CLAUS PER ENTENDRE UN FENOMEN

Corea del Sud més enllà de 'Parásitos'

L'oscaritzada pel·lícula de Bong Joong-ho ha disparat la curiositat per aquest petit país asiàtic que inunda el món de cotxes, electrònica i cultura pop.

zentauroepp50443814 onbarcelona cine imagen de la pelicula parasitos200221115226

zentauroepp50443814 onbarcelona cine imagen de la pelicula parasitos200221115226

6
Es llegeix en minuts
Georgina Higueras
Georgina Higueras

Periodista

ver +

Benvingut sigui l’èxit de Parásitos per posar-nos Corea del Sud en el focus. Entre el que crida l’atenció d’aquest país d’Àsia nord-oriental s’han de destacar algunes similituds amb Espanya: un passat de dictadura, un present de democràcia imperfecta i una catèrvola de polítics a la presó; un desenvolupament econòmic accelerat en les últimes quatre dècades; una població i una renda per càpita similars (ells en són uns quants més, 51.635.00, i la seva renda és una mica més alta, 28.229 euros el 2018, davant els 25.730 dels espanyols); grans empreses amb projecció internacional (Inditex, bancs i constructores aquí; automobilístiques i electròniques allà); una més que notable presència militar nord-americana (més decisiva i omnipresent allà que aquí); una deshumanització que es disfressa de progrés, una penetració cultural estrangera que amenaça les senyes d’identitat pròpies i una punyent desigualtat social, en què l’abisme entre els que més i els que menys tenen no deixa d’engrandir-se.

Entre les diferències més visibles es troba la mida. La superfície de Corea del Sud és una cinquena part (100.339 quilòmetres quadrats) de la d’Espanya.

La península de Corea, colonitzada pel Japó el 1910, va ser dividida per la meitat, el paral·lel 38, just després de la segona guerra mundial, perquè no es trobessin les victorioses tropes nord-americanes que entraven pels ports del sud i les soviètiques que descendien per terra des del nord. La divisió nascuda com a temporal es va oficialitzar el 1948, amb un règim comunista al nord i una dictadura al sud, que el 1950 es van enredar en una guerra, avalades l’una per la Xina i l’altra pels EUA, que va durar tres anys i va finalitzar en un armistici.

¿Què fer amb el veí?

És la gran pregunta del Sud, sobretot per al Govern i les persones grans, preocupades per la situació (algunes fins i tot amb familiars) dels que viuen al país més aïllat del món i sota un règim opressor del qual se sap poc o res amb certesa. L’amenaça d’un atac o la desintegració del règim, que obligaria el sud a absorbir un país extremament pobre i amb 25 milions d’habitants, que viuen ancorats a un món predigital, és l’autèntica espasa de Dàmocles que pesa sobre Seül. 

Colonitzada pel
Japó el 1910,
la península
va ser dividida
en dos després de la
segona guerra
mundial

Moon Jae-in, de 67 anys i fill de nord-coreans, el mateix dia que va guanyar la presidència fa tres anys, amb una gran victòria electoral, va allargar la mà al seu homòleg Kim Jong-un per firmar un acord de pau i intentar pacificar la península. Moon va ser el principal faedor de les cimeres Trump-Kim que, malgrat els esforços diplomàtics regionals, no van aconseguir el desarmament nuclear del Nord. Moon continua entossudit en un acostament a través del paral·lel 38, però es veu forçat a la contenció que li imposa el patró nord-americà, que té estacionats 27.000 soldats a Corea del Sud.

Bong Jong-ho & Cia.

Els joves sud-coreans no perden la son pel que passa al Nord, ni per com es resoldrà el futur de la península. El present és tan competitiu que concentra tota la seva atenció. Els inquieta molt més la creixent desigualtat, el tema de fons de ‘Parásitos’, on es reivindica el dret dels de baix a prendre a l’assalt la fortalesa de luxe i riquesa dels de dalt. Potser aquesta característica és la que explica el seu èxit global, perquè els de baix, ja se sap, són molt més nombrosos que els de dalt.

De sobte, descobrim el cine de Corea del Sud. I tot per una pel·lícula, Parásitos, de la qual tothom parla, que va triomfar a Cannes i va arrasar en els Oscars, però que està lluny de ser un fenomen de masses, tot i que disfruti d’una segona vida, rescatada del seu hàbitat natural: els festivals internacionals i el circuit o gueto de la versió original.

Els cinèfils no se sorprenen. Ja apreciaven Bong Jong-ho, i en destacaven l’habilitat per captar els clarobscurs i desigualtats del seu país, el seu acostament al ‘noir’ i la seva capacitat per conjugar la part artística amb la comercial, com mostrava el seu film més conegut fins a la data, ‘The host’, que va arrasar a la taquilla sud-coreana. I qui sap, potser arran de l’èxit de ‘Parásitos’ s’obrirà el camí d’altres cineastes com ara Yeon Sanhg-ho (‘Tren a Busan’), Lee Chang-dong (‘Burning’) i el no tan desconegut Kim Ki-duk (‘Hierro 3’). 

Hi ha lleis que
prohibeixen
discriminar
les dones, però
els sindicats
no les protegeixen

La puixança industrial i tecnològica de l’11a economia mundial es reflecteix en els enormes canvis en termes culturals i socials. D’aquí que, a part de les pel·lícules i sobretot de les sèries televisives que han conquistat Àsia, una altra manifestació artística genuïnament sud-coreana, s’hagi projectat a l’exterior: el K-pop, que fusiona estils tan diversos com el rock, el rap o la música electrònica, que va arrasar a tot el món el 2012 amb el tema ‘Gangnam style’. 

El preu de l’avenç

L’avenç econòmic no els ha sortit gratis, als sud-coreans. Els valors tradicionals estan amenaçats, el primer de tots la família. Amb menys d’un fill (0,98) per dona en edat fèrtil –davant l’1,25 d’Espanya–, el país s’enfronta a un descens ràpid de la població si l’anomenada generació sampo segueix entestada en aquesta idea: ni relacions sentimentals, ni casaments ni fills. Les més reticents a tenir descendència són les dones perquè, tot i que hi hagi lleis per evitar que se les discrimini al quedar-se embarassades o si es casen i estan en edat fèrtil, la realitat és que les empreses no les apliquen i els sindicats no les protegeixen.

Als joves
els inquieta més
la desigualtat
que la
possibilitat
d’un atac
nuclear del
Nord

També perd terreny la cultura de l’esforç, que inclou l’obsessió de pares i alumnes pel rànquing en les proves d’accés a la universitat, un desgast personal i econòmic que devasta la societat per l’alt índex de suïcidis. Molts han descobert que hi ha altres maneres de triomfar a la vida més enllà d’un títol, tot i que és la competitivitat la que està darrere del drama: el suïcidi és la primera causa de mort entre els sud-coreans de 15 a 24 anys. 

Conquistats

De sobte, ens adonem que una altra falsa frontera s’ensorra: la idea que coreans, xinesos, japonesos, vietnamites i altres asiàtics ens són aliens, que no hi compartim realitats i valors, que no els entenem perquè són d’una altra galàxia.

En el cas concret de Corea del Sud, no calia que arribés Parásitos per adonar-nos de la imparable simbiosi Orient-Occident, perquè des d’aquest costat del mapamundi, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem deixat conquerir –utilitzem mòbils, ordinadors, neveres, rentadores i rentaplats Samsung i LG, conduïm automòbils Hyundai, Kia i Daewoo–, sense patir gens per això. El mateix va passar amb els Estats Units, els valors dels quals portem assumint tantes dècades que gairebé ens sembla que vam néixer amb ells. 

El suïcidi és
la primera
causa de
mort dels
sudcoreans
entre els 15 i
els 24 anys

Marques occidentals

Notícies relacionades

Al seu torn, Seül, Busan, Incheon i altres grans ciutats s’han omplert de botigues de marques occidentals i franquícies de cafè de mil varietats i preparacions diferents que arraconen les teteries de tota la vida. Les discoteques d’estil occidental s’omplen de bullícia les nits dels caps de setmana. Serà per bé o per mal, però és el que hi ha, i la idiosincràsia dels personatges que poblen Parásitos es nodreix d’aquesta realitat i potser dota el film d’una transcendència que ni tan sols és segur que el seu director pretengués.