sortir als carrers en 800 ciutats de tot el planeta.«Hi ha dues superpotències al món: els Estats Units i l'opinió pública mundial»,va certificar aleshoresThe New York Times.Però el gran galó de la plataforma va arribar, de forma inesperada, del mateix despatx oval:«La política exterior dels Estats Units no la poden marcar els manifestants de Barcelona»,va dir Bush.

Però rebobinem. Aquell dia de novembre, al piset de Gran de Gràcia seu del Centre de Treball i Ocupació que durant algunes assemblees posteriors, de tan ple de gent, semblava literalment que s'enfonsava, hi van confluir dos grans músculs d'aquellNo a la guerra:el moviment antigloba-

lització, que havia posat a la seva agenda la guerra de l'Iraq després dels atemptats de l'11-S, i els militants de trajectòria pacifista que havien començat a funcionar amb elno a l'OTAN, havien recolzat objectors i insubmisos, i havien assenyalat la primera guerra del Golf, les guerres dels Balcans i l'ocupació de l'Afganistan després de l'11-S, quan el món encara estava en xoc pels atemptats.

Assemblea rere assemblea, de camí al 15-F es van anar sumant 250 entitats més. Des de l'extrema esquerra fins a CiU. Esplais. Escoles. Associacions de veïns. Okupes. Par­ròquies. Jubilats. Famílies. Ecologistes. Estudiants. Immigrants amb papers o sense. Tots menys el PP i els seus voltants«'Pilar, Pilar, que a la tele hi ha un programa contra la guer-ra', em va dir una amiga per telèfon -recorda Massana-. ¡Eren els Goya! I allà hi havia gent com Fernando León de Aranoa i Javier Bardem dient no a la guerra. Allò, em sembla, va caldejar molt l'ambient».

Conscients d'aquell clima de rabióscrescendo,l'assemblea va decidir, 36 hores abans del dia F, allargar l'itinerari des de plaça Catalunya fins a Tetuan.«Allò hauria sigut impossible si no haguéssim tingut un suport institucional tan fort-admet Karvala-. Recordo que en aquella assemblea una persona va dir: '¡Som la població i podem anar per on vulguem!' Jo crec que va ser una mica això».

Transvasament i Nunca Máis

Això i, com diuen en l'argot del ram, un cicle de protestes que havien arrencat a Seattle i que a Barcelona havia tingut les seves rèpliques en la cimera del Banc Mundial del juny del 2001 i del Consell d'Europa del març del 2002. A més del dit anti­globalitzador que assenyalava, acusador, el neoliberalisme mundial i la complicitat d'institucions com l'FMI, el Banc Mundial i la UE, en aquella època Espanya també tenia el seu propi ordre del dia en qüestió de protestes: les terres de l'Ebre feia temps que es mobilitzaven contra el transvasament, i el Nunca Máis començava a clamar per la desastrosa gestió delPrestige.

«Hi va haver una acumulació de mentides», recorda l'activista i membre de la plataforma Roser Palol.«Hi havia un profund malestar amb les polítiques del Govern d'Aznar, que a més recolzava la guerra amb el 90% de la població en contra», afegeix Esther Vivas, investigadora de moviments socials, activista i una de les moltes baules perdudesentre la lluita antiglobalització, la Plataforma Aturem la Guerra i els moviments socials marcats per la indignació.«I tot plegat va confluir aquell dia. Recordo la sensació de desbordament i de ser partícip d'un moviment que anava més enllà de Barcelona. Va ser la manifestació més gran de la història. Aquella coordinació global no l'hem tornat a veure».

Fa 10 anys, les cassolades, manifestacions, concentracions, cadenes humanes, mosaics iperformancesque van convertir Barcelona en l'epicentre del terratrèmol mundial contra la guerra de l'Iraq ja van ser disseccionades fins al quark per experts de tots els camps. Els historiadors apel·laven al pòsit revolucionari de la ciutat, mentre que sociòlegs i politòlegs es dividien entre els que acusaven el moviment de plantejar un debat poc profund i els que hi veien una revolució ciutadana, una possible«transició de la democràcia representativa cap a la participativa». Era un moviment espontani, sense líders, i amb resistència a ser absorbits pels partits.

«Jo crec que va suposar una experiència no sempre reconeguda», assegura Karvala, que avui milita en una de les llavors de la plataforma: la Unitat contra el Feixisme i el Racisme. En l'apartat de peròs, hi ha el fet que no es va aconseguir aturar la invasió, que va arribar, implacable, el 20 de març següent. I que el pou de l'Afganistan encara compta morts.«La lluita social no és com prémer un interruptor per encendre (o no) un llum», ha escrit Karvala. La seva teoria dels fets: a molt curt termini, si no hi hagués hagut mobilitzacions, és possible que«la guerra encara hagués sigut més cruenta».Però les conseqüències de tot allò, manté, s'han de mirar a més llarg termini.«Si es llança una pedra a un llac es produeixen onades. Si és una roca, les onades són més grans, però si el que cau és un meteorit, canvia tot el paisatge i els seus efectes arriben molt més lluny». El que el meteorit -convertit en «un pòsit de consciència» que va faltar en la invasió de l'Afganistan- es va emportar l'any següent, després dels atemptats de l'11-M, va ser el Govern del PP, assegura Karvala. «Les protestes havien deslegitimat el discurs de la guerra global i els líders que la van tirar endavant van patir un desgast més fort del que havien previst -coincideix Vivas-. Després dels atemptats va quedar clar que les mobilitzacions havien servit per desemmascarar les mentides, i Zapatero es va veure obligat a replegar les tropes, encara que fos per màrqueting, perquè va continuar a l'Afganistan».

«No en el nostre nom»

Per a tots els que van cuinar el moviment antiguerra, el llegat del 15-F no acaba en els atemptats d'Atocha, sinó que aquelles assemblees van permetre que gent diferent que en altres llocs «haurien arribat a les mans -recorda amb humor Massana-, arribéssim a acords de mínims, escollíssim paraules còmodes per a tots». Per als pacifistes, per als antiglobalitzadors i per als representants de partits i sindicats. «Jo crec que això encara es nota avui en el fet que a Barcelona -explica Karvala- no hi ha el caïnisme i els problemes que alguns companys m'expliquen que sí que tenen a Madrid».

Més enllà del funambulisme lèxic, Pepo Gordillo, professor de Filosofia del Dret i veu històrica del moviment pacifista, vindica tres ensenyances. Ensenyament número u: «prenent les regnes, lluitant, es poden canviar les coses». Ensenyament número dos: que sí que és possible protestar pacíficament, iniciativa en què la plataforma «va esgotar totes les formes d'acció». En una ocasió, Gordillo en persona va passejar un dia Rambla avall amb una granota taronja de pres de Guantánamo. I llegat número tres: que es va posar la llavor de l'eslògan clàssic del 15-M de «no ens representen». «Nosaltres -recorda el professor- dèiem 'No en el nostre nom'. Ja llavors començàvem a percebre que el sistema polític s'enfonsava».

I així vam arribar al joc de miralls entre aquell crit contra la guerra i la convulsió social d'avui. La gran diferència, és clar, és la crisi econòmica. «Abans dèiem que un altre món era possible i ara estem en un procés més defensiu: 'No em prenguis la pensió, no em prenguis l'aigua, no em prenguis la casa'», diu Palol.

La recessió, tot i això, també ha tret de sota de l'alfombra la brutícia del sistema democràtic. I si fa 10 anys el clam intern estava molt concentrat en la gestió del PP, ara «amplis sectors socials acusen els partits majoritaris d'estar supeditats al poder econòmic i posen en qüestió el model polític de la Transició, amb els partits, la judicatura i la monarquia», assegura Vivas.

La tríada enverinada formada per la gestió de la recessió, els casos de corrupció i les connivències entre els diferents poders no ha fet que la gent surti en massa al carrer, com va passar fa 10 anys. «Tot i això -explica l'activista-, la crítica és més profunda i la protesta ha apujat el to i el llistó, amb actes de desobediència civil amb una gran legitimació social, com ara l'ocupació de vivendes buides i bancs». Per cert, que Vivas és un dels 20 imputats per ocupar la seu de Catalunya Caixa.

Marc Andreu, periodista, historiador i especialista en moviments socials, coincideix que el sistema està «més deteriorat» que el 2003, però considera fonamental orientar els prismàtics més lluny, cap a la transició. «Llavors, els moviments de base, associacions de veïns i estudiants, van tenir un paper crucial en el descrèdit de la dictadura però, a diferència d'ara, aquella convulsió va ser articulada pels partits, que després, amb la Constitució, van voler convertir-se en els únics agents polítics juntament amb els sindicats i van optar per una democràcia representativa molt poc participativa». I Andreu obre un parèntesi per explicar que amb aquests antecedents s'ha d'entendre la compareixença al Congrés dels Diputats d'Ada Colau, portaveu dels afectats per la hipoteca, que aquesta setmana «es va colar per una esquerda del Parlament per cantar les veritats, explicar la realitat que no es veu des dels despatxos i portar una llei que els diputats no han fet, avalada per la força d'1,5 milions de firmes i un treball de quatre anys parant desnonaments». Tancament del parèntesi.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

I continuem. «Ara, a diferència dels anys 70 -afirma-, ningú canalitza aquest clam, el descrèdit esquitxa també els partits petits i tampoc hi ha un horitzó d'esperança, com passava llavors, tret que aquest horitzó sigui la independència». I s'explica: la democràcia espanyola acusa una fallida multiorgànica. «Un dels òrgans danyats és el model d'estat. I encara que la gent que va ocupar les places i la que va sortir a la Diada no és exactament la mateixa, sí que hi ha interjeccions».

Amb problemes per visionar horitzons, ¿cap on caminem llavors? Aquí el nas de Manel Márquez, historiador, professor i fundador de Radio Kaos i Kaosenlared. «Els pessimistes creuen que podem caure en el populisme, en respostes d'extrema dreta. Però també hi ha la voluntat de molta gent de canviar les coses. Això sí, la regeneració dels partits -i aquí tenim la CUP, i els esforços d'IC-V i ERC- només s'aconseguirà amb una gran pressió social».