Marc Márquez: El campió concebut en l'eufòria de Wembley-92

Aquest noi de 25 anys va començar com tots els nens, jugant amb les motos que li regalava el pare. Però, mentre la majoria de noiets s’hi entretenia, Marc Márquez Alentá (17 de febrer de 1993, Cervera, Lleida) només volia guanyar. De vegades, com fos. Per això aquest gen i aquest esperit competitiu, barrejat amb un somriure encantador, contagiós i autèntic, han acabat per captivar mig món mentre l’altre mig el considera un pilot massa atrevit en un món de risc.

Una cosa està clara: Márquez és la nova icona del motociclisme després d’aconseguir un altre campionat del món, és el ‘puto amo’ de MotoGP, el líder de la nova era i, sobretot, el creador d’un nou estil de pilotatge, molt més agressiu, molt més espectacular i, sobretot, molt més atractiu. Si els nord-americans van aterrar a Europa de la mà de Kenny Roberts, convertint el genoll en un nou punt de recolzament, Márquez n’ha inventat un altre més, el colze, i fins a un tercer, el cul. És així com acaricia, frega, gairebé s’ajeu sobre l’asfalt i és així com aconsegueix les millors i úniques ‘salvades’, que converteixen les carreres de MotoGP en un dels espectacles més grans del món.

Les xifres, totes, són una autèntica passada. I totes, totes, són rècords de precocitat. No hi ha marca que se li resisteixi a Márquez, per això no només és el millor ‘rookie’ de la història de la categoria ‘reina’, sinó el campió, bicampió, tricampió, tetracampió i, des d’avui, pentacampió més jove de la història.

Pot ser que no passi, però el ‘nen de Cervera’, que ja té les set corones de John Surtees i Phil Read, té tots els números i condicions per arribar als 15 títols de l’italià Giacomo Agostini, després d’igualar i superar els 9 de Carlo Ubbiali, Mike Hailwood i Valentino Rossi i els 12 +1 de Ángel Nieto. I, al seu camí, assolir les 76 victòries de Hailwood, els 90 triomfs de Nieto, els 115 de Rossi i fins i tot les 122 d’Agostini.

Millorant cada any 

Si en alguna cosa coincideixen els experts del ‘pàdoc’ de MotoGP és que ningú coneix els límits de Márquez. “Si alguna cosa té Marc, si una cosa admiro per sobre de totes les seves virtuts, és que continua sent el mateix nen de sempre, ansiós per continuar aprenent, una autèntica esponja, obert a tots els consells i suggeriments, com si mai volgués deixar d’aprendre,” assenyala Emilio Alzamora, el seu mànager.

“Sé que, en aquests moments, això que diré sona a increïble, però l’any que ve encara veurem i disfrutarem d’un millor Marc Márquez”, explica Alberto Puig, director esportiu de l’equip Honda. “No sé què farà, ignoro quin serà el seu pas endavant, la seva millora, el seu nou esglaó i virtut, però sé que encara serà millor, ja que sap que és el campió d’un esport en què mai, mai, s’ha de parar d’evolucionar. I ell, això ho entén com ningú. Insisteixo, no sé quin serà el seu salt cap endavant, però estic segur que ell ja el té al cap”.

L’italià Livio Suppo, antecessor de Puig en aquest lloc i la persona que va contractar a Márquez per al ‘team’ Repsol Honda, deia que “Marc és especial, no ha canviat des que va començar a córrer. L’avantatge més gran de Marc és la seva personalitat: sempre positiu i actiu. Marc es queixa poc perquè té una naturalesa molt positiva. Podria ser el meu fill, sí, però seu costat he après a ser positiu. No fa teatre, tot i que és jove, ric i té èxit”.

En motos, guanya el pilot

Suppo considera que, si vols guanyar, has de treballar amb els millors pilots. “Com més talent tenen els pilots, més poder tenen i, com més poder tenen, més difícil és treballar amb ells. Però Marc és molt bona persona i té un grandíssim talent”. Suppo sempre recordava que “en MotoGP, els equips depenen dels millors pilots, ja que són els pilots els que marquen la diferència. Si tens el pilot adequat, només has d’assegurar-te que sigui feliç al teu equip. Si és així, si ho aconsegueixes, ell donarà el millor de si. Sense un bon pilot, no pots ser campió, és impossible. L’èxit d’un equip és d’ells en un 70%, al contrari de la F-1.”

Tot va començar i va acabar en una discoteca. No és estrany, tractant-se de la divertida i contagiosa família Márquez Alentà. Mama Roser va conèixer, el 1987, el papa Julià a la sala de festes ‘Big Ben’, a Mollerussa, punt de trobada de tota la comarca.

Esclar que si volem remuntar-nos en el temps i trobar, un moment, un instant, una imatge, un crit, un sospir, un salt al sofà, una apoteosi de glòria i plaer, sí, de plaer, cal remuntar-se a la nit màgica del 20 de maig de 1992, quan l’holandès Ronald Koeman va convertir al Barça, a Catalunya, al ‘més que un club’, al primer tiqui- taca i a la família Márquez Alentà, bé, al matrimoni Márquez Alentà en campions d’Euopa.

Comptin i veuran com, nou mesos després, neix Marc. I Roser, aquesta dona captivadora, tot afecte, tot somriure (“doncs sí, aquest somriure és seu i només seu”, reconeix el bo de Marc), la millor còmplice que un pot trobar-se en la vida, no li sap gens greu reconèixer que sí, que aquella eufòria futbolística va portar aquesta glòria de les dues rodes, a la velocitat que ‘Tintin’ Koeman va xutar aquella fabulosa i precisa falta va néixer Marc Márquez Alentá.

“Allà érem Julià i jo, un any després de casar-nos, asseguts al sofà de casa nostra a Cervera, fent salts d’alegria per la victòria històrica del Barça i, la veritat, vam disfrutar tant d’aquella final, tant, que ens vam mirar i ens vam preguntar ¿però què fem aquí sols? ¡Vinga, Julià, que sigui el que Déu vulgui! I, ja veu, al poc va aparèixer aquest petit diable meravellós”. Després del maig de 1992 va venir el febrer de 1993, nou mesos que van canviar el món de les motos.

La precocitat amb què el fill predilecte de Cervera s’ha mogut en la vida, fora i dins de la pista, trepitjant circuits de terra i lliscant per l’asfalt, fa pensar que es tracta d’algú que va caure a la marmita de Harry Potter. No és normal que tots els que l’han vist, no importa l’edat que el veiessin, que el patissin o que el disfrutessin, coincidissin, al primer instant, que tenien al davant un nen prodigiós, il·luminat, escollit, fabricat amb el material del qual es fan els somnis.

Són molts els nens que, al complir quatre anys, demanen una moto als Reis Mags. Però són molt pocs lels nanos que, ja campions del món, amb 17 anys, acudeixen, un desagradable 29 de febrer del 2010, acompanyat de tota la seva família, a donar les gràcies a tots els que l’han ajudat a créixer. Abans d’acabar la cerimònia va demanar el micròfon i, amb la desimboltura que ja començava a caracteritzar-lo, va suggerir als presents, nens i joves que aspiraven a ser com ell, que “la manera d’arribar a dalt és deixar-se aconsellar pels qui més saben”.

I Alzamora es va quedar corprès

Era evident que, en aquell instant, Márquez recordava l’ajuda desinteressada rebuda de mansd’Angel Viladoms,  Joan Moreta, els germans Jordi i Josep Rojas, Comercial Impala, la gent del RACC, Guim Roda, Àlvar Garriga,l’equip  Procurve, Pío Ventura, el seu fill Iván i, esclar, Emilio Alzamora, l’Escola Monlau  o Repsol. I també de Jaume Curco, un tipus molt implicat en tot el que fossin carreres, un mecenes del Motoclub Segre.

Va ser Curco qui es va fer pesat. “El dia que puguis, Emilio, has de veure un xaval de Cervera que et sorprendrà, que et captivarà”, li insistia a Alzamora. “T’agradarà perquè ningú té el pas per revolt d’aquest nen, ¡ningú!”. I el diamant va caure en mans del tallador. Ja brillava, però havia arribat l’hora de polir-lo i convertir-lo en joia, en la pedra preciosa que enlluernaria al món. “Des del primer dia que el vaig veure vaig tenir la sensació que em trobava davant d’algú molt especial”, explica Alzamora, que es va fer càrrec de la carrera de Marc quan el bruixot de Cervera tenia 11 anys.

“Hi havia moments –explica Viladoms, expresident de la Federació Espanyola de Motociclisme– que la seva superioritat, fins i tot quan competia amb nens dos o tres anys més grans que ell, feia mal. Hi va haver alguna matinal en què va arribar a pujar al podi en les tres categories en què va córrer: enduro per a nens, motocròs i velocitat”. El dirigent recorda que tothom parlava de divertir-se (“perquè és el que han de fer els nens quan comencen a edats tan primerenques”), però que Marc només pensava a “guanyar, guanyar i guanyar”. Divertint-se, esclar.

Viladoms assegura que sota d’aquesta careta de bon nen (“que ho és, i molt”) hi havia un xaval que sabia molt bé què volia i com aconseguir-ho. “Té un cul privilegiat –narra l’exdirigent que ha ajudat a triomfar a tres generacions de campions–. Vull dir que la seva sensibilitat a sobre de la moto és prodigiosa. Sembla com si portés un ‘culotte’ ple de sensors. La informació que, ja de petit, subministrava als seus mecànics era precisa i, sobretot, molt fiable”.

Els primers que van disfrutar d’aquesta sensibilitat van ser Guim Roda i Àlvar Garriga. Papa Juliá els va portar a Marc perquè freguessin aquesta llàntia d’Aladí. Només van posar tres condicions: divertir-se, aprendre i guanyar. “Als dos dies d’estar amb Marc –relaten Guim i Àlvar a l’uníson– ens vam adonar que érem uns totxos. Marc tenia una maduresa admirable”. Roda recorda que, en més d’una ocasió, Marc, amb només 9 anys, s’interposava entre ell i Garriga, amb l’única i sana intenció de transformar la tensió en somriures.

“Si la posada al punt no és la ideal, tranquils, jo intento arreglar-ho en la pista”. I el xaval acabava pacificant la situació amb un bon crono. I Guim, mirant Àlvar, li deia. “Tindrà collons que aquest mocós ens doni lliçons”. El món al revés. Les escopetes disparant les perdius. Una cosa així és el que explica Santi Hernández, l’enginyer que no s’ha separat de Márquez des de les seves campanyes en Moto2. “Tu et passes el cap de setmana treballant dur, molt dur, per entregar-li la millor moto diumenge i, després, te n’oblides, perquè, amb aquesta moto, dolenta, bona, extraordinària, ell hi posarà la resta i et convertirà en guanyador, segur”.

Marc sap el que fa

Guim i Alvar reconeixen que va ser tremendament gratificant treballar amb Marc perquè era un nen molt receptiu. “Hi ha moltes maneres de sentir-te pilot”, diu Guim. “Una, amb fogositat, amb passió, amb coratge; i una altra, per a mi millor, amb fredor, entenent el que t’està passant sobre la moto. Ser agosarat no et condueix a enlloc. Potser de tant en tant et proporciona un èxit que et fa creure que ets la bomba, però a la llarga acabes fent-te mal. Pilotar intentant esbrinar el per què de les coses et permet treure el millor de tu mateix i de la moto. Aquest era Marc, el nen que t’ajuda a fer millor la teva feina”.

Insistint en el seu argument, Guim defensa que una cosa és anar de pressa i una altra saber per què vas de pressa. “Hi ha molts pilots que van de pressa però no saben explicar per què van de pressa. Marc sí ho sap i ho explica com a ningú”. És aquest cul de què parla Viladoms. “És molt dur no saber explicar per què vas ràpid. A Marc li passa al contrari. El seu cap processa les sensacions gairebé a la mateixa velocitat que la moto. És un tema de fredor. Ell explicava el que li passava, tu aportaves la solució i el tio baixava el temps. Era automàtic”, diu Guim.

 Àlvar, el seu mecànic de llavors, des dels 9 als 11 anys, continua mantenint una amistat amb Márquez. “El prodigiós de Marc és aquesta fredor amb què pilota, aquesta serenitat per entendre el risc, tot el que hi ha al seu voltant, que és molt, sense que t’afectin emotivament les dificultats”. “Quan aprens a controlar les teves emocions –acaba el mestre Roda– és quan et vas fent madur. En aquest sentit, la maduresa de Marc, sent tan nen, tan jove, ja era sorprenent”.

No perquè sigui el pentacampió de MotoGP més jove de la història, sinó perquè encara té gestos, actituds, picades d’ullet d’aquell nen que va néixer nou mesos després de l’esclat de Wembley-92, és pel que tots coincideixen a assenyalar a aquest jove prodigi com a la icona del nou segle, el noi que, amb 14 anys menys que Rossi, ja és el nou monarca. El seu somriure, la seva personalitat devastadora, la seva professionalitat extrema, la seva capacitat per ser cada vegada millor, el seu estil enlluernador i, sobretot, la seva manera de guanyar assumint el màxim risc en entrenament (ha caigut ja 18 vegades aquest any), però minimitzant aquest atreviment en carrera, l’han convertit en el nou referent per a les futures generacions provocant, fins i tot, el canvi d’estil en el pilotatge de molts dels seus companys de graella, tot i que tots, començant pel seu company de marca, el britànic Cal Crutchlow, que no es cansa d’assegurar que “si tu intentes pilotar com Marc, caus segur, sens dubte, és impossible fer el que fa Marc”.

“Marc no té falsedat, el seu somriure és seu, un somriure així no es pot fingir”, diu Ramon Royes, alcalde de Cervera. “Tenia les idees molt clares. Mai va ser impulsiu i això es nota a la pista, perquè decideix en mil·lèsimes de segon i s’equivoca molt poc. Com a l’escola”, diu la seva professora Roser Atienza. “A mi sempre m’ha admirat com de clar ho té tot”, assenyala el seu germà Alex.

Por, sempre n’hi ha

Notícies relacionades

Marc Márquez es converteix en l'heptacampió més jove de la història

Márquez: «No tenia altre remei que provocar l'error de Dovizioso»

“Ni s’anima quan guanya, ni s’enfonsa quan perd, sempre té els peus a terra”, sentència mama Roser, que recorda que, de petits, “Marc era bastant més ‘malparidet’ que Álex. Marc sempre plorava, sempre demanava, no menjava i Álex era un autèntic encant, tot li anava bé. I ara, ja grans, és al revés. A casa, Marc és més de la mama, i Álex és com més lliure, independent. Però, això sí, els dos són uns encants de nens, de fills i d’amics”.

Però ¿no té por que els passi alguna cosa? “A això, ho sento, però no t’acostumes mai. I menys si és per partida doble. Jo no parlaria tant de por com de respecte. Sempre els dic ‘fills, feu un treball dur, de risc, intenteu tornar a casa sencer, com Déu mana’. Això sí, els demano que, quan caiguin, recordin que els estic veient per la tele i que m’aixequin una mà, perquè sàpiga que estan bé. Però tranquil·la, el que es diu tranquil·la, no ho estàs mai. Normal ¿no?”