El dia que Lauda va tenir por

El guapo, díscol i veloç James Hunt es mofava en cada pàdoc, en cada entrevista, de les dents sortides de Niki Lauda, de la professionalitat de l'austríac, de la seva dedicació a l'esport, fins i tot el va qualificar de «gallina» quan exigia als organitzadors dels grans premis més seguretat als circuits recolzant les tesis del llavors ja tricampió Jackie Stewart.

Aquell 1976 s'havia escalfat més que mai entre el tarambana pilot anglès de McLaren i el conscienciós austríac de Ferrari. El Mundial de F-1 ja havia viscut desenllaços en l'última carrera des dels seus inicis, com aquell apassionant duel de 1951, entre Juan Manuel Fangio i Alberto Ascari, a Pedralbes. I se seguirien decidint títols en l'última cita, com la de demà a Abu Dhabi. Però el final dels finals va ser aquell de 1976, en què l'èpic desenllaç es va començar a escriure mesos abans, durant l'estiu, al GP d'Alemanya, a Nürburgring.

Un exemple de coratge

Lauda va poder llegir en una pancarta com li deien chicken, uns revolts abans del seu dantesc accident al vell i terrorífic Nürburgring, de 22 quilòmetres de llarg. El van treure de la ferralla del seu Ferrari envoltat en flames. Aquella mateixa nit, la de l'1 d'agost, a l'hospital d'Adenau, Lauda havia rebut l'extremunció. Daniele Audetto, director esportiu de Maranello, va trucar a Enzo Ferrari per comunicar-li que el fatal desenllaç era molt a prop. Il Commendatore li va ordenar contractar, immediatament, Emerson Fittipaldi, campió l'any abans. Aquella mateixa nit va començar la llegenda de Lauda, del seu ferri esperit.

Ferrari l'havia donat per mort, i quan va sobreviure, va donar el títol per perdut. Es negava a creure que Lauda pogués tornar a les pistes tres carreres després, just a Itàlia. Lauda va afrontar una experiència brutal. Quan es treia el casc, el sotacasc apareixia ple de sang i vòmits. Amb l'aspecte d'un moribund, Lauda no deixava de patir brots de pànic quan superava els 300 km/h a Monza. Va acabar quart, Hunt va guanyar les dues següents carreres i l'austríac va arribar, amb només tres punts d'avantatge, a l'última cita de la temporada: Fuji (Japó).

La F-1 no havia vibrat mai tant com davant aquell final del 76. El ja mític Barry Sheene, tan tarambana i temerari com Hunt, acabava d'aconseguir el seu primer Mundial de 500cc i, evidentment, va acompanyar el seu amic al Japó. Va ser ell, el seu company d'habitació i festes, qui va revelar que Hunt havia mantingut relacions amb més de 30 hostesses al seu hotel de Tòquio en les dues setmanes prèvies al gran premi. El pilot de McLaren portava brodat a la granota el sexe és l'esmorzar dels campions. Hunt era insaciable, fins al punt que Patrick Head, cap de Wi­lliams, va haver de fer-lo fora del seu box, enganxadet al de McLaren, perquè pretenia fer l'amor amb una hostessa japonesa el mateix matí de la carrera.

Un gran premi terrorífic

La foscor i l'impressionant aiguat van provocar els pitjors dimonis a la ment de Lauda. L'inici de la carrera s'endarreria i molts pilots es negaven a córrer en aquelles condi­cions. Però la seva protesta no va servir de res davant la pressió medià­tica liderada per Bernie Ecclestone, evidentment, que encara era, a més, el patró de l'equip Brabham. Tot per l'audiència era el lema.

Emerson Fittipaldi i Carlos Pace es van aturar així que va començar la carrera. «Així no es pot córrer», va dir el brasiler. Lauda va ser el següent que va abandonar. L'austríac es va aturar a la segona volta, quan anava 16è. Després del seu accident, Lauda s'havia quedat sense pestanyes i amb els lacrimals danyats, molt danyats. No podia parpellejar ni veure-hi bé amb el diluvi que queia. I, sí, els dimonis van emergir al seu cervell. Mauro Forghieri, el seu director tècnic, es va acostar a Lauda a l'arribar al box i va trobar la resposta adequada de l'austríac: «A la vida, Mauro, hi ha coses més importants que un títol de F-1». Forghieri li va oferir justificar l'abandonament per un problema mecànic. Lauda s'hi va negar amb una honestedat brutal.

Lauda out deia la pissarra que li van mostrar, des del mur, a Hunt. Ja no tenia el seu rival a la pista, però encara no hi havia res guanyat. Després d'una fantàstica sortida, Hunt era líder, però va parar de ploure a mitja carrera i la pista es va començar a assecar. Els pneumàtics del McLaren es van degradar. Patrick Depailler i Andretti van avançar el britànic, que començava a perdre posicions. A McLaren no sabien què fer i, des del mur, no van donar cap indicació a Hunt. Llavors no hi havia ni ràdio ni GPS per al seguiment en pista. El britànic estava totalment desconcertat per la gestió del seu equip des dels boxs. A només cinc del final, va acabar rebentant el pneumàtic davanter esquerre del seu M23. Al box de Ferrari saltaven d'alegria al creure que tenien el Mundial guanyat. Ni parlar-ne. Hunt va tenir la increïble fortuna de punxar a l'últim revolt del circuit i va poder entrar directe als boxs. Els mecànics van trigar 27 segons a can­viar les rodes (Red Bull té ara el rècord en només 2 segons) i el britànic va tornar a la pista sense saber quina posició ocupava.

«Cinquè», li va dir l'equip a la volta següent. Però ell havia deixat de mirar al mur feia moltes voltes. Cec en la seva boja remuntada, va arribar fins a Clay Regazzoni i Alan Jones, als quals va avançar simultàniament com un kamikaze. Ja era tercer, però no ho sabia i pilotava angoixat per superar a qui rodés al davant. Quan va caure la bandera de quadros ignorava quin lloc ocupava i, encara menys, que era campió.

Hunt ho va saber l'últim

Mentrestant, Lauda anava cap a l'aeroport de Narita en un Rolls Royce que l'organització havia posat a la seva disposició. Va saber per la ràdio del cotxe que Hunt havia guanyat finalment el títol.

Notícies relacionades

Així queda la classificació de pilots del Mundial de F1 2023

Sainz, ambiciós a Spa: «Demà sortirem a l’atac»

Hunt va abandonar el seu monoplaça i se'n va anar corrent enfurismat a buscar Teddy Mayer, el director esportiu de McLaren, per agredir-lo per la seva pèssima gestió de la carrera. Però algú el va avisar que era campió per un sol punt: 69-68.

«Me'n vaig a emborratxar-me ara mateix», va respondre Hunt a la televisió britànica, poc després de fumar-se el primer de molts cigarrets, com acostumava a fer després de cada gran premi.