I després de les eleccions, ¿què?

La publicació a l'octubre per part del Fons Monetari Internacional (FMI) del seu Informe de Perspectives Econòmiques incloïa com a principal revisió a la baixa la del creixement estimat per als EUA, situant-lo per al 2016 en un modest 1,6%, gairebé un punt per sota de la previsió que va realitzar el mateix organisme en la primavera passada, i, per primera vegada en molts anys, fins i tot una dècima per sota de la dada referida a la zona euro. Les perspectives presentades a finals de setembre per l'OCDE són fins i tot més modestes, d'un tímid 1,4% de creixement per als EUA, així mateix una dècima per sota de la xifra que aquest organisme atribueix a l'eurozona, en els dos casos al voltant de la meitat de la xifra mitjana del creixement mundial.

És cert, per descomptat, que les prediccions no són el punt fort dels economistes -ni tan sols (alguns dirien, especialment) els de l'FMI o l'OCDE-, i també cal constatar, per ser ponderats, que les projeccions de l'FMI anticipen per al 2017 un creixement del 2,2% per als EUA, ja clarament superior a l'estimació per a Europa. Però els debats sobre les raons d'una certa «pèrdua d'impuls» de l'economia nord-americana han estat presents i, en alguna important mesura, han interactuat amb el procés de les eleccions presidencials. Mereix atenció la dada que estigui sent l'alentiment d'una inversió sempre especialment sensible a les incerteses el principal factor explicatiu d'aquest debilitament en la segona meitat del 2016 de l'economia nord-americana. Malgrat tot, la tradicional flexibilitat de l'economia dels EUA estaria permetent continuar en la reducció de la seva taxa de desocupació fins a un nivell que el mateix FMI xifra per a finals del 2016 en un 4,9%. Un percentatge que provoca enveja en una zona euro en què la xifra mitjana duplica aquest valor.

Desencant i malestar

En aquest marc general, dos aspectes mereixen especial atenció i seguiment. Per un costat, si el resultat electoral suposarà canvis importants en l'estratègia d'internacionalització i, en particular, en la política comercial dels Estats Units. Una candidata amb moderació, un altre candidat de forma més estrepitosa, han apuntat a la necessitat de protegir els EUA -amb referències a les seves indústries i llocs de treball- d'una competència global que, en alguns àmbits, es presenta com a deslleial. És cert que aquesta mena de plantejaments són habituals en les campanyes electorals, i la seva posterior efectivitat sol ser més difusa. Però en l'actualitat s'ha d'evidenciar que tant als EUA com a Europa i altres llocs estem assistint a un cada vegada més visible desencant, a un més explícit malestar, amb concrecions en les dinàmiques socials i en els processos polítics associades en bona mesura a la constatació que els beneficis d'aquest procés s'han repartit d'una forma molt asimètrica, en favor d'unes minories i en detriment d'amplis sectors de les classes mitjanes i d'inferior poder adquisitiu. Els recels sobre els impactes dels canvis tecnològics que s'ha convingut denominar la quarta revolució industrial han accentuat aquests temors i estan pressionant els polítics per a l'adopció de mesures de salvaguarda que tenen components raonables, en termes de millorar la protecció social, però sempre queda el dubte de si, en mans de determinats polítics i interessos, aquests recels expressats des de la societat podrien servir de coartada per a mesures regressives i ineficients. I, naturalment, al voltant dels debats econòmics internacionals sobrevola sempre la tensió per la pugna geopolítica amb la Xina: que els dos països estiguin travessant situacions econòmiques que no són les millors de la seva història accentua les temptacions de suplir les deficiències econòmiques amb retòriques que, per ser políticament correctes, qualificaríem de delicades. Per a un món que necessita més i millor cooperació internacional -en el marc del G-20 i altres diversos- esperem que les coses no empitjorin.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

L'altre àmbit d'atenció és com gestiona la Reserva Federal la denominada normalització de la política monetària, expressió que es refereix al que una part de les autoritats monetàries consideren ja la necessitat de revertir la llarga fase d'estímuls monetaris excepcionals -expansions quantitatives, tipus d'interès oficials a nivell zero- per iniciar una gradual pujada dels tipus d'interès que, entre altres coses, torni alguns incentius a l'estalvi més enllà de la pura incertesa respecte al futur.

És ben sabut que els intents fins ara d'anar per aquesta via han ensopegat amb la nerviosa reacció dels mercats financers, dins i fora dels Estats Units. Les veus que reclamen més activisme de la política fiscal, que prengui el relleu de la política monetària, amb utilitzacions dels recursos públics de més eficiència i aportacions a l'equitat, i amb canvis en la fiscalitat del mateix signe, saben que el resultat de les eleccions presidencials sí que pot ser decisiu en la viabilitat, o no, d'aquest plantejament.