L'esgarrifós i commovedor comiat a Andreas Pérez

La família del pilot que va morir dilluns passat, després de tenir un accident a Montmeló, rep el suport de centenars d'amics en un funeral colpidor

Companys de l'Escola Sant Gervasi de Mollet li han dedicat paraules colpidores, conscients que «la vida sense tu, Andreas, ja no serà igual»

rozas43749500 entierro de andreas p rez foto  emilio p rez de rozas180614175120

rozas43749500 entierro de andreas p rez foto emilio p rez de rozas180614175120

7
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

Els responsables del Tanatori de la Ronda de Dalt no recorden, en anys, una cosa semblant. Ningú no ha vist desbordat l’Oratori Tibidabo com ho ha estat aquest migdia, amb centenars i centenars, diria milers, de familiars, amics, veïns, membres del petit pàdoc del Campionat d’Espanya, del Mundial Júnior, en l’esgarrifosa, sentimental, emotiva, colpidora, tendre i sincer comiat al jove Andreas Pérez Manresa, que va morir, dilluns passat, després de l’accident que va tenir al Circuit de Catalunya. Andreas va deixar aquesta empremta amb només 14 anys, que tots, tots, es van voler acomiadar d’ell recordant-lo com algú tan especial, que el seu pare Adolfo, coordinador del funeral, no va poder fer altra cosa que acomiadar el sepeli amb un “vas ser un dels grans, Andreas, vas ser un dels grans”.

I la veritat, ara que el cos del pilot descansa a la muntanya màgica de Montjuïc, el lloc escollit, fa ara exactament 50 anys, pel ja mític Salvador Cañellas per convertir-se en el primer espanyol a guanyar una carrera del Mundial, hem de dir que tot, tot el que hem sentit avui sobre aquest petit tigre, com l’anomenava el seu pare, era digne d’un autèntic campió, fora i dins de la pista.

Centenars d’amics han acomiadat avui el jove Andreas Pérez, al Tanatori de Ronda de Dalt, amb discursos commovedors i emotivament sincers sobre la personalitat del jove pilot de 14 anys. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

No és normal, no, que algú tan jove convoqui tantíssima gent amb el mateix sentiment: se n’ha anat un dels grans. Ho ha explicat la família, ho han dit els seus companys de l’escola Sant Gervasi de Mollet, ho han explicat els seus companys de carreres, els veïns, qualsevol que avui ha anat al tanatori i ha fet sentir als qui no coneixien aquest petit gran home que estàvem davant d’una vida que va fer possible la felicitat dels altres.

Per això Adolfo, el pare, ha començat el multitudinari i sentit comiat amb un “si us plau, els que pugeu a acomiadar-vos de l’Andreas, parleu-li com si fos viu, ell us sentirà, creieu-me”. I els primers que han pujat han sigut els companys d’escola. I ha sigut colpidor. Tots, tots, han hagut d’interrompre el que deien, escrit, memoritzat, que sorgia de l’ànima, per les llàgrimes. Les mateixes que han provocat a la platea, les mateixes que s’han sentit córrer entre les butaques.

"Que poc que estudiaves, murri, i les supernotes que treies, ¡quina enveja!" “Ara t’ho podem dir, eres un nen guapo. Les nenes no s’atrevien a dir-t’ho, però nosaltres ho sabíem”. Sabies que hi havia perill, sí, però te n’has anat fent el que més t’agradava, les motos"

Adolfo, Joel i Pol

Amics i companys de classe de l’Andreas a l’escola Sant Gervasi de Mollet

“Amic, company, col·lega, ¿què farem, ara, nosaltres? ¿et penses que te’n pots anar així, sense més ni més? El dia a dia serà ara una tortura sense tu. El pitjor del món”, li explicava l’Adolfo a l’auditori. "Que poc que estudiaves, murri, i les supernotes que treies, ¡quina enveja!”, cridava el Joel amb l’ànima. “Que ho sàpigues, ara t’ho puc dir, nano, eres un nen molt guapo, encara que les noies no s’atrevien a dir-t’ho, nosaltres ho sabíem per elles”, ha afegit el Jorge.

Conscient que corria perill

I, sí, tots els seus companys de pupitre i pati han reconegut que, a l'esbarjo, parlaven sobre la perillositat de la seva passió. “I tu sempre ens contestaves el mateix: sé que corro perill, però és el que m’agrada. I, ja ho veus, almenys tenim el consol que ens has deixat vivint la teva passió al màxim. Eres un 10 com a persona, Andreas”, ha dit el Pepe. “Diuen, i ara sé que és veritat, que una persona no mor fins que se l’oblida i tu, Andreas, no moriràs mai perquè sempre et mantindrem viu als nostres cors”. I el Pau ha tancat el comiat de la colla de l’escola: “Bé, Andreas, no vaig pensar mai que perdria tantes coses a la vegada. He perdut un germà, un amic i un company. No vaig pensar mai que podria sentir tant dolor. Gràcies per la teva generositat”.

Companys de l’Escola Sant Gervasi de Mollet es van acomiadar amb paraules tendres al seu amic. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Adolfo Pérez i Teresa Manresa omplen el seu món amb desenes d’amics. Per exemple, l’Alfonso i l’Anabel. “Ja veus, Andreas, la Teresa i l’Anabel es van quedar embarassades alhora i allà estàveu el Pol i tu compartint les nostres vides, les de tots. I jo et canviava els bolquers i el pare, al Pol. Jo et donava biberons, no, no, perdó la teva mare no et donava biberons, la teva mare et feia autèntics tancs de mig litre de llet en pols, no vegis com te’ls empassaves”.

El món de les carreres ha viscut destrossat aquell moment. Jordi Gatell, l’home que tenia programada la carrera d’Andreas fins a arribar MotoGP “perquè era tan bo, que hi hauria arribat”, ha explicat, destrossat entre llàgrimes, que compliria les seves dues promeses: “Una, no separar-me del teu pare i, dues, complir el teu somni, que, en contra del que la gent es pensava, no era guanyar, sinó arribar, demostrar que valíem per córrer”. El pare de Jordi Gatell va demanar pujar a l’altar per llegir una petita poesia: “Si algun dia visites la meva tomba, no ploris. Imagina que estic dormint (...) Mai no pensis que me n’he anat perquè, llavors, sí que hauré mort”.

"Em va fer un últim regal. Divendres vam pujar al seu escúter i em va ensenyar el Circuit, els revolts que li agradaven i els que no. I em va presentar als col·legues com el seu fan número 1. Em va fer taaaaan feliç, tant..."

Miriam

Tia d’Andreas Pérez

Tot ha sigut tan commovedor, que ni una sola de les centenars de persones que estàvem allà volíem que s’acabés l’acte. Ja ho va dir la tia Miriam, “només et puc dir fins aviat, tu no has mort”. I és que la Miriam ha explicat que ella i només ella (el “meu fan número 1”, segons el mateix Andreas) va ser qui va rebre l’últim premi, l’últim privilegi, del seu nebot: “Divendres, vull que ho sapigueu, em va fer pujar al seu escúter i vam fer un parell de voltes pel vial del Circuit, i em va ensenyar els punts crítics, els revolts que li agradaven, els que no. Va fer més, cada vegada que es creuava amb un col·lega, fardava de tia. ‘¡És la meva tia Miriam!, ¡és la meva tia Miriam!’. I jo feliç, molt feliç”.

L’oncle Marcos, tampoc no s’ha quedat curt. “Hi havia una cosa a l’Andreas que el feia especial. Era capaç de tractar tothom com si fos únic. Hi ha molt poca gent que sàpiga tractar els de la seva mateixa edat amb afecte, els petits amb amor i els adults amb respecte. L’Andreas ho feia i, a més, els feia millors, els ensenyava. A mi, em va ensenyar. I molt. Ja no sé de qui continuaré aprenent”.

Desenes de fotos recordava les carreres d’Andreas Pérez a les portes de la Sala 15 del Tanatori de Ronda de Dalt, de Barcelona, on avui centenars i centenars d’amics han acomiadat el jove pilot de 14 anys. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Ha sigut l’Adolfo, el pare, qui ha acomiadat el seu tigret. I ho ha fet parlant del seu gran cor. “Encara recordo, amb només cinc anys, com ens exigia 'perquè a nosaltres ens sobra, pare', que donéssim una almoina a l’àvia que cada dia, cada dia, demanava al passeig de Cambrils”.

L’Adolfo ha reconegut que va ser l’Andreas qui va il·luminar el camí de tots. “Ha sigut massa fàcil ser el teu pare, Andreas. No entenc com hi ha pares que no aconsegueixen connectar, compartir, les passions dels fills amb ells. Jo m’he tornat boig compartint la meva vida amb tu”.

"Et vaig preguntar què t'estimaves més: guanyar el Mundial de Moto3 o tres ‘tours’. I tu, Andreas, vas dir 'tres tours, pare'. Em vaig quedar de pedra, que barat que ens hauria sortit!"

Adolfo Pérez

Pares d’Andreas Pérez

Notícies relacionades

I va ser en aquell instant quan Adolfo, assenyalant el casc de ciclista que una de les seves ties havia deixat sobre el fèretre “perquè l’hi vaig prometre”, ha recordat l’última vegada que li va preguntar al seu fill què preferia, guanyar el Mundial de Moto3 o tres ‘tours’. “I tu, Andreas, em vas dir, tres tours, pare. Em vaig quedar de pedra, sí, ¡de pedra! ¡Que barat que ens hauria sortit!”

I hem marxat. Ens ha costat sortir d’allà. Molt. Jo he vist que la gent no s’ho creia. N’he vist molts que es tocaven. I he presenciat un munt d’abraçades, de carícies. M’he trobat Vicenç Aguilera, cap del Circuit, i ens hem abraçat com fa 30 anys, en els temps dels ral·lis de Seat. I, després, he ensopegat a les escales amb un Tito Rabat despistat, que, sí, plorava sense consol, i ens hem abraçat com si no ens haguéssim de tornar a veure mai més.  I, sí, quinze minuts més tard estàvem junts al Circuit. Ja sense Andreas Pérez Manresa, un dels grans com ha dit Adolfo, el seu pare.