19 febr 2020

Anar al contingut
El 'jardiner' del Prado

JOSE LUIS ROCA

ESPÈCIES EXTINTES

El 'jardiner' del Prado

Hi ha plantes en dos terços de les obres de la pinacoteca. Eduardo Barba hi ha descobert vegetals extints i símbols ocults

Michele Catanzaro

Mirant una taula d’un pintor flamenc menor, Lucas GasselEduardo Barba es va adonar que alguna cosa no quadrava. Les tiges i brins pintats al quadro eren pràcticament idèntics als que dibuixava Pieter Coecke van Aelst, un contemporani de Gassel bastant més important. 

Així ho va comunicar, fa un parell d’anys, al petit museu holandès que havia demanat la seva consultoria sobre el quadro. Des d’aleshores, aquesta galeria està valorant el canvi d’atribució. 

Barba, un jardiner madrileny de 41 anys, s’ha convertit en un membre respectat del petit cenacle internacional d’experts en botànica aplicada a l’art. El seu ofici s’ha llaurat en anys d’estudi i visites al Museu del Prado. Allà, ha identificat les plantes i flors contingudes a cada obra (el 70% de la col·lecció exposada té algun element de flora).

«Hi ha una ceguesa sorprenent cap a les plantes. Les mirem però no les observem», apunta Eduardo Barba

Ara, ha abocat una part de la seva erudició al llibre ‘El Jardín del Prado’, que acaba de publicar Espasa. És una mena de guia de la galeria madrilenya, en què cada capítol està dedicat no a una sala, sinó a una planta.  
«Hi ha una ceguesa sorprenent cap a les plantes. Les mirem sense observar-les. En general, hem perdut la capacitat d’observar el món que ens envolta: tenim una espècie de cataracta psicològica», reflexiona Barba. «Però quan un pintor antic posa una taca de color, sempre té un propòsit. Quan comences a reconèixer aquesta grafia pictòrica, t’adones de la potència dels detalls», afegeix.

Per exemple, la Santa Bàrbara del pintor flamenc Robert Campin, està llegint un llibre al costat d’una gerra amb un lliri blau. L’origen d’aquest lliri és en una altra taula de Campin, la de Sant Joan Baptista. Les dues formaven part d’un tríptic del qual s’ha perdut la peça central. 

Al paisatge darrere del Baptista, un ull atent detecta un jardí amb lliris blaus. «Algú va tallar un lliri i el va portar a la santa, que estava tancada. Fins i tot hi ha un got mig ple, d’on va sortir l’aigua de la gerra. Aquesta història és un nexe intangible entre les dues taules, que ens parla de la potència intel·lectual d’aquests artistes», explica Barba.

Fragment d’‘El jardí de les delícies’, del Bosch. / Arxiu

Després de quedar-se fascinat durant les visites escolars que va fer al Prado, la vida el va portar a ser jardiner i treballar als Estats Units. La passió per l’art va ressorgir durant una vista al Museu Metropolitan de Nova York. «Em va assaltar una inquietud molt intensa sobre la bellesa que m’envoltava», recorda Barba.

De tornada a Madrid, en plena crisi, es va dedicar a estudiar i a visitar museus diàriament. Un dia, un amic li va preguntar sobre una planta dibuixada en un tractat de salut medieval, l’‘Hortus Sanitatis’. Això va disparar el curtcircuit entre les dues passions de Barba.

«Durant mesos, me’n vaig anar al Prado cada dia amb una llibreta i vaig apuntar la plantes que reconeixia, un quadro rere l’altre», recorda. Ara té analitzada tota l’obra exposada i part de la no exposada (gràcies a la seva col·laboració amb el taller de restauració del museu). A més, ha escrit diverses publicacions tècniques que li han merescut el reconeixement del sector.

‘El pas de la llacuna Estigia’, de Joachim Patinir. / Arxiu

Liquen extingit

El seu enfocament aporta descobriments no només sobre l’art, sinó també sobre la botànica. Per exemple, a ‘Les edats i la mort’, de Hans Baldung Grien  (segle XVI) hi ha un liquen, la ‘Usnea longissima’, extingit a Alemanya, on es va pintar el quadro. El quadro és testimoni dels canvis en les condicions climàtiques, que han desplaçat el liquen cap a latituds més septentrionals. 

«Amb espècies molt cultivades, com ara roses i tulipes, és bastant comú trobar varietats que ja no existeixen», observa Barba. El mateix passa amb espècies comestibles. Un equip d’investigadors italians va analitzar els quadros de fruits de Bartolomeo Bimbi, un pintor de la cort de Cosme III Mèdici, a Florència. Allà hi van detectar una enorme varietat de pomes, raïm, figues, etcètera. 

«Hi ha 115 varietats de peres pintades, que estaven disponibles a la taula de Cosme III. Aquesta biodiversitat li permetia menjar peres tot l’any, enllaçant les varietats precoces amb les tardanes», comenta Maria Adele Signorini, professora emèrita de botànica de la Universitat de Florència. «Avui hi ha una desena de varietats: també les mengem tot l’any, però amb un gran cost d’energia per fertilitzar, importar o conservar en atmosferes controlades», afegeix Signorini.

Plantes de patis del darrere. /Arxiu

Potser el més desconcertant són els frescos de l’escola de Rafael de la ‘Lògia d’Eros i Psique’ (1518) a la Vila Farnesina de Roma. «Dues dècades després de l’arribada de Colom a Amèrica, veiem abundants pintures de carbasses i blat de moro. Això avança de molt el primer registre de plantes americanes a Europa», explica Giulia Caneva, professora de botànica de la Universitat de Roma 3. I segueix: «Hi ha almenys dues varietats de blat de moro: les civilitzacions precolombines tenien una agricultura complexa».

«Quan un pintor inclou una espècie, sempre serveix per completar el missatge de l’obra», assegura Barba. L’heura (la més representada al Prado) està relacionada amb la vida eterna, per estar sempre verda. La maduixa i la seva flor amb la Verge, per ser fruit i flor alhora. El llorer, que rebrota fàcilment quan es talla, està associat amb el triomf. L’acant, que reneix després de morir aparentment, amb la immortalitat. La magrana, amb les seves moltes llavors, amb la prosperitat. La blanca assutzena, amb la virginitat.

«Normalment, la càrrega simbòlica està relacionada amb els trets físics de la plantes», explica Barba. Les plantes eren una cosa pròxima i útil en la vida diària en l’antiguitat. «Sovint els pintors utilitzaven plantes de pati del darrere, com una manera per aproximar l’espectador a una experiència mística», relata. «Observant elements coneguts de la natura, el poble analfabet podia entendre els missatges de l’obra», afegeix Caneva.

Hi ha casos d’extraordinària coherència. «Amb les obres de [Joachim] Patinir (segle XV-XVI) tens la sensació d’estar assegut al quadro, perquè representava l’ecosistema de manera molt realista», diu Barba.

L’olivereta de ‘L’Anunciació’, de Fran Angelico. / Arxiu

L’olivereta de Fra Angelico

A ‘L’anunciació’ 'de Fra Angelico (segle XV), al mig del jardí del paradís hi ha una olivereta representada amb gran realisme. «L’olivereta s’utilitza per tenyir la llana i Fra Angelico era de Florència, que llavors era una potència tèxtil», descobreix Barba. En el costat oposat de l’espectre hi ha les «quimeres pictòriques» del Bosch (segle XVI). A La meditació de Joan Baptista (Museu Lázaro Galdiano de Madrid), l’artista va inventar una planta combinant una desena de vegetals. 

«Amb la distància dels segles no és fàcil entendre per quins artistes capaços d’un gran realisme, per exemple Botticelli, inventaven vegetals. ¿No tenien models reals a mà? ¿Els van copiar de decoracions fitomorfes [en forma de planta]? ¿Serveixen de farcit? ¿Són afegits successius d’altres mans?», es pregunta Signorini.

Sigui com sigui, ningú es queda igual després d’observar l’art amb ulleres botàniques. «Quan miro una planta ara aprecio encara més els matisos de color i de to que pugui tenir. L’art t’ensenya a mirar la vida», conclou Barba.