Article publicat el 17 de febrer del 2003

¿Després de la manifestació, què?

La protesta popular posa més difícil a Aznar el seguidisme a Bush

4
Es llegeix en minuts
VICENÇ FISAS

Dissabte passat, la pregunta que moltes persones ens fèiem davant la immensitat de manifestants contra la guerra, tant a Barcelona com a Espanya i en molts llocs del món, era què havíem de fer després d'un èxit de participació com aquest. Manifestar-se per impedir una guerra absurda era el primer, el punt d'arrencada, però ara comença una nova etapa per administrar aquest actiu ciutadà en favor d'una pau més concreta i de caràcter universal.

Ha arribat el moment d'elaborar una agenda de treball, de metes i de compromisos, en què puguin participar moviments socials, ONG, centres acadèmics, partits i alguns governs i administracions. El moviment internacional per la pau d'ara no és gens ingenu. Ho va demostrar a l'Haia fa tres anys, quan va reunir desenes de milers de persones per reflexionar sobre les estratègies a seguir en aquesta dècada, amb temes molt específics, amb campanyes que persegueixen objectius concrets i mitjançant xarxes ja formades que estan donant bons resultats. Només s'han de recordar les campanyes per prohibir les mines antipersones, controlar el comerç d'armes, instaurar el Tribunal Penal Internacional,

acabar amb el reclutament de nens soldat, controlar els diamants que financen conflictes armats, prohibir els assajos nuclears, i moltes altres. Han estat victòries cíviques, perquè han sorgit de clamors ciutadans i s'han portat a terme des de baix, encara que sempre buscant el màxim nombre possible de recolzaments institucionals per pressionar els centres de decisió política reticents.

L'agenda del post 15-F considero que hauria de prestar més atenció al desarmament, però no només per a l'Iraq, sinó també per a tothom, sense excepció. Falta molt per recórrer, ja sigui per aconseguir la més absoluta transparència en el comerç d'armes, per millorar el Codi de Conducta de la UE que regula les transferències d'armament, per suprimir els arsenals nuclears dels uns i dels altres, perquè tots els països firmin els tractats existents sobre armes químiques i bacteriològiques, per prohibir velles i noves armes d'efectes indiscriminats, per acabar amb la vergonyosa i milionària inversió en investigació armamentista i per aconseguir altra vegada una disminució de les despeses militars.

Aquesta agenda sobre desarmament hauria d'anar acompanyada d'actuacions en el camp de la prevenció dels conflictes armats, recolzant i potenciant les diplomàcies de pau, prestant més atenció als països que entren en una delicada fase de rehabilitació postbèl·lica o actuant sobre determinades arrels dels conflictes, i en particular sobre dos temes particularment recurrents en els conflictes d'avui dia: les demandes no resoltes d'autogovern que hi ha en moltes zones del planeta i que mereixerien el desenvolupament d'arqu itectures po l ít iques intermèdies, i trencar amb el nefast vincle que hi ha entre recursos naturals i guerra.

Aquesta agenda per a la pau no és ni pot ser patrimoni exclusiu de ningú, ni tan sols dels manifestants. El repte que es planteja en aquests moments és si entre tots serem capaços d'administrar amb intel·ligència els missatges de la manifestació. Els partits els haurien de portar al Parlament, però no només per increpar Aznar en la seva pròxima compareixença i obligar-lo a rectificar el que ha dit i fet fins ara, sinó per incloure els temes abans esmentats en la seva agenda habitual.

Pel que fa al conflicte de l'Iraq, el Govern ja no podrà continuar amb la seva posició d'intransigència bel·licista al Consell de Seguretat, perquè ha rebut un mandat popular més que clar per donar temps i mitjans a la diplomàcia i a les inspeccions. I no només això: està obligat a impedir que les bases siguin utilitzades per a la guerra. El govern d'Aznar té el deure de canviar de rumb, com així haurien de fer Blair i Berlusconi, ja que les seves opinions públiques han exercit sobiranament el seu dret a tenir la paraula i han exigit una altra cosa.

Després del 15-F, la guerra sembla més evitable que mai gràcies als milions de veus que s'han alçat contra l'absurd, la precipitació, el cinisme i el tracte desigual. Una pancarta recordava l'altre dia que els Estats Units van llançar al Vietnam del Sud un total de 72 milions de litres d'herbicides (armament químic), a més de realitzar 1.032 explosions nuclears des del 1945. Aquest és el cinisme contra el qual s'ha rebel·lat el sentit comú popular i que governs i Consell de Seguretat hauran de tenir en compte per prendre més seriosament el desarmament i convertir-lo en un objectiu universal.

A nivell més local, la manifestació popular és igualment un missatge per a les nostres institucions i administracions, perquè multipliquin tots els seus compromisos amb la construcció de la pau, i la millor manera de fer-ho és convertint les nostres ciutats, les nostres universitats i el nostre territori en espais de diàleg, anàlisi, propostes i trobades.

Notícies relacionades

Treballar per un món on no hi hagi guerres no és ni una tonteria, ni un infantilisme, ni una quimera. Constitueix un projecte social, una estratègia política i també un compromís col·lectiu, perquè la guerra no és altra cosa que un fenomen social, no pas una fatalitat biològica. La guerra és un invent humà i una forma estúpida de tractar els conflictes. Toca inventar la pau i desaprendre la guerra, i en el mil·lenni que hem començat s'ha de plantejar com avorrir-la, ridiculitzar-la i fer-la absurda, per abolir-la.

Perquè això sigui possible algun dia, però, s'han d'establir les bases per tractar els conflictes d'una altra manera i per dotar-se d'una infraestructura de pau per donar respostes efectives. Crec que els milions de persones que vam sortir als carrers podem compartir un projecte comú, perquè ja no és temps de somiar, sinó de fer realitat els somnis.