Crònica d'una dècada en crisi

La crisi potser ha passat però els seus efectes encara perduren en l'economia catalana. I el que és pitjor, les causes estructurals que la van agreujar no han sigut corregides. En 10 anys hem sigut incapaços de fer les reformes necessàries per assegurar un

4
Es llegeix en minuts
Jacint Soler. Director de Col·lectius i Relacions Internacionals de PIMEC

Les dades macroeconòmiques certifiquen la fi de la crisi més greu i profunda que han patit Europa i bona part del món en un segle. Com el 1929, la depressió de l'economia tingué el seu origen en els mercats financers nord-americans. Concretament la titulització i venda massiva d'hipoteques de poca solvència, les famoses subprime, generà una bombolla que acabà per punxar i encomanar tot el sistema financer mundial. Els ajustos en el sistema financer limitaren l'oferta de crèdit i provocaren greus efectes sobre empreses, consumidors i administracions públiques.

L'Estat espanyol trigà més temps a rebre els efectes de la crisi financera degut a la seva menor exposició als mercats nord-americans. A la llarga, però, això fou pitjor ja que, per exemple, el Regne Unit, Alemanya i Holanda reformaren amb rapidesa i fermesa els seus bancs i aviat hi tornà a fluir el crèdit a les empreses. A Espanya, en canvi, la miopia dels governants de torn i la millorable actuació dels reguladors allargaren la reestructuració financera, que finalment ha tingut un elevat cost directe i indirecte.

Entre el 2011 i el 2014, el volum de crèdit viu a les empreses privades minvà un 40% a l'Estat, segons dades del Banc d'Espanya, mentre el sector públic veia augmentat el seu crèdit un 13%. Des d'aleshores s'ha recuperat la concessió de préstecs, però el juliol d'enguany el volum de crèdit privat era encara un 20% inferior al del 2011. Alhora, en plena crisi de l'euro el 2013, el tipus d'interès que pagaven les pimes espanyoles era el doble que les alemanyes, un greuge que sortosament s'ha acabat.

Sens dubte, les pimes i els autònoms, i de retruc els seus treballadors, han estat els grans damnificats d'aquesta llarga crisi. El 2006, Catalunya comptava amb prop de 533.000 pimes amb uns dos milions de treballadors. Sis anys més tard, en el moment més àlgid de la crisi, hi havia 80.000 pimes menys i s'hi havien perdut 280.000 llocs de treball. Entre les grans empreses, l'impacte fou, en canvi, menor, amb només 21.000 treballadors menys, tal com assenyalen els diferents Anuaris de la Pime de PIMEC.

Els anys de crisi tingueren un efecte nefast sobre la rendibilitat de les pimes catalanes. Segons dades dels mateixos anuaris, la rendibilitat financera total sobre els recursos propis, que havia arribat al 10% el 2004 i al 8,7% el 2007, se situà en un mínim històric del 0,4% el 2012. El 2013 pujà al 2,4%, per arribar al 6,6% el 2015. Les dades del 2016, encara no disponibles, podrien mostrar una rendibilitat similar a abans de la crisi. Aquest fet, juntament amb els tipus d'interès en mínims històrics, aconsellen més que mai emprendre negocis i invertir en les pimes, la clau per al futur del país.

Menys palanquejament

Les xifres indiquen també una gradual davallada del palanquejament de les pimes catalanes. El 2007, en vigílies de la crisi, les pimes catalanes assoliren un nivell mínim de recursos propis sobre el seu passiu total, un 38%, enfront el 45% de l'any 2002. El 2015, en canvi, aquesta proporció s'enfilava fins al 49%, la xifra més alta dels darrers anys. La combinació de sequera creditícia, venda d'actius i reestructuració de deutes ha comportat doncs una millora de l'estructura financera de les empreses, lògicament només per a aquelles que han aconseguit sobreviure.

Les conseqüències de 10 anys de crisi són ben evidents pel que fa a la destrucció de teixit empresarial arreu del país. Tot i que les xifres d'ocupació dels darrers mesos són esperançadores, serà difícil recuperar el dinamisme en alguns sectors i comarques de Catalunya. En els components d'automoció, per exemple, han desaparegut nombroses empreses i les que queden acumulen comandes per anys degut a la poca competència. Entre els proveïdors de l'aeronàutica, la mateixa Airbus s'hagué d'implicar a salvar-ne alguns per evitar quedar-se sense subministraments. El sector de la construcció i els seus proveïdors continuen en hores baixes, reflex d'una obra civil sota mínims encara a Espanya i sobretot a Catalunya.

Sense reformes estructurals

Notícies relacionades

Han passat 10 anys des de Lehman Brothers, però no hem estat capaços de fer les reformes estructurals necessàries per assegurar una recuperació sòlida i duradora. Les empreses que tornen a créixer segueixen sense trobar personal tècnic de fàbrica, mentre emigren els llicenciats universitaris. Tampoc no és fàcil finançar la innovació, els actius fixes, el circulant ni l'exportació, quan, a més, tenim ara només un terç de les entitats financeres que hi havia el 2007. I el sistema fiscal vigent continua sense afavorir la reinversió de beneficis i imposa cada cop més càrregues als empresaris.

La crisi potser ha passat però els seus efectes encara perduren dins l'economia catalana. I el que encara és pitjor, les causes estructurals que agreujaren la crisi no han estat degudament corregides, ja que continuen les mancances en àmbits cabdals com la formació, la fiscalitat, el sistema financer, les infraestructures, etc. Malauradament, 10 anys no han estat suficients per canviar el nostre model econòmic i social.

Temes:

Crisi