Les llobes de l'edat mitjana

Durant la pugna electoral entre Hillary Clinton i Donald Trump el 2016, el biliós magnat la va acusar, entre altres coses, de ser molt, però que «molt ambiciosa». Com fa segles enrere Matilde d’Anglaterra, Elionor d’Aquitània, Isabel de França i Margarida d’Anjou, quatre dones que van aspirar a manar a l’Anglaterra de l’edat mitjana, reunides per la historiadora britànica Helen Castor al llibre ‘Lobas’ (Ático de los Libros). «Han passat molts segles, però hem avançat molt poc», afirma.

‘Lloba’, en llatí, descrivia la ‘mala dona’. Isabel i Margarida, dels segles XIV i XV, són les que oficialment han arrossegat al llarg de la història aquesta fama, publicitada per dos cavallers amb molt crèdit: Willam Shakespeare, que l’hi va encolomar a Margarida en el drama ‘Enric VI’, i el poeta Thomas Gray, a Elisabet, a ‘El Bardo’. (Matilde i Elionor, del XII-XIII, no van tenir enfangadors tan il·lustres).

«En aquells dies, els reis impartien justícia i brandien l’acer pesat al camp de batalla», resumeix Castor. ¿Com havia de fer això una dona? El repartiment de papers no admetia peròs: ells regnaven i elles eren paridores d’hereus. No es creia possible cap altra pretensió. De fet, el fundador del presbiterianisme, l’escocès John Knox, va arribar a publicar, el 1558, el tractat titulat ‘El primer toc de la trompeta contra el monstruós govern de les dones’. Així estaven les coses.

El marc mental de l’època, explica la historiadora, estava segrestat per dos arquetips explotats per l’Església: la gastada Eva, que a més de ser un arranjament –va sortir d’una costella de Adán– era la responsable de la Caiguda; i Jezabel, el paradigma de l’ambició i la maldat de l’Antic Testament, que va ser condemnada per influir en el seu marit, el rei Acab. «El paper de les dones havia de limitar-se a l’obediència». I punt.

Mal assumpte per a les noies medievals. Segurament, si les quatre elegides per Castor poguessin sortir a manifestar-se el pròxim 8-M, cridarien a una: «Creieu en les dones». No només perquè van ser «intel·ligents i capaces en política», sinó perquè van suportar un ruixat de ‘fake news’ que fan poques les que va haver d’aguantar la candidata Clinton.

‘Fake news’

Un repàs. Matilde, al segle XII, era l’emperadriu del Sacre Imperi Romà per via matrimonial i l’única descendent viva d’Enric I d’Anglaterra. Quan la corona estava a punt d’aterrar sobre la seva testa, els cronistes es van posar a vituperar: que si havia sucumbit «a una arrogància insofrible», que si «en lloc d’obrar amb la modèstia i maneres pròpies del seu sexe va començar a caminar, parlar i actuar amb rigidesa». Mentrestant, se li va avançar el seu cosí Esteve, que es va muntar una guerra civil de 20 anys, i ella va acabar resignant-se a consolidar els drets successoris del seu fill Enric.

A la seva nora, Elionor d’Aquitània, a qui primer van casar amb el pietós Lluís VII de França –que li feia fàstic–, els cronistes «la van sexualitzar» fins al desvari. No només perquè va fer l’impossible per aconseguir la nul·litat i es va llançar als braços del fogós Enric II d’Anglaterra –del qual també prendria distància després d’haver tingut vuit fills–, sinó perquè, amb motiu de la segona croada, en la qual es va embarcar, van fer córrer que cavalcava nua pels campaments cristians i que va tenir relacions incestuoses amb el seu oncle Ramon I d’Antioquia («per a una reina l’adulteri equivalia a traïció», puntualitza Castor).

Tot i que és difícil saber fins on va arribar el seu furor, està provat que Elionor –considerada la primera feminista de la història– era una dona a qui li agradava disfrutar. «Irònicament, després va passar 15 anys en captivitat i va guanyar una saviesa que li va permetre prendre bones decisions davant els reptes que se li van presentar», explica.

La pitjor part

En el cas d’Elisabet de França, gairebé tota la (mala) fama va tenir el seu punt de recolzament. «El remarcable respecte a les altres tres és que va fer coses que les dones no podien»: 1/ abandonar el seu marit, Eduard II d’Anglaterra («eren tres en el matrimoni», i el tercer era un tal Piers Gaveston); 2/ revelar-se contra ell, perquè es va convertir en un tirà de manual; i 3/ tenir un amant oficial al seu costat (Roger Mortimer, que va acabar penjat d’una soga). «El seu comportament –diu Castor– explica que, més que lloba, a l’imposar-se a un rei horrible, va ser una salvadora de la pàtria».

I per fi Margarida d’Anjou, que Shakespeare tenia enfilada. Caracteritzada com a dolenta i venjativa, la medievalista assegura que en realitat va haver de donar un cop de ceptre perquè el seu marit –Enric VI d’Anglaterra– era un malalt mental i estava incapacitat per governar, i el seu fill –Eduard– era encara un cadell. ¿L’estrangera donant ordres? Els nobles llançaven escuma per la boca. «Margarida va fer el que va poder, però com més actuava, més la posaven del revés –segueix la historiadora–. Estava atrapada en una situació de ‘catch 22’. Fes el que fes, la boicotejaven».

Estómac de rei

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ara, que les feministes del segle XXI no corrin a imprimir-se samarretes amb els seus rostres. Les quatre ‘llobes’ no eren interseccionals, ni res semblant. Tenien un manifest biaix de classe. «Cap creia que ‘totes’ les dones podien fer el que elles feien», explica Castor. Elisabet, per exemple, en un moment en què Anglaterra s’enfrontava a la possibilitat d’una invasió espanyola, es va fer valer dient: «Pot ser que tingui el cos d’una dona dèbil, però tinc el cor i l’estómac d’un rei» (Theresa May, uf, va agafar prestada la frase a l’arribar al número 10 de Downing Street).

Amb tot, «les quatre van demostrar que la idea que els homes encarnessin la virtut no era del tot veritat, i que tenien una gran capacitat de lideratge». Llobes, sí. Però per astutes, coratjoses i amb sentit de prole i comunitat.