Bicentenari del Prado
Els habitants del Museu del Prado
Més de 400 treballadors conviuen amb els grans mestres de la pintura
prado habitantes jlroca /
El dia en què el seu pinzell va adobar un trosset de la tela del ‘Dos de maig’, que encara arrossega ferides dels trasllats de la Guerra Civil, la restauradora Elisa Mora es va estremir. Als recuperats pantalons vermells del mameluc va quedar la seva pinzellada al costat de la del genial Goya. És una d’aquestes emocions úniques que ofereix pertànyer al’exclusiu club dels 400 treballadors del Prado, habitants d’una de les més importants pinacoteques del món.
Envoltada de llibres al Casón del Buen Retiro,María Luisa Cuenca custodia la memòria del Museu a la Biblioteca, l’Arxiu i l’àrea de Documentació. Sota el terra de marbre dels passadissos de l’edifici Villanueva,Eva Cardedalprocura que el Prado no defalleixi durant les 10 hores que està obert de dilluns a diumenge. Bernardo Pajares supervisa les sol·licituds dels pintors que aspiren a copiar alguna de les grans obres, mentre Yolanda Navarro i el seu equip garanteixen la seguretat dels treballadors i visitants.
Al càrrec de conservadors, restauradors, documentalistes, bidells, administratius i vigilants hi ha les més de 1.700 teles de la col·lecció permanent als edificis Villanueva i els Jerónimos, i les més de 27.000 obres queguarda als soterranisel museu, que va obrir les portes al públic el 19 de novembre de 1819 amb una mostra de 311 pintures de la Col·lecció Real, totes, en aquell moment, de pintors espanyols.
Elisa Mora: cirurgiana dels quadros
L’òxid dels vernissosés el principal enemic d’Elisa Mora, que s’ocupa des de fa 37 anys a tornar als quadros del Prado l’esplendor perduda pel pas del temps. Entre dissolvents, pintures, pinzells, bisturís i cavallets, la restauradora que va ajudar a cicatritzar les ferides de guerra del Dos de maig de Goya dedica una part essencial del seu temps de treball a observar pensativa les obres per trobar el mal que les afligeix.I ho fa en un immens, lluminós i silenciós taller pel qual passen teles enfosquides per capes de brutícia, esmalts i repintades.
Elisa Mora mira i remira el quadro malalt, se n’allunya, s’hi torna a acostar i es posa una mà a la barbeta mentre pregunta a la tela què sent, a la recercadel millor dels diagnòstics.«Som una espècie de metges que pronostiquen el mal de l’obra per oferir-li un tractament personalitzat», afirma amb un punt d’orgull. En el seu departament han rejovenit taules i teles de grans mestres. Fins i tot van ressuscitar dos treballs de Tiziano de difícil salvació, ja que estaven pintats en pissarra i marbre: l’Ecce Homo iLa Dolorosa amb les mans obertes.
«Els quadros que tenim solien pertànyer a col·leccions reials, de manera que en principi estaven tots bastant ben conservats per pintors i restauradors de la cort»,diu al seu taller, amb vista al claustre dels Jerónimos.
«Netegem els vernissos que es rovellen i enfosqueixen la pintura original», continua Elisa Mora, entrenada la seva vista també per detectar els retocs inadequats fets als quadros per restauradors d’altres èpoques. A ‘El vi de la festa de Sant Martí’ de Brueghel ‘el Vell’, les expertes mans de Mora es van dedicar durant mesos a recuperar la textura i el color originals d’aquesta sarga flamenca, que li va arribar totalment ennegrida.
Bernardo Pajares: de les còpies a la glòria
Bernardo Pajares (Vilagarcía de Arousa, 1983) acompanya elscopistesque arriben a les sales del Prado mentre conjectura la possibilitat que en algun s’amagui un geni o, per què no, un futur director de la pinacoteca. Així, copiant dels clàssics, van començar les seves carreres grans artistes comPablo Picasso,Francisco PradillaoJosé Gisbert.
«Picasso es va inspirar en Velázquez, però també en Murillo, tot i que més tard en renegués, i en El Greco», afirma Pajares. Entre la documentació del Prado han aparegutcartes antiguesde copistes amb queixes per no poder imitar certes obres. «En una de les missives, dirigida a Francisco Pradilla, autor de ‘Doña Juana la Loca’ i ja llavors director del museu, un grup d’aprenents li preguntaven quan podrien tornar a copiar aquestes teles. Entre els pintors que la firmaven hi havia José Gisbert, artífex de ‘L’afusellament de Torrijos’», diu.
Els copistes d’avui, que cada cop n’hi ha menys, treballen un màxim de vuit setmanes a l’any de dilluns a dijous en les sales de la pinacoteca obertes al públic i a una distància prudencial de l’original. Encara hi ha obres vetades a la reproducció per raons de seguretat al ser a les sales més freqüentades del museu, com ‘Las Meninas’ i ‘Las Majas’ de Goya, ‘El descendiment’ de Van der Weyden, ‘El jardí de les delícies’ d’El Bosch, ‘Judith en el banquet d’Holofernes’ de Rembrant i ‘Nens a la platja’ de Sorolla.
Els quadres més sol·licitats pels copistes són ‘La forja de Vulcà’ i ‘El triomf de Bacus’ de Velázquez, ‘La dolorosa’ de Ticià i ‘La Immaculada’ de Murillo.
Les imitacions més emotives, creu Pajares, són aquelles a què, més enllà de reflectir de forma fidedigna l’original, s’afegeix una cosa pròpia, «l’ànima» del copista, que després pot vendre el seu treballsempre que la transacció es faci fora de les instal·lacions del Prado. El lloc on treballa és «un univers d’històries màgiques», conclou Bernardo Pajares mentre admira una còpia de ‘L’Anunciació’ de Fra Angelico realitzada per una pintora malaguenya.
Yolanda Navarro: guerra a les ‘selfies’
Després de 16 anys al Prado, Yolanda Navarro (Madrid, 1974) jano s’immutaquan sonen les alarmes de perills que trenquen el silenci al museu. «Hi estic acostumada i gairebé sempre són alarmes falses», afirma l’encarregada general de seguretat, que coordina amb cinc companys més la tasca dels caps i vigilants de les sales de la pinacoteca nacional. Els seus ulls observen el tràfec dels visitants, «la major part d’aquests educadíssims», però ansiosos molts d’immortalitzar amb els seus telèfons mòbils estances i obres mestres malgrat la prohibició.
Les falses alarmes a què es refereix Navarro alerten d’incendis o de possibles intrusions al museu. «El que sol passar és que els sensors que detecten moviments estranys es mouen per culpa de ràfegues de vent», comenta. Si algun circuit elèctric se sobreescalfa,l’alerta apareix als monitors: una advertència d’unprobable incendi. Es tracta d’evitar el sinistre que va descriureMariano de Caviael 1891 per denunciar les precàries mesures de seguretat que tenia en aquella època l’edifici Villanueva.
«Estem en alerta les 24 hores del dia», segueix, mentre recorre la Sala de les Muses i recalca la capacitat de la seva gent per evacuar el museu en 10 minuts.És el temps que cada dia dediquen a treure dels edificis les més de tres mil persones de mitjana que visiten el Prado en horari gratuït: de sis a vuit menys deu, quan una altra campana sona per avisar que s’ha de sortir del recinte. El tancament està fixat per a les vuit en punt de dilluns a dissabte i per a les set els diumenges i festius.
Robar-hi un quadroés pràcticament impossible. L’equip de seguretat revisa diverses vegades al dia les parets de la pinacoteca entre tota mena de públic, inclosos els beats, visitants que no només per amor a l’art claven el genoll per resar davant de teles del Bosch, ‘Las Meninas’ i, sobretot, el Crist de Sant Plàcid de Diego de Velázquez.
Eva Cardedal: a les entranyes del museu
Sota els passadissos de l’edifici dels Jerónimos que cada dia recorren més de 8.000 persones –gairebé tres milions a l’any–, Eva Cardedal vigila lesconstants vitalsde tot el complex, que s’estén en una superfície de 41.995 metres quadrats. 50/22 és la seva proporció àuria. La cap del servei de manteniment s’assegura sobretot de garantir que les sales de la pinacoteca mantinguin pràcticament invariable una temperatura de 22 graus i una humitat relativa del 50% per evitar estralls a les obres.
L’aire de l’exterior passa per unarentadora especialper eliminar la contaminació i per cinc filtres per entrar purificat en un corrent vertical que allunya invisiblel’alè dels visitantsdels quadres dels mestres de la pintura.
A les entranyes del Prado Cardedal lidera un grup de 40 professionals, un territori de quilòmetres de cables, conductes i calderes per a una pinacoteca que només tanca les portes al públic l’1 de maig, el 25 de desembre i l’1 de gener. 362 dies a l’any de ple rendiment.
«Tenim pocs ensurts però estem molt pendents, per exemple, que no hi hagi fuites d’aigua que puguin arruïnar alguna de les obres que es guarden aquí»,explica en una sala de màquines en permanent funcionament amb treballadors que s’encarreguen també del sistema elèctric del museu i del Casón del Buen Retiro.
En qualsevol moment pot saltar l’alarma, reconeix Cardedal, la primera dona en lahistòria del Pradoque ha aconseguit les regnes del tradicionalment masculí servei de manteniment.
«Sempre tenim personal de guàrdia», afirma, perquè cada sala té sensors millorats amb alarmes que salten en el moment en què detecten qualsevol alteració. «La nostra missió és que no falli res», insisteix tancada sota la zona noble del Prado abans de planificar amb els lampistes i electricistes les tasques del torn de nit. «Abans fèiem els arranjaments els dilluns perquè el museu no obria», recorda, «però ara s’ha de fer quan tanca», explica resignada.
María Luisa Cuenca: custòdia de la memòria
La impressionant volta de l’‘Apocalipsi’ de Luca Giordano cobreix les prestatgeries de la sala de lectures del Museu del Prado, on María Luisa Cuenca s’escarrassa aquests dies per recopilar impresos d’entrades, fullets i cartells. Són peces sense valor econòmic, peròtestimonis d’excepcióde la vida de la pinacoteca. «En tenim més de 2.000 i els mostrarem en un microespai web que hem batejatEl Prado efímero», revela envoltada de llibres, revistes i manuscrits a disposició dels investigadors i ciutadans al Casón del Buen Retiro. És en aquest edifici tan maco, seu del centre d’estudis del museu, onel ‘Guernica’ de Picasso es va instal·lar des de 1981 fins a 1992quan es va mudar com a inquilí d’honor al Museu Reina Sofia.
Ordenar, estudiar i catalogar l’ingent volum de llibres sobre arts plàstiques europees des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX que ha reunit el Prado és la comesa de Cuenca, experta bibliotecària que després de passar per laBiblioteca Nacional d’Espanyai l’Ajuntament de Madridva recalar el 2017 al museu per encarregar-se també de la documentació de les obres.
Notícies relacionadesCuenca revisa i actualitza l’arxiu amb 13.000 documents ja digitalitzats dels 43.000 que maneja sobretot les coses relacionades amb la gestió del museu durant aquests dos segles de vida. És lamemòria històricade la pinacoteca. «Encara fa mal llegir la documentació sobre laguerra civil, quan es va ordenar la sortida de les obres d’art del museu i al seu torn va rebre quadres requisats en col·leccions privades d’altres institucions per a la seva salvaguarda», explica en un edifici on s’apilen més de 100.000 llibres moderns i 6.000 publicacions antigues deliteratura artística.
La informació arxivada revela que va ser ‘La Trinidad’ de Ribera la primera obra comprada pel museu. L’última incorporació ha sigut el ‘Crist ressuscitat’ de Giulio Clovio, una donació de la col·leccionista Pilar Conde Gutiérrez del Álamo a l’American Friends of the Prado.
