Tot i que no és santa de la meva devoció per Céline Marie Claudette Dion (Charlemagne, Quebec, 1968), he de reconèixer que la seva carrera triomfal és digna d’admiració.Filla de pares catòlics i una d’un total de 14 germans, la nena Céline va sentir la crida de la música a la tendra edat de 12 anys, que és quan un dels seus ‘frères bien aimés’ li va enviar una cinta amb les seves cobles a l’apoderat René Angélil, que va acabar sent el seu marit fins a la seva mort el 2016 i un dels principals artífexs del seu èxit. Com a bona ‘quebecoise’, la nostra Céline va començar cantant en francès, tot i que no va tardar gaire a adonar-se que l’anglès li seria de més utilitat per a la seva projecció universal (però mai ha deixat de gravar en francès discos que alterna amb els que interpreta en anglès), que es va iniciar el 1990 amb el disc ‘Unison’. De fet, el seu quebequisme la va portar a representar Suïssa al festival d’Eurovisió de 1988, ¡i el va guanyar!
En qualsevol cas, en la seva carrera hi ha un abans i un després de l’àlbum ‘Let’s talk about love’ (1997), que incloïa la cançó de la pel·lícula ‘Titanic’, ‘My love will go on’ (escrita per Will Jennings i composta per James Horner, prolífic autor de bandes sonores). La cançó va ser un gran èxit absolut, tot i que a alguns éssers mesquins ens semblés més cursi que una col de cabdell amb llaços, i a partir d’aquí la nostra heroïna es va convertir en una de les grans dives del moment. La seva influència en ‘Operación Triunfo’ va ser pública i notòria: hi va haver una època del programa en què totes les participants cantaven com ella (o com la difunta Whitney Huston), alternant brams i melismes de manera exemplar, provant de reproduir, amb més o menys fortuna, la seva veu de mezzosoprano.
Per forrar-se
Dion és actualment la cantant canadenca que més discos ha venut al llarg de la història. I el seu àlbum ‘D’eux’ –conegut pels anglos com ‘The french’ àlbum– és el disc en francès més venut de tots els temps. Céline atresora així mateix cinc premis Grammy i ha triomfat ‘partout’, incloent Las Vegas, on va protagonitzar una d’aquestes «residències» típiques de personatges com Elton John o Britney Spears, que valen un ronyó i amb què et forres.
Notícies relacionades
Tot i que la mort del seu marit va contribuir a un cert allunyament de les gires i els discos, Céline no va tardar gaire a reincorporar-se al circuit musical, fins a convertir-se en el que és ara: un valor fermament establert en una lliga que, tot i que denigrada pels puristes del pop, és d’una eficàcia financera innegable –aquí tenim ‘Courage’, per exemple. Pot ser que a alguns ens sembli una cursi de cap a peus amb un repertori irritant, però el mateix li va passar en el seu moment al gran Liberace, que, davant de cada crítica negativa, reaccionava amb la contundent frase: «Em va afectar tant que em vaig passar plorant tot el camí cap al banc». El mateix podria dir la nostra estimada Céline, el gran any de la qual va coincidir amb el de James Cameron: el 1997 calia tenir una voluntat de ferro per no anar a veure ‘Titanic’ o no escoltar, tot i que hi aspiressis, ‘My heart will go on’.
