¿Monogàmia?

Ens diu Eduard Punset al seu llibre 'Excuses per no pensar' que, en algun moment de l'evolució, quan apareix l''homo erectus', els malucs es van tornar més estrets i això va fer que el cervell dels nadons que naixien fossin més immadurs. D'aquí ve que, a partir d'aquell moment, es necessitessin dues persones per criar un nadó, ja no ho podia fer la mare sola. I és per això que la societat s'organitza de manera monògama: perquè els dos pares puguin tenir cura de les seves cries.

Però, realment... ¿quins són els límits de la monogàmia? La monogàmia implica que només hi pot haver un compromís, un matrimoni, una relació de parella estable. ¿Això significa que la resta del món ja no existeix? ¿Ja no podem mirar a ningú més? ¿Ja no ens pot excitar ningú més?

Sereu molts i moltes els que respondreu que evidentment no. Tenir parella no significa que no es pugui 'mirar' la resta de persones que hi ha al nostre voltant. Però, si mirem més cap a dins, cap al que moltes persones realment senten, veurem que són molts els que s'han après la construcció que la nostra societat ha creat sobre la relació de parella i sobre l'ideal de l'amor. I és que ens han fet creure que: "Si estimes de debò només tindràs ulls per al teu estimat o estimada". I sota aquesta creença, quan descobrim que també podem mirar una altra persona, molts/es se senten culpables i comencen a posar en dubte els seus propis sentiments per la seva parella: "Si realment estimo la meva parella... no estaria mirant i desitjant una altra persona..."

¿No? ¿De debò? ¿Quan ens enamorem només la nostra parella té el poder de despertar el nostre desig? Doncs no. I això no ens ha de fer sentir culpables. Ni de molt. (Hi ha una excepció: potser els primers mesos després de l'enamorament... si la pujada de dopamina és molt forta fa que només ens fixem en la nostra parella i només tinguem ulls per a ella... amb el temps aquest efecte desapareix).

Si descobreixo que algú més desperta els meus desitjos...

Quan estem en una relació de parella estable, la resta del món no desapareix. I podem conèixer persones que despertin el nostre desig sexual i la nostra excitació. Això és normal. Una altra cosa és què fem amb això:

-N'hi ha que flirtegen amb aquesta persona. I el flirteig pot ser positiu per a la persona perquè la manté viva, però ha de tenir en compte els seus límits i les seves conseqüències si creuem aquests límits

-També en trobem que flirtegen i travessen tots els límits. I són infidels.

-N'hi ha que aprofiten l'energia que els ha donat aquesta petita eufòria per bolcar-la en la relació de parella

-Etcètera

És a dir, hi ha moltes opcions. El nostre cos reacciona davant els "estímuls" que categoritzem com a més interessants (o desitjables) i això no significa que la relació de parella estigui flaquejant. L'important és saber que el nostre cos reacciona sentint desig i excitació davant segons quin tipus de persones i això no necessàriament significa que no puguem ser monògams o que la nostra relació de parella no funcioni. Senzillament significa que som persones.

Ara bé... ¿ja has localitzat aquelles persones que, irremeiablement, t'encenen? ¿Aquelles que et fan flirtejar sense voler-ho? ¿Aquelles que et fan sentir certes pesigolles al cos?

Notícies relacionades

¿Com desitges que et toquin?

L'edat del sexe

Doncs és important tenir-les localitzades per poder veure quin límit desitges passar i quin no...

www.iesp.cat - www.interpersonal.cat - www.elenacrespi.com