Luis Tosar: «Espanya és un país molt ranci»

Luis Tosar (Cospeito, Lugo, 1971) és un dels actors més prestigiosos del país i, potser per això, un dels més ocupats. Les pel·lícules se li acumulen a la cartellera. Unes setmanes després d’estrenar ‘Ventajas de viajar en tren’, ficció rara i inclassificable –«em va permetre reconnectar amb el bufó que porto dins», diu–, des d’aquest divendres també estarà als cines a bord de la nova pel·lícula de Benito Zambrano, ‘Intemperie’. En aquest film, interpreta un pastor que ofereix protecció a un nen perseguit per un sàdic capatàs a l’Espanya rural de principis de la postguerra.

 

 

–Ha rodat moltes pel·lícules, però mai abans havia protagonitzat un ‘western’. ¿Li venia de gust?

–Moltíssim, perquè des de petit que soc molt fan de les pel·lícules de l’oest. I, tot i que ‘Intemperie’ adapta les convencions del gènere al context de la postguerra espanyola, per mi connecta amb diversos ‘westerns’ icònics. Un és ‘Jeremiah Johnson’ [1972], protagonitzat per Robert Redford, que durant molt temps va ser un dels meus ídols. I els altres dos són ‘El genet pàl·lid’ [1985] i ‘Sense perdó’ [1992], perquè en tots dos Clint Eastwood interpreta un personatge molt semblant que jo encarno a ‘Intempèrie’: un home que intentat ser bo i defugir la violència, però s’hi veu empès.

–‘Intemperie’ està ambientada en els anys 40. Però, ¿no creu que aquest món implacable que retrata no és tan diferent del nostre?

–No sento que Espanya hagi evolucionat veritablement en termes de mentalitat. I és un país molt ranci, llastat per unes institucions molt velles i poc evolucionades, i amb una estructura social i política que no té cap sentit al segle XXI. Vivim sota una monarquia, ¡per Déu! És absurd que el nostre cap d’Estat sigui un rei. I suposo que aquesta anomalia contribueix al fet que els espanyols tinguem molt interioritzada una espècie de tendència al vassallatge, una sensació permanent de ser súbdits, que sentim un respecte excessiu per l’autoritat i assumim que hi ha gent que, simplement per una qüestió sanguínia, val més.

–¿Ens mereixem els polítics que tenim?

–Potser una mica sí; si són allà, per alguna cosa deu ser. Tot i que també és cert que amb els nostres vots s’especula molt. Per exemple, si es repassa la trajectòria de Pedro Sánchez, és evident que ha aconseguit una posició de poder per sobre del recolzament que en realitat ha rebut de les urnes. Compte, no tinc res en contra d’ell, però és així. El que és clar és que l’ascens de Vox no ha sorgit del no-res. La ultradreta és fruit del temps en què vivim, i si és aquí és perquè ens l’hem guanyat, no ho sé. Però també ens mereixem el dret a lluitar contra els abusos de poder. Jo no defenso la violència, però, per exemple, entenc les revoltes al carrer que van tenir lloc a Xile en els últims dies.

 –I de les mobilitzacions ciutadanes a Catalunya, ¿què n’opina? Al cap i a la fi, vostè va ser candidat del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fa uns anys.

–Ho vaig ser, és cert, però amb el temps vaig arribar a apartar-me del nacionalisme, perquè vaig començar a veure’m envoltat de discursos que no m’agradaven en absolut i que queien en la pura xenofòbia. Pel que fa a Catalunya, tinc la sensació que el discurs s’ha polititzat excessivament, fins al punt que ha arribat a ser gairebé impossible saber què és el que la gent pensa realment.

–¿Podria ser més concret?

–Crec que els polítics han deixat d’explicar als ciutadans què és exactament la cosa per la qual estan lluitant. És clar que és un tema identitari, sí; però trobo a faltar arguments identitaris sobre la taula. El nacionalisme espanyol, que per descomptat és molt llardós, és molt clar respecte als seus motius i les seves lluites: els toros, l’Exèrcit, la caça major, aquestes coses. Però, ¿què és el que vol el nacionalisme català? Conceptes com ara ‘independència’ i ‘autodeterminació’ són molt abstractes, pura política. Seria necessària més claredat per fomentar el diàleg. Tot i que, és clar, cap de les parts vol realment el diàleg. 

–Canviant d’assumpte, segurament molta gent pensa que vostè és l’actor que més treballa del cine espanyol.

–La casualitat ha volgut que estreni dues pel·lícules molt juntes, i entenc que la gent estigui fins als ous de veure’m la cara; jo també ho estaria, la veritat. Treballar està molt bé, però les dinàmiques de la promoció fan una sensació enganyosa. Un passa llargues temporades sense fer res i, després, de sobte, se t’acumula la feina. 

–La promoció comporta exposició mediàtica i aquesta, escrutini públic i fins i tot ‘haters’.

–Ho porto de meravella, perquè no tinc comptes ni a Twitter ni a Instagram ni a cap xarxa social, així que la mala llet aliena no té cap via per on arribar-me. En el seu moment, vaig prendre la decisió conscient de mantenir-me al marge de tot això, i sento que porto una existència bastant sana. Per descomptat, entenc que altres persones tinguin xarxes socials, però a mi no em surt de dins.

–Almenys a Espanya, al voltant dels actors hi ha un tòpic: es diu que viuen massa bé per queixar-se com es queixen.

–Jo entenc que, quan veus un paio passejant per una catifa vermella un dia sí i l’altre també, assumeixes que la vida li va que t’hi cagues, però el cert és que aquest paio potser porta un any sencer sense treballar, i tot i així es veu obligat a sortir i posar el seu millor somriure, perquè és part de l’ofici. Jo tinc molta sort, perquè sempre he treballat de manera regular, però conec aquest tipus de situacions a través de gent propera. El públic creu que el cine espanyol és com Hollywood, i que per cada pel·lícula se’ns paga prou per viure els tres anys següents de vacances permanents. I no. Dit això, considero que no s’hi ha de donar gaires voltes. Si hi ha qui em consideren un roig de merda, tampoc és tan greu. Aquesta feina em dona massa compensacions perquè això em turmenti.

–¿Quines compensacions?

–El més gratificant és que et dona l’oportunitat de ficar-te a la pell de gent antagònica, de conèixer realitats que no tenen res a veure amb la teva i d’entendre comportaments que, d’una altra manera, et semblarien inconcebibles. Amb el temps, això et converteix en una persona més tolerant, comprensible, millor. També et pot succeir just el contrari. És un ofici tan absurd que corres el perill de convertir-te en un ‘gilipolles’.

–¿Sent que en algun moment de la seva carrera va estar a punt de convertir-se en un ‘gilipolles’?

–No, però reconec que en algun moment em vaig sentir superat per l’exposició pública, em va costar gestionar que em paressin tant pel carrer. Vaig sentir que necessitava apartar-me’n una mica, mentalment i emocionalment, i afortunadament ho vaig superar. En aquest sentit, em va anar bé veure les orelles al llop ben aviat. Quan ets actor sols estar envoltat de gent que et fa sentir especial, i això no és sa. Pots acabar massa obsessionat a mirar-te a tu mateix.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Quant queda en vostè del Luis Tosar que va començar com a animador en festes d’aniversari?

–Per mi la interpretació és una cosa molt instintiva, molt animal, i això no ha canviat. Continuo enfrontant-me als personatges amb aquest impuls. Però l’ofici em permet afrontar la feina de forma més agradable. Abans tot era tensió i energia malgastada. Avui hi continua havent part d’això, però em concentro i ho disfruto molt més.