El blues de l''avi' Amadeu Casas

Des de fa més de dues dècades el panorama del blues català li deu molt, moltíssim, a Amadeu Casas. «No és que hagi estat important, és que era l'únic. No hi havia ningú més que s'ho plantegés seriosament i he quedat com una mena d'icona. Em sento com l'avi de tots», reconeix el reclamat guitarrista (sobretot) i cantant (des del 1997). Casas ha publicat el seu cinquè disc,Matèria orgànica, i avui el presenta a la sala Luz de Gas amb dos convidats de luxe que també brillen en l'àlbum: Quico Pi de la Serra (amb qui fa una dècada que toca) i el prestigiós guitarrista nord-americà Tom Principato, que està de gira per Catalunya per segona vegada, programat pel mateix Casas, que l'acompanya amb el seu trio.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

El que va ser membre fundador de bandes com Blues Reunion, Blues Messengers, Slide Company i Tandoori Lenoir relata que es va decidir també a cantar quan va acabar amb una d'aquestes formacions i es va plantejar dues opcions. «Fitxar un cantant o posar-me jo a bramar, que sortia més barat». Així va ser com va néixer el seu primer disc,Blues a go-go, «en realitat una maqueta», relativitza, però de la qual encara recupera peces, per exempleLa Santa, en els recitals.

Han passat 15 anys i torna a la càrrega amb un àlbum «influenciat per la música dels anys 40, a manera de petit homenatge, i en què es noten les ganes de passar-ho bé», descriu. En el treball encara hi ha més col·laboracions: la de Roger Mas (en una inspirada versió deLa Cuca Fera) i Elena Gadel, en l'última peça,Son vine son. Un sempre pensa que l'última cosa que vol un músic és que la gent s'adormi escoltant el seu disc, però ell va i el tanca amb aquesta cançó de bressol. «No tenia sentit posar-la al principi. Està pensada com una obra global: una cançó porta a l'altra», explica. «Sí, és una paradoxa -apunta Matías Mínguez (baix elèctric)-. Però adormir-se així dóna gust, és una carícia que convida al relax», afegeix l'instrumentista de Buenos Aires amb qui ha gravat en acústic per al diari l'enganxosa i «sòrdida»Whisky i fum.