El compte enrere de la líder turca condemnada Canan Kaftancioglu

Erdogan aixecava la mà perquè els seus el deixessin continuar. «Nosaltres... Nosaltres... Sí, sí. Acaben d’escollir... Fa res han escollit una nova líder provincial a Istanbul. És un desastre», intentava dir, entre la cridòria, el president turc. «¡Buuuuuuuuu! ¡Fora!», contestaven, furiosos, els diputats de l’AKP, el partit d’Erdogan. 

Ell, a la palestra, amb un somriure burleta dibuixat als llavis, ho disfrutava com mai: «Per descomptat, respectem la democràcia. Aquesta persona ha sigut escollida pel congrés del CHP [el principal partit de l’oposició turca]. Nosaltres no tenim res a dir –afegia Erdogan–. Tampoc ens fa falta. Si mirem al seu passat, no fa falta dir res. Ella ho va dir tot».

Els diputats de l’AKP continuaven proferint càntics i improperis contra les parets. Erdogan, que domina les masses com pocs, ho va parar amb un simple gest: «Ja està. Ara, mirem a la pantalla». Els llums de la sala es van apagar. Va sonar una música que es pretenia èpica. Els diputats van continuar: «¡Buuuuuuuuuuuuuu!». 

I allà, en la tele, en directe per a tot Turquia, sortia ella, entre xiulets i esbroncades. Canan Kaftancioglu, líder del CHP a Istanbul, estava sent assenyalada per alguns dels seus tuits. El 16 de gener del 2018 un dit va marcar el camí: pocs dies després arribaria la citació.

«Propaganda terrorista»

Des d’aleshores, des del discurs d’Erdogan, va passar, exactament, un any, set mesos i 20 dies perquè culminés la seva història: el 6 de setembre del 2019, en un tribunal d’Istanbul, Kaftancioglu va ser condemnada a nou anys, vuit mesos i 20 dies de presó. Segons la justícia turca, va fer propaganda terrorista i va insultar el president a través de Twitter.

Aquests són alguns: «L’Estat no és assassí; és assassí en sèrie» [2014, en una manifestació]. «Erdogan és més barrut del que pensava» [2013, en resposta a un tuit del president]. «¿Defenseu la democràcia cridant que no hi ha més Déu que Al·là i tallant colls?» [15 de juliol del 2016, durant el cop d’Estat].

«Aquest cas, en el qual he sigut jutjada i castigada, és un cas polític i il·legal des de l’inici de la investigació fins a la decisió del tribunal. Un dia després que fos escollida presidenta provincial del CHP [gener del 2018], es va començar la investigació en contra meu. I només després d’haver guanyat les eleccions a Istanbul el 31 de març [del 2019], es va preparar l’acusació en contra meu. Un any després. L’arxiu va ser guardat durant un any, fins a les eleccions. I la primera vista no va tenir lloc fins al 28 de juny, cinc dies després del 23 de juny, quan vam guanyar les segones eleccions a Istanbul. Sempre que hi ha eleccions, algú em porta a judici», diu Kaftancioglu; el seu cas està pendent d’apel·lació.

«Però deixem tot això de costat –afegeix–. Tot el que he dit en el passat és dins de la llibertat d’expressió segons els tribunals europeus. Res del que està passant-me es pot explicar amb la llei. El que m’està passant a mi, passa a tots els que pensen i actuen independentment a Turquia».

Desconeguda

Fins fa uns quants mesos, a Kaftancioglu no la coneixia gairebé ningú. Era una figura important, sí, però d’una facció menor d’un partit, el CHP, que no governa Turquia des de la dècada dels 70. A ningú li sonava la seva cara. Però, el març d’aquest any, hi va haver un terratrèmol: el CHP, per primera vegada en dècades, va guanyar les alcaldies d’Istanbul i Ankara, les dues ciutats més grans del país, que havien pertangut al partit d’Erdogan des de feia 25 anys. Kaftancioglu no s’hi va presentar ni ostenta cap càrrec públic, però és ella, es creu, qui va dissenyar l’estratègia que va portar l’AKP a dues derrotes històriques. 

«Kaftancioglu és una dona molt progressista, forta i amb una gran capacitat d’organització –explica Murat Somer, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Koç–. I és, potencialment, una figura amb un paper molt important dins de la política turca. Representa el canvi dins del seu propi partit: ella ha creat un nexe entre el partit i el moviment civil de resistència contra l’autoritarisme i l’AKP».

«Durant nou anys no hi va haver cap cas contra ella i just després de les eleccions a Istanbul l’obren. ¿Què hauríem de pensar? ¿Que no està sent castigada?», apunta Somer.

Només de veure-la, encara que sigui només durant uns minuts, un se n’adona: parla amb força i caràcter. Es calla poques coses i, una cosa poc típica de la classe política, no dona esquivades per edulcorar les seves paraules. I després, també, hi ha la seva aparença: porta els cabells curts, vesteix amb cuirs i americanes i viatja per Istanbul amb moto. Se la compara amb el personatge de Trinity, de ‘Matrix’. «Hi ha moltes dones extraordinàries en l’AKP, però el seu rol, el paper que representen en la societat turca, és molt diferent del de Kaftancioglu», resumeix Somer.

«Kaftancioglu ha trencat els esquemes de la política –diu Ilayda, el seu assistent en el partit–. Si es mira la història política del país, només hi ha hagut, abans d’ella, una única política forta [Tansu Çiller, primera ministra en els 90]. I per això van en contra seu, perquè Kaftancioglu representa tot el que l’AKP odia: una dona independent, que no necessita un marit, tot i que el tingui, per ser ella mateixa i ser lliure. Tot el que li està passant és terrible i ho sento sobretot per la seva filla, a qui estan arrabassant la seva mare».

La més odiada

Des de les paraules d’Erdogan al Parlament, Kaftancioglu ha sigut l’objectiu favorit de la premsa afí al president turc. I això, entre els votants de l’AKP, té els seus efectes: ella és dels polítics opositors més odiats del país. «Puc entendre per què no agrado als polítics de l’AKP –explica ella–. No faig política a la seva manera, tinc una responsabilitat amb la gent i expresso els meus pensaments lliurement i lluito per les meves idees. A més, en aquest país no es pot dir que es vulguin gaire les dones que es dediquen a la política. La figura femenina i els límits que ells li imposen, en la seva ment, no coincideixen amb el que jo faig».

Durant el judici, Kaftancioglu va repetir fins a la sacietat que el seu era un judici polític; que l’estaven castigant, a ella, per haver guanyat les eleccions a Istanbul. Erdogan, en milers d’ocasions, ha dit que ell no hi té res a veure: que el Govern, a Turquia, no té ni veu ni vot en el sistema judicial. Que aquest és independent.

Alguns no hi estan d’acord. «La justícia sempre ha estat polititzada. Els jutges actuen segons la política del Govern. Qui és jutjat i qui no, què és delicte o què no, ho decideixen el Govern i la seva aliança, o la conjuntura política. Coses que abans no eren delicte ara ho són, i viceversa», explica Baris Kop, membre d’una associació de defensa de la llibertat d’expressió. «Veuen la gent que no pensa com ells com a enemics, traïdors i terroristes. I Kaftancioglu no és l’única: hi ha centenars de casos iguals», afegeix.

«Tot el que està passant... No sé com explicar-ho –titubeja Ilayda–. Intento ser optimista, però no puc. Ella m’ajuda a ser més fort, més racional. No m’imagino continuant la feina quan ella ja no estigui, quan l’hagin ficat a la presó». «Quan aquests dies m’entren moments de tristesa per tot el que estem vivint, penso en ella, perquè l’han condemnat a nou anys de presó i fa com si res. Continua la seva feina habitual. Per això crec que no tinc gaire dret a ser pessimista», diu Ilayda, que ja fa diversos anys que treballa amb Kaftancioglu.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però ella treu importància al seu cas: «Necessitem una societat organitzada; no, cap heroi –afirma, en al·lusió a si mateixa–. Si parlem només d’alguns individus i no dels problemes reals, tot això continuarà passant. Aquesta falta de dret no m’afecta només a mi, sinó a tots els que viuen en aquest país. O lluitem junts o continuarem sent víctimes».