COSSOS SENSE DRETS AL SALVADOR
A la presó per parir
Quatre dones que van patir presó per perdre els seus nadons, en el seu cas involuntàriament, ens expliquen les seves històries
traile-3 /
De vegades, parir pot ser un delicte. Un delicte penat amb llargues condemnes de presó. Mirna Isabel Ramírez, Elsi Rosales, Teodora del Carmen Vásquez i Mariana López ho saben prou bé. Les quatre tenen en comú cinc coses: viure al Salvador, procedir de zones rurals, tenir pocs recursos, haver tingut un part extrahospitalari i haver anat a la presó per això. Ara el documental ‘La vida después’ (que s’estrena el pròxim 3 de març als Cinemes Texas, a les 20.00 hores) i aquest reportatge recullen les seves històries.
Perquè el Salvador és un dels sis països del món més restrictius amb l’avortament des de la reforma penal que va entrar en vigor el 10 de gener del 1998. Aquesta modificació, en concret la de l’article 133 del codi, tipifica com un crim tots els tipus d’interrupció de l’embaràs i qualsevol ajuda per dur-lo a terme. «Qui provoqui un avortament amb el consentiment de la dona o la dona que provoqui el seu propi avortament o que consenteixi que altres persones l’hi practiquin, seran sancionats amb presó de dos a vuit anys», diu el text.
Fins aleshores hi havia tres excepcions a la prohibició d’interrompre l’embaràs: per violació, perquè es preveiés la inviabilitat de la vida extrauterina, o perquè la gestació representés una amenaça per a la vida de la mare. Pocs mesos després del canvi, fa 22 anys, els legisladors van fer un blindatge constitucional per «reconèixer –van dir– la vida»: van modificar el primer article de la Constitució, que, des d’aleshores, estableix que la vida existeix «des del moment de la concepció».
Clíniques privades
Aquests canvis legislatius eliminen vies legals per a les dones que vulguin avortar al país centreamericà. Així que es veuen abocades a fer-ho de manera clandestina, a l’estranger i/o en clíniques privades, ja que la llei també persegueix els metges en centres públics, que estan obligats a notificar si sospiten que la dona que estan atenent ha tingut un avortament.
Les que solen tenir l’opció d’avortar en clandestinitat són dones amb una xarxa feminista al voltant, amb coneixement dels seus drets sexuals o reproductius, però, sobretot, amb recursos econòmics. Les dones de zones rurals i pocs mitjans, en canvi, no tenen les mateixes oportunitats i és a les quals l’Estat persegueix principalment.
El 2017 es van registrar al Salvador 19.190 embarassos de nenes i adolescents d’entre 10 i 19 anys
«Tenim una llei tan restrictiva que obliga nenes a parir, a concloure embarassos que són producte de la violència sexual, i que posa en risc les seves vides, però sabem que això no s’aplica de la mateixa manera a les persones que sí que tenen recursos», denuncia l’activista feminista Yanileth Mejía, del col·lectiu lesbofeminista Las Hijas de Safo.
Quant als embarassos infantils, el 2017 se’n van registrar 19.190 de nenes i adolescents d’entre 10 i 19 anys (cosa que equivaldria a 53 embarassos per dia), segons el Fons de Població de les Nacions Unides. «A qui la justícia s’encarrega de perseguir i portar a la presó i condemnar a penes de 30 a 40 anys són dones pobres, que tenen menys accés als drets bàsics elementals: sabem que els que sí que tenen recursos per avortar ho poden fer a l’estranger i no passa res», lamenta Mejía.
Tal com apunta l’activista, tot i que les penes per interrompre l’embaràs són de dos a vuit anys, la Fiscalia sol acusar les dones que han patit parts extrahospitalaris d’homicidi agreujat –penes d’entre 30 a 50 anys de presó– o d’intent d’homicidi –de 10 a 15 anys–, ja que, argumenta, elles han volgut matar els seus fills.
La Fiscalia sol acusar d’homicidi agreujat les dones que han patit parts extrahospitalaris
L’advocada de la Fundació d’Estudis per a l’Aplicació del Dret (FESPAD) Teresa Delgado assenyala que l’acusació acostuma a defensar que les dones que pateixen avortaments espontanis «tenien coneixement que estaven embarassades» i, si no s’han sotmès a un control prenatal és «perquè tenien premeditat que l’embaràs no arribés a bon port». «Per a ells [els fiscals], el fetus ja era un nadó, una persona, i, amb aquesta idea, afirmen que és un homicidi agreujat, pel vincle filial que hi ha de mare a fill», resumeix.
Hi ha, almenys, 41 dones salvadorenques que han anat a la presó per complicacions obstètriques des del 1998.
[El documental ‘La vida después’ (s’estrena el 3 de març als Cinemes Texas), en el qual es basa la història d’aquestes dones, ha rebut finançament del projecte Frame, Voice, Report de la Unió Europea, Lafede.cat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’Ajuntament de Barcelona.]
Teodora del Carmen Vásquez acompanya altres dones que han passat per la seva situació. /
TEODORA DEL CARMEN VÁSQUEZ
«Vaig perdre el meu fill, la família i els amics»
Teodora del Carmen Vásquez, líder de Las 17 y +, col·lectiu que lluita pels drets de les dones empresonades per haver patit parts extrahospitalaris, no va poder veure el seu nadó. Va ser condemnada per homicidi agreujat l’1 de febrer del 2008 per haver tingut una emergència obstètrica, ja que la seva filla no va sobreviure al part. Va sol·licitar fins a nou vegades ajuda mèdica, ja que estava donant a llum, però, en canvi, va acabar detinguda.
Segons l’advocada Teresa Delgado, hi va haver diverses irregularitats en el procés de la Teodora, ja que, en un inici, la prova forense deia que el nadó havia mort per asfíxia perinatal, però, a l’hora del judici, la prova es va modificar i es va afegir que la mort havia sigut per asfíxia mecànica (cosa que significa que ella mateixa havia ofegat la seva filla).
La majoria de les dones acusades per aquests delictes no tenen els recursos ni els coneixements per fer front al procés legal, així que queden exposades a irregularitats processals. Aquest també va ser el cas de la Teodora. «Em van posar un advocat d’ofici que no coneixia el meu nom ni per què era allà. Ell es va asseure amb mi en el judici, només per fer que l’audiència fos legal», es lamenta.
Va estar a la presó 10 anys i set mesos acusada injustament d’haver ofegat la seva filla al néixer
Vásquez va ser privada de llibertat 10 anys i set mesos. «Jo sabia que era allà [a la presó], tot i que era innocent, però el meu nadó havia mort i havia perdut el meu fill de tres anys. Me’n van allunyar, llavors el vaig perdre. Vaig perdre la meva família, vaig perdre els meus amics, ho vaig perdre tot», recorda amb amargor.
El juny del 2012 van aparèixer per primera vegada dos advocats de l’Agrupació Ciutadana, un col·lectiu que promou la despenalització de l’avortament i que investiguen casos semblants al de Vásquez. «Abans que arribessin, jo creia que no hi havia més casos com el meu. Però ells portaven un llistat de 17 dones, entre les quals hi era jo», diu.
«Érem amigues dins la presó, però no sabíem per què hi eren les altres, ningú parlava del tema». Cap de les quatre protagonistes del documental ‘La vida después’ explicava el motiu pel qual estava empresonada. «[Els funcionaris] Ens humiliaven tant que moltes vegades ens van negar fins i tot l’aigua i el menjar perquè sabien la situació en què estàvem», denuncia la Teodora.
Però quan van arribar els lletrats de l’Agrupació Ciutadana, les dones empresonades van començar a fer entrevistes i els mitjans es van interessar pels seus casos. Va ser llavors quan van decidir que denunciarien les injustícies que havien viscut, va néixer Las 17 y + i van triar la Teodora com a representant.
Informe d’Amnistia
El 2014, Aministia Internacional va presentar l’informe ‘A punt de morir: la violència contra les dones i la prohibició de l’avortament al Salvador’. Aquest va ser un gran pas per a la visibilització del drama. «Partint del recolzament que teníem a fora i la força que nosaltres estàvem fent des de dins vam aconseguir que deixessin de fer-nos la vida impossible», comenta Vásquez.
L’any següent va conèixer l’associació Tiempos Nuevos Teatros (TNT) a la presó, que van acompanyar les 17 dones i van aconseguir que s’unissin encara més. De fet, aquesta associació va contractar la Teodora quan encara era a la presó, d’on va sortir el 15 de febrer del 2018. Des d’aleshores, a més de recuperar el temps perdut amb el seu fill i la seva família, acompanya dones com la Mirna, la Mariana i l’Elsi perquè no estiguin soles.
EN PRIMERA PERSONA
Mirna Isabel Ramírez, indultada el 2014. /
MIRNA ISABEL RAMÍREZ
«El jutge que em va indultar em va demanar perdó»
Mirna Isabel Ramírez, d’ulls petits com dos grans de cafè i un somriure tímid que amaga alguna dent metal·litzada, viu a Cuscatancingo (San Salvador). Per arribar a casa seva, s’ha de viatjar dues hores amb cotxe des de la capital del país. Una vegada s’arriba a Cuscatancingo, s’han de baixar unes escales de ciment en mal estat. Després, avançar per un camí de terra envoltat de vegetació frondosa, passar per una porta rovellada i entreveure dues casetes, un espai per rentar la roba i una latrina, tot construït amb ciment. És precisament en aquesta latrina –on la porta no tanca, el paper higiènic es llença a fora i la pudor és tan forta que costa entrar-hi– on va néixer la Briseida.
Va confondre els dolors del part amb una gastritis i la seva filla va caure a la latrina. Va passar 12 anys a la presó
El 22 de maig del 2002, la Mirna va començar a notar un mal de panxa molt fort. Estava embarassada de set mesos, no havia passat per cap control mèdic i quan va començar a tenir contraccions no va reconèixer els dolors del part. Els va confondre amb una gastritis. Amb molt dolor, va donar a llum la Briseida. El nadó va caure a la fossa de la latrina. Quan se’n va adonar, la Mirna va demanar ajuda per rescatar-la. Uns veïns van avisar les autoritats. Li van prometre que la portarien a l’hospital amb la seva filla, que era viva, però la van traslladar a la comissaria.
Els mitjans van publicar que s’havia proposat ofegar la nena, un argument que també va utilitzar la fiscalia. La van acusar d’haver volgut assassinar la seva filla i per això va ser privada de llibertat des del 2002 fins al 2014 per intent d’homicidi. La Mirna va estar en règim de semillibertat des del 2010 fins al 2014, anys en què anava a veure la Briseida cada diumenge.
El 21 d’octubre del 2014 va rebre l’indult del Tribunal Suprem, una mesura que va arribar tard, ja que havia sortit de la presó el 14 de setembre del mateix any. «El magistrat del Tribunal Suprem de Justícia em va explicar que havia complert una pena injusta, que el meu cas no era perquè em caiguessin tants anys. “Ja ha passat. Va ser lamentable no haver vist abans l’error que es va cometre amb tu”, em va dir», recorda la Mirna amb la veu entretallada.
Patiment
A banda del magistrat, ningú més li va demanar disculpes. «L’Estat hauria de reconèixer quants anys vaig estar separada de la meva família. Ho vaig perdre tot. Em vaig perdre veure créixer la meva filla...», lamenta. A causa de la injustícia que va viure, la Briseida, que farà 17 anys, vol ser advocada per «defensar les dones que són empresonades per delictes que no han comès». «No vull que pateixin el que va viure la meva mare i el que jo he patit quan ella no hi era».
Elsi Rosales, amb el seu fill Alexis. /
ELSI ROSALES
«No recuperaré mai el temps que vaig estar lluny»
Elsi Rosales, com Mirna, no va reconèixer els dolors d’un part natural perquè al seu fill Alexis l’havia tingut per cesària. L’Elsi, com la Mirna, és una dona amb recursos que viu en una zona rural (Tepecoyo, La Libertad). També va confondre el seu part amb mals d’estómac, i va donar a llum a la fossa sèptica de casa seva. Però la seva filla no va sobreviure.
La van condemnar a 30 anys perquè la seva filla també va acabar a la fossa sèptica al no adonar-se que estava parint
Els pares de l’Elsi, que no sabien què acabava de passar, ja que va mantenir en secret el seu embaràs per por que la fessin fora de casa, la van portar a l’hospital. Allà li van fer un reconeixement mèdic, es van adonar que havia parit, i diversos cotxes patrulla van anar fins a casa seva. Va ser llavors quan la família va saber que l’Elsi acabava de tenir un part extrahospitalari.
Malgrat tot, els pares de la dona van confiar en ella i no van creure els policies, els jutges i la premsa, que l’acusaven d’assassina. Va estar empresonada 10 mesos, temps durant el qual no va deixar que el seu fill l’anés a veure, però la condemna de 30 anys que li volia imposar la Fiscalia va ser sobreseguda gràcies a l’assessorament de l’Agrupació Ciutadana.
Tot i que només va estar 10 mesos a la presó, les conseqüències van ser visibles.
Filòloga o xef
«Al meu fill el va afectar que m’allunyessin d’ell, que no estigués al seu costat quan ell es posava malalt, quan tenia por, però sé que ho anat superant. El temps que vaig passar lluny no el recuperaré mai amb ell, però intento no allunyar-me de l’Alexis, perquè necessito temps per estar amb ell», conclou Rosales, que està estudiant batxillerat, gràcies a l’associació TNT. Li agradaria estudiar Filologia anglesa, però, si no és possible, li encantaria treballar de xef.
Mariana López, que avui regenta un forn de pa. /
MARIANA LÓPEZ
«La meva filla és la meva raó de ser»
Mariana López va ser privada de llibertat durant 17 anys acusada d’homicidi agreujat per haver patit un part extrahospitalari, ja que la seva filla no va sobreviure. Estava a casa de la seva germana, a San Salvador, quan va sentir contraccions. Era de matinada i li hauria sigut molt difícil arribar a l’hospital; per això va tenir la nena a casa i la van portar inconscient al centre mèdic. Allà hi havia els forenses i els policies que la van acusar d’haver matat la seva filla.
A la presó, va acabar l’educació bàsica. Va entrar a la presó el 18 de febrer del 2000, però, malgrat el dolor que li va provocar la presó, celebra que va poder acabar la seva formació, ja que el seu pare no l’havia deixat finalitzar els estudis.
El seu primer fill tenia 4 anys quan va entrar a la presó. Avui en té 24 i la relació és complicada
En els últims anys del seu empresonament, en els quals estava en fase de semillibertat, va tenir la seva segona filla, Heisel Mariana Ortiz, que ara té 5 anys. «Ella és el motor pel qual lluito. Ella és la meva raó de ser», diu, emocionada.
El seu primer fill tenia 4 anys quan va entrar a la presó. Ara en té 24 i la relació amb ell encara és complicada, ja que ell considera que el va abandonar. La commutació de la pena va arribar el juny del 2018, tot i que la seva condemna era fins al 2024.
Fornera
Va conèixer el col·lectiu feminista el 2012 i Teodora Vásquez el 2018, i des d’aleshores s’ha convertit en el seu «gran recolzament». Des de fa dos anys, gràcies a un capital-llavor que li va donar l’associació TNT, va poder començar un negoci de forn de pa a casa seva situada a Ahuachapán.
A causa de l’impuls que va obtenir la campanya de Las 17 y + i de l’auge del feminisme al Salvador, el 2016 la diputada esquerrana Lorena Peña (FMLN) va presentar un projecte de llei per despenalitzar l’avortament en casos de violació, risc de vida, salut i tràfic de persones. Alhora, el diputat ultraconservador Ricardo Velásquez Parker (ARENA), que va afirmar que la interrupció de l’embaràs és «el pitjor genocidi des de l’Holocaust», va contraatacar amb una proposta per elevar les penes per avortament de 30 a 50 anys de presó. Cap de les dues iniciatives va prosperar.
Més enllà de la política, Las 17 y + han aconseguit donar visibilitat als seus casos, unir-se i vèncer el dolor de la presó.
Notícies relacionades[El documental ‘La vida después’ (estrena el 3 de març als Cinemes Texas), en el qual es basa la història d’aquestes dones, ha ha sigut impulsat per la Fundació Acció Benestar i Desenvolupament ABD i la beca Devreporter i ha rebut finançament de Frame, Voice, Report de la Unió Europea, Lafede.cat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l’Ajuntament de Barcelona]
