COMPROMESES AMB LA IGUALTAT

Pioneres del feminisme negre

Harriet Tubman, Sojourner Truth, Harriet Jacobs i Ida Wells van ser unes avançades a la seva època en la lluita pels drets de les dones

zentauroepp52135148 mas periodico combo feminismo negro200204200158

zentauroepp52135148 mas periodico combo feminismo negro200204200158

7
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Harriet Tubman, Sojourner Truth, Harriet Jacobs i Ida Wells són considerades precursores als Estats Units del feminisme negre. Aquests són els seus perfils: 

HARRIET TUBMAN (1820/22-1913):

Va guiar els esclaus cap a la llibertat

Mesurava tot just 1,50 metres però estava dotada d’una impressionant fortalesa tant física com mental, així com d’una profunda fe. Amarinta Ross (després d’alliberar-se es va canviar el nom pel de la seva mare) va treballar des de nena en els camps de l’estat de Maryland i, tot i que no sabia ni llegir ni escriure, tenia un coneixement exhaustiu de la natura.

Va protagonitzar el seu primer acte conscient contra el sistema esclavista als 12 anys, quan es va interposar per evitar que li donessin una pallissa a un altre esclau i va rebre un cop al cap que li va provocar narcolèpsia, una alteració del son que podia sumir-la en un profund sopor enmig d’una conversa. 

L’any 1849 va fugir amb dos dels seus germans utilitzant la xarxa coneguda com a Railroad Underground, una sèrie de vies secretes i cases segures que milers d’esclaus utilitzaven per escapar-se al nord. Des d’allà, va tornar al sud clandestinament en múltiples ocasions per guiar desenes d’esclaus fins a la llibertat per les mateixes rutes.

Harriet Tubman no tenia miraments. Si a algú se li ocorria fer mitja volta per por l’encanonava amb el seu revòlver i li deia: «Segueix endavant o mor». La seva fama va créixer fins al punt que es va posar preu al seu cap i entre els afroamericans va començar a ser coneguda com a ‘The Moses of her people’.

Es va enrolar a l’exèrcit de la Unió durant la guerra de secessió i la seva experiència clandestina la va portar a infiltrar-se com a espia en les forces confederades. Va ser la primera dona que va dirigir una operació de combat, però també va ser infermera i, gràcies al seu coneixement de les plantes medicinals, va tractar els soldats de malalties com la disenteria. Va viure en la pobresa fins que, als 78 anys, li van concedir una pensió com a veterana de guerra.

Després del conflicte, es va abocar a la lluita pel vot femení i va entrar en els cercles sufragistes que, després d’aprofitar l’antiesclavisme per a la causa, van limitar la seva lluita al dret a vot de les dones blanques.  

SOJOURNER TRUTH (1797/1800-1883):

Va portar un blanc a judici... i va guanyar

Al costat d’uns acres de terra, cavalls i caps de bestiar, Isabella Baumfree (el seu fervor religiós la portaria a canviar-se el nom pel de Sojourner Truth) formava part de les propietats d’un militar al nord de Nova York. Els seus 10 germans ja havien sigut venuts quan ella va ser subhastada amb diversos animals. Tenia 9 anys i el lot va assolir els 100 dòlars.

Va tornar a ser venuda en diverses ocasions i va ser víctima d’abusos sexuals: «Si expliqués tot el que em va passar, a la gent li semblaria tan irracional que ningú em creuria», va explicar a ‘The narrative of Sojourner Truth’, les memòries que va dictar el 1850. L’abús sexual sistemàtic a les dones esclaves era un secret a veus.

El 1826 va escapar, amb el seu fill petit a una mà i un farcell en l’altra, deixant els grans enrere. Va travar amistat amb una família abolicionista blanca i va entrar a treballar com a empleada a casa seva. Allà es va assabentar que el seu antic amo havia venut al seu fill Peter, de 5 anys, a una plantació d’Alabama.

La llei prohibia la venda d’esclaus fora de l’estat de Nova York, però ningú esperava que una dona negra i illetrada iniciés un procés judicial contra tot un terratinent blanc. Al principi, va ser la riota dels funcionaris, però ella sentia, segons va revelar, que «tenia tota la força d’una nació amb mi». L’any 1828 va ser la primera dona afroamericana en guanyar un judici a un blanc.

Va començar a fer conferències en un llenguatge popular i directe que connectava amb les comunitats. Un dels seus discursos més famosos és el conegut com ‘¿Que no soc una dona?’ que va pronunciar a la Convenció dels Drets de la Dona d’Ohio el 1851 i en què reclamava la igualtat de drets per a les dones.

«Hem sigut molt afortunades d’haver acabat amb l’esclavitud, parcialment [...] –va dir Sojouner Truth en una ocasió–. L’home de color ha aconseguit els seus drets, però ¿ho ha fet la dona de color? Vaja, l’home de color serà amo de la dona i estarem tan malament com abans».

HARRIET JACOBS (1813-1897):

Va denunciar l’abús sexual sistemàtic

Nascuda en una finca de Carolina del Nord, va ser la primera dona que va escriure una autobiografia sobre la seva vida com a esclava i la primera que es va atrevir a narrar en primera persona la tirania sexual a què estaven sotmeses les afroamericanes per part dels propietaris blancs.

‘Incidents in the life of a slave girl’ (1860) es va publicar sota el pseudònim de Linda Brent i va resultar tan incòmode per a les abolicionistes i sufragistes blanques de classe alta que el van deixar caure en l’oblit. El floriment dels estudis sobre dones els anys 60 i 70 va aconseguir desempolsegar-lo i descobrir que sota el pseudònim s’ocultava Harriet Jacobs.

«De nena vaig viure tan protegida que mai em vaig adonar que era una mercaderia», va escriure. La seva mestressa blanca li va ensenyar a llegir i a cosir fins als 12 anys, però després de la seva mort Harriet va passar a mans d’un home que durant anys la va assetjar sexualment. En la seva desesperació, va buscar refugi en un advocat blanc, amb qui va tenir dos fills. Pensava que el propietari, indignat, la vendria, però en canvi va continuar assetjant-la.

Anys més tard, es defensaria de les crítiques per la seva decisió: «Una esclava no hauria de ser jutjada sota el mateix estàndard que una dona lliure. La moralitat de la dona blanca té poca rellevància ètica quan s’aplica a les dones negres esclavitzades al sud».

El 1835 va decidir escapar i va viure set anys amagada en un ‘zulo’ sota el sostre de la casa de la seva àvia. El 1842 va salpar rumb a Filadèlfia i va poder reunir-se a Nova York amb la seva filla, que treballava de serventa a la ciutat. Allà va contactar amb cercles abolicionistes, fins que una amiga va comprar la seva llibertat i va poder establir-se amb els seus fills.

El 1863 va fundar una escola per a afroamericans i va lluitar perquè els mestres fossin negres. El seu argument era aclaparador: les persones que havien sigut criades «per mirar la raça blanca com els seus superiors naturals» havien d’aprendre a desenvolupar un respecte «per la seva pròpia raça». 

Va passar la resta de la seva vida ajudant els esclaus alliberats. 

IDA BELL WELLS-BARNETT (1862-1931):

Es va avançar 71 anys a Rosa Parks

La més jove de les pioneres de la lluita pels drets civils retratades en aquestes pàgines va néixer a Holly Springs, Mississippi, en plena guerra de secessió. Quan tenia sis mesos es va firmar la Proclamació de l’Emancipació i ella i la seva família van quedar formalment alliberats, com tots els esclaus dels estats confederats. El seu avi, per cert, era l’amo (blanc) de la plantació on treballava el seu pare, un exemple de les pràctiques de domini sexual pròpies del sistema esclavista.

Els seus pares van ser molt actius políticament i van promoure la seva educació. Va treballar de mestra i va denunciar la desigualtat dels alumnes afroamericans. La seva primera topada amb el sistema postesclavista va passar quan va ser desallotjada per la força d’un vagó de tren de primera classe el 1884, 71 anys abans del famós episodi protagonitzat per Rosa Parks. Va demandar la companyia de ferrocarrils i va guanyar, però aquella sentència va ser revocada per un tribunal superior. A partir d’allà, va utilitzar la seva ploma per denunciar les injustícies contra els afroamericans des d’un petit diari de Memphis, el ‘Free speech and headlight’.

La societat nord-americana continuava sent profundament racista i considerava els negres com «una raça bestial». Pionera del periodisme d’investigació, va viatjar sola pels estats del sud documentant 700 linxaments públics de ciutadans afroamericans, molts acusats falsament d’haver violat dones blanques. Ida Bell Wells-Barnett denominava aquests linxaments «l’última relíquia de l’esclavitud».  Després de la seva investigació van tancar el diari i va haver de mudar-se de ciutat. 

Notícies relacionades

Va posar en evidència el racisme estructural de la societat i va promoure tècniques de boicot econòmic (com no utilitzar els ferrocarrils) que després serien àmpliament difoses pel moviment de drets civils dels anys 60. També va ser activista pel sufragi de les dones. La seva memòria es va esvair fins que una campanya a través de Twitter el 2018 va aconseguir reunir fons per dedicar-li un monument a Chicago.