De l'exotisme a la bretxa salarial: la (una altra) lluita de les diputades

Quan Maria Dolors Calvet –la primera dona que va prendre la paraula al Parlament restituït– va baixar al faristol, el president de la Cambra, Heribert Barrera, la va anomenar ‘senyoreta’. «Quan als solters de la sala els anomeni ‘senyorets’, tornem a parlar, però si no –li va demanar– digui’m ‘senyora’». Barrera li va donar de seguida la raó, però el cert, recorda l’exdiputada, és que aquelles set dones (5% del total) que van recollir l’acta el 1980 eren tractades com «una cosa exòtica». Quaranta anys més tard, les parlamentàries (58) ja no són cap raresa, però encara continuen sent una mena d’anomalia en els càrrecs de responsabilitat, com ha diagnosticat el pla que arriba dimarts que ve a la mesa i que pretén garantir la igualtat efectiva dins i fora de l’hemicicle.

Així que eren un exotisme.Maria Dolors Calvet: Sí, els homes se sentien incòmodes amb nosaltres, que fèiem el nostre paper, potser sense ser gaire conscients de les carències que aguantàvem. Recordo que quan em vaig quedar embarassada, molts no sabien com enfocar-ho, notaves com s’incomodaven a mesura que creixia la panxa. Després del part, van venir a veure’m conserges i personal del Parlament, però alguns diputats ho van obviar, suposo que els descol·locava veure una embarassada allà. En el meu grup parlamentari mai vam tenir problemes, tot i que és cert que de vegades algun company exercia un autoritarisme fora de lloc. Les dones sempre hem de defensar el nostre territori, mai ens regalen res, ¿veritat?

Rut Ribas: Sí, 40 anys després passa una mica igual... Jo vaig fer el salt a la política i vaig acceptar representar el Jovent Republicà quan es van convocar precipitadament les eleccions del 21-D. Sempre havia sigut més de rereguarda i al principi m’hi vaig resistir: és cert que els homes no hi fan tantes voltes, que ja venen amb l’ambició i la seguretat de casa, però jo volia reflexionar sobre com afectaria la decisió en la meva vida i el meu entorn. Vaig fer el pas i he de dir que ha sigut una etapa difícil, amb els companys a la presó i tot anant tan ràpid. Trigues un temps a prendre confiança i teixir complicitats. No entres aquí de cop i et deixes anar davant del faristol. I així com a la Cambra tot ha sigut sempre correcte, al carrer de vegades sí que topo amb aquest perfil d’home gran amb certa trajectòria política que et qüestiona amb frases del tipus «tu acabes d’arribar, ja n’aprendràs».

M. D. C.: És que quan ets dona i jove tens totes les desgràcies [diu rient]... Després vas donant més cops sobre la taula. Recordo que una vegada, de diputada a Madrid, es va decidir que Pilar Brabo, responsable d’Educació, anés a La Clave a un debat sobre ensenyament. Poc després, van trucar del programa dient que Gregorio Peces-Barba (PSOE) no volia debatre amb una dona perquè no la «podria atacar, i el grup parlamentari va començar a discutir sobre qui hi enviarien. «¿Què feu? –els vaig dir–. Si no volen lluitar, ¡doncs haurem guanyat el debat abans de començar!». I tots van dir: «¡És veritat!». «Digues-los que què s’han cregut, que hi enviem la Pilar!». No ho feien ni de mala fe. Però això ara ja no passa.

La politòloga Sílvia Claveria afirma que «les regles no escrites dels partits són trampolins per als homes i trampes per a les dones». ¿És ajustat el diagnòstic?R. R.: La llei estipula que hi hagi paritat a les llistes, però és cert que al Parlament –un dels més paritaris del nostre entorn– hi ha bretxa salarial entre els diputats i les diputades. Els homes continuen copant els llocs de responsabilitat, associats a més salari: les presidències dels grups i les comissions, la mesa... El diagnòstic que hem fet també ha revelat que en les comissions de temes considerats «socials» hi ha més dones i que a les «saberudes», en canvi, hi acudeixen més homes.

M. D. C.: Abans es deia que no trobaven dones per anar a les llistes...

R. R.: Ara de vegades passa que les decisions es prenen fora dels espais oficials... A la nit... Vas a una reunió i t’adones que hi ha un sector, majoritàriament masculí, que ja té l’opinió feta perquè segurament aquest tema s’ha acordat en un lloc extraoficial. A més, jo també defenso la reforma horària i que a partir d’una hora es respectin els temps de la vida, perquè si no s’exclou els qui tenen persones a càrrec.

M. D. C.:  Però s’ha de tenir una actitud combativa. Per molt pla d’igualtat que hi hagi, si no lluites cada dia no tiraràs endavant. I no es tracta només de guanyar espai públic, també de batallar perquè els treballs de cures siguin compartits de forma efectiva. A Madrid, al Congrés, tenien fills els diputats homes o les diputades riques, a qui mai se’ls havia ocorregut cuidar una criatura. Les altres sovint havien d’escollir, i això no és just.

R. R.: Hi ha una reflexió molt compartida entre les dones a la casa a propòsit que, en general, la política és molt testosterònica. Així que no guanyarem res si, a l’anar avançant, no preservem la mirada feminista i acabem adoptant aquests rols i ritmes perquè ens respectin i en tinguin en compte. També crec que els partits ens hem de revisar. És obvi que s’ha avançat, però no deixa de ser paradoxal que tinguem discursos feministes i que després les candidatures estiguin representades per homes. Nosaltres tenim més murs al camí i ells fan autocrítica, però els costa deixar pas.    

Obrint focus: ¿quines batalles creuen que s’han guanyat des del Parlament en aquests 40 anys?M. D. C.: Desconec la situació concreta del dia a dia, però crec que la Cambra ha anat una mica per davant de la societat i ha impulsat iniciatives que han millorat les nostres vides.

R. R.: Sí, jo entenc que hi ha tres lleis essencials, la d’igualtat efectiva entre homes i dones, la del dret de les dones a erradicar les violències masclistes, i la que garanteix els drets LGTBI. No obstant, és cert que en el dia d’avui encara falten recursos per desplegar-les al 100%, que s’han d’actualitzar i que no ens podem quedar aquí. L’1 de juliol vam celebrar el ple de les dones, amb diputades i entitats, que va ser una càrrega d’energia, i ara el repte és fer efectives les propostes.

Sense ànim de ser esgarriacries: mai hi havia hagut tantes dones en llocs de responsabilitat i el món segueix camí del col·lapse...M. D. C.: És cert que hi ha senyores que donen molt mal exemple, però també n’hi ha moltes que lideren de forma diferent. I per a mi aquest ‘diferent’ vol dir, d’entrada, no perdre el temps. Estic farta d’anar a reunions on un senyor diu una cosa i l’han de repetir els altres 10. També crec que anem més relaxades, sense pensar que hem de demostrar tota l’estona qui sap què. No obstant, hi ha una cosa certa i important, i és que la lluita de classes existeix. És un terme marxista que potser no queda bé, però per a mi el feminisme va juntament amb la classe i l’ecologia. No es pot dir: «Jo només soc feminista».

R. R.: Sí, hi estic d’acord. Recordo, per exemple, el dia que el grup de C’s es va enfundar samarretes amb el lema «feminisme liberal». Això ni és feminisme ni és res. És tirar cap amunt sense que t’importin els que queden enrere. Per mi, feminisme també és impedir els desnonaments.

I mentrestant, la contrareforma està en marxa, amb Trump, Bolsonaro, Johnson... o Vox negant la violència masclista. ¿El moment els espanta?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

 M. D. C.: Hem de tenir clar que els drets no són fixos ni eterns, i que s’han de defensar cada dia en els àmbits polític i personal. És un debat que tinc amb gent que veu impossible un retrocés. ¡Però si quan Franco va arribar hi havia una república amb divorci i dret a l’avortament! Quan vaig ser de diputada a Madrid hi havia dones a la presó acusades d’adulteri per haver-se’n anat de casa després d’una pallissa del marit, i havíem d’anar a veure el ministre perquè les excarcerés...

R. R.: Jo també veig el perill de retrocés, però crec que som enmig d’una revolució feminista i que no s’aigualirà. Al contrari, acabem d’obrir un gran finestró i hi ha molt camp per recórrer i molta feina per fer amb els nens i els homes. Crec que la lluita no la farem soles.