I ara, ¿què hauríem de fer?

El que ara hauríem de fer depèn del que vulguem aconseguir, és clar. El problema és que no tenim gaire clar això que volem aconseguir. O millor, no tots volem el mateix. Però això no és nou: en la societat individualista, emotivista i utilitarista en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa, tots tenim molts fins personals, no sempre coherents, i els compartim amb col·lectius diferents: el barri, el club de futbol, el grup polític, els addictes a aquella web o a aquella altra, la classe social (cada vegada menys) …

Jo podria explicar als lectors el que a mi m'agradaria aconseguir el 2018, però temo que això no interessaria a ningú. De manera que em limitaré a demanar un marc econòmic i social que maximitzi les oportunitats de tothom, encara que no satisfaci plenament a ningú. I al fer-lo parteix d'un supòsit que em sembla important: el protagonisme s'ha de donar als que, de debò, contribueixen al benestar de tothom, o de gairebé tothom, als que estan en condicions d'oferir oportunitats a molts perquè facin, creïn, innovin, treballin, descansin, s'oblidin de les seves pors i estiguin en condicions d'aconseguir les seves ambicions.

Però, és clar, he de dirigir-me immediatament als que prenen les decisions en nom de tothom, per recordar-los que tenen dues tasques a complir. Una, de transitòria encara que important: oferir solucions ràpides i eficaces als problemes extraordinaris que se'ns puguin presentar, com una nova crisi financera, una recessió imprevista o una catàstrofe natural. I una altra, de permanent i molt més important: crear aquell marc d'actuació que condicionarà les decisions de tots els ciutadans, el seu nivell de vida present i futur, en definitiva, el seu control de la vida, que és el que ens interessa.

I d'això últim vull parlar aquí breument. El nostre país té problemes importants, que venen de lluny, i que necessiten accions urgents i decidides, no per fer, sinó per poder fer: per crear aquell marc en què els ciutadans prenguem, lliurement i responsablement, les nostres decisions. M'agradaria sentir la llista de prioritats que tenen els nostres líders polítics. Els puc donar algunes pistes.

No podem desaprofitar el potencial productiu de prop de quatre milions d'aturats, sobretot els joves, que es debaten entre el fracàs escolar i el fracàs del model d'inserció en el mercat de treball. No podem deixar els jubilats i els que ho seran ben aviat en l'etern dubte sobre el nivell minvant de les seves pensions. No podem esperar que una incerta prosperitat aconsegueixi reduir els nivells del nostre deute públic a res que no sigui una pesada càrrega per a les generacions futures. No podem aparcar el problema del finançament autonòmic, l'estructura ineficient dels nostres impostos, la sostenibilitat del nostre Estat del benestar i les debilitats de la funció pública.

Són només alguns problemes, coneguts des d'antic, però que s'afegeixen cada dia. I en podem afegir d'altres: la formació professional, les universitats, la solidesa del nostre sistema financer, la integració dels immigrants, el nostre paper a Europa, l'economia submergida, la corrupció, la desigualtat de rendes i, sobretot, d'oportunitats…

Projecte ètic i social atractiu

Sí, ja sé que no podem fer front a tots aquests problemes al mateix temps. Però els nostres polítics, i la societat civil, han d'assenyalar prioritats, terminis i solucions. Més enllà del biaix polític, sabem quines mesures acostumen a funcionar i quines fracassen, quant pot costar cadascuna i quins resultats cal esperar d'ella, com es complementen o anul·len unes a altres i, per tant, com es pot i s'ha d'implicar a les parts interessades, en el que unes vegades semblarà un enfrontament i altres una negociació, potser amb pagaments ajornats, però sempre amb vista a un projecte ètic i social atractiu.

Vaja: m'ha sortit una bonica carta als Reis Mags, potser tan irrealitzable com les que fèiem quan érem petits i no sabíem quant costaven les coses i com encaixaven en les exigües finances familiars, o en les preferències -línies vermelles- dels nostres pares. Però la carta que proposo aquí és factible. Millor: ha de ser-ho, perquè la política d'ajornar les solucions, canviar els enfocaments quan canvia el govern, en qualsevol nivell, no voler enfrontar-se amb els problemes i donar la culpa als altres pot servir per posicionar-se al Parlament, però no és el que els ciutadans necessiten.

Pors infantils

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Per exemple, la reforma laboral és necessària. Ho és cada cert nombre d'anys, per exitosa que sigui l'anterior, però, ja ho he dit, les xifres segueixen sent vergonyoses, de manera que ara és encara més necessària. És clar que el Govern no ho vol, ni l'oposició, ni les patronals, ni els sindicats, ni els mitjans de comunicació, ni molts col·lectius d'empreses i de treballadors. Però, com diu el títol d'aquest article, això és una cosa que s'hauria de fer, més enllà d'interessos petits i de pors infantils. S'ha de fer, es pot fer, sabem com fer-la, sabem com explicar-la, sabem que tindrà costos que alguns hauran d'assumir, però que també tindrà avantatges per a tots que, com diem els economistes, pot servir per «subornar» els perdedors perquè acceptin entrar en el joc. ¡Beneïda «corrupció» la que podem proposar als que viuen millor amb el nostre deficient mercat laboral, perquè acceptin el canvi!

¡Ah!, però no oblidem el que deia al començament: l'objectiu és crear un marc legal, institucional, polític i econòmic en el qual tots puguem aspirar a una vida digna, en el qual col·laborem amb el nostre esforç, la nostra iniciativa i la nostra creativitat. El protagonisme ha de ser aquí, no en els cercles del poder. Perquè només així estarem disposats a col·laborar. Tots, o gairebé tots.