Anar al contingut
Cuba: tot és mentida

Desmond Boylan

EL FINAL DE LA REVOLUCIÓ

Cuba: tot és mentida

El rei Felip VI viatja la pròxima setmana a un país on el vell somni del castrisme s'enfonsa i on ha irromput una nova classe emergent: els 'cuentapropistas'

Jordi García-Soler

La Cuba actual no té res a veure amb l’anterior, en concret amb la que jo mateix vaig visitar l’agost del 1989, fa 30 anys. No ho és perquè han passat ja gairebé tres anys de la mort de Fidel Castro, i ha passat més d’un any de la dimissió del seu germà Raúl com a successor. Ara qui presideix el país ja no és cap membre de la vella guàrdia guerrillera que va aconseguir el poder l’1 de gener del 1959, sinó Miguel Díaz-Canel, nascut el 1960. No obstant, qui continua tenint gran part del poder polític és Raúl Castro, que, amb 88 anys, es manté encara com a secretari general del totpoderós Partit Comunista de Cuba (PCC), l’únic partit polític legal al país.

Més enllà d’aquest relleu generacional, d’altra banda inevitable després del domini absolut exercit en aquests últims 60 anys per la cúpula integrada pels avui escassos i ja ancians comandants de Sierra Maestra, hi ha altres canvis substancials: la caiguda i desaparició de la Unió Soviètica i el seu bloc, sense l’ajut econòmic de la qual Castro no hauria pogut mantenir-se en el poder, i la persistència d’una crisi econòmica i social que ha provocat la irrupció a Cuba d’una nova classe social: els ‘cuentapropistas’.

Els ‘cuentapropistas’
són més de
600.000 cubans,
el 13% del
conjunt de la
població laboral

Aquesta classe social emergent, cada dia més nombrosa i potent –són més de 600.000 persones, el 13% del conjunt de la població laboral– està formada pels treballadors per compte propi, ara legals. Molts són metges, advocats, enginyers, professors o antics funcionaris que s’han convertit en conductors i taxistes privats, treballadors domèstics, propietaris de petits locals comercials, restaurants o ‘paladares’, bars, perruqueries, llogaters d’habitacions a casa seva, lampistes, electricistes, fusters, paletes... La seva clientela no són només els turistes, sinó molts dels estrangers residents a Cuba, i cada vegada més, també, altres ‘cuentapropistas’. 

El ‘cuentapropismo’

«L’Estat no pot fer-ho tot; no ho ha de fer tot; no sap fer-ho tot». M’ho deia un empleat del mític Hotel Nacional de l’Havana a l’acomiadar-me, després d’un mes de la meva estada al seu país. Aquesta conclusió, tan simple i evident, és en l’origen del ‘cuentapropismo’ com a nova realitat política i social de Cuba. Igual que gran part dels edificis centenaris del Malecón o de l’Havana Vella –amb la ciutat a punt de celebrar els 500 anys de la seva fundació–, el vell somni del castrisme cau a trossos.

«Tot és mentida», em va dir un cubà que va néixer amb la Revolució, exmilitant del PCC i exmilitar amb missions «antimperialistes» a Angola i Etiòpia, convertit en ‘cuentrapropista’ per poder sobreviure, cosa que li seria impossible amb la seva pensió de jubilació, de gairebé 15 euros al mes. Crític amb la realitat del seu país perquè la coneix bé i la pateix, destaca que hi ha hagut i encara hi ha a Cuba èxits socials, sobretot en els serveis públics de salut i educació, en seguretat ciutadana, fins i tot en ocupació i vivenda. Però és cert: a Cuba, avui tot és mentida.

Hi ha un gran abisme generacional. Cada dia són menys els cubans nascuts abans de l’arribada de Fidel al poder, i fins i tot entre aquests són ara majoria els crítics amb la Revolució. De forma més o menys matisada, l’exigència de canvis importants és àmpliament majoritària. Canvis polítics, sí, però sobretot econòmics i socials. Perquè, més enllà d’aquest abisme generacional, a Cuba hi ha latent un greu conflicte de classes.

De manera més
o menys matisada,
l’exigència
de canvis
importants és majoritària 

¿Com i fins quan serà possible mantenir la mentida d’una economia basada en la coexistència en un mateix país de dues monedes, el ‘cup’ o peso cubà, i el ‘cuc’ o peso convertible, amb un valor oficial de canvi que no té res a veure amb la realitat? ¿Com i fins quan l’Estat podrà mantenir ocupat el 75% dels cubans? ¿Com i fins quan podrà coexistir aquesta gran majoria social amb els ‘cuentapropistas’, cada vegada més nombrosos? Perquè els ‘cuentapropistas’ són els únics cubans que tenen accés al peso convertible i són una classe mitjana emergent, amb creixent capacitat de consum, a diferència de la resta dels cubans. 

¿Com i fins quan un canvi econòmic tan important com aquest serà compatible amb uns salaris de misèria que, després de l’increment del mes de juliol passat, reben els cubans ocupats o pensionats per l’Estat: el més comú, d’entre 11 i 16 euros al mes, fins a arribar al límit màxim de 120 euros? 

Somieig revolucionari

Díaz-Canel, comunista fidel als Castro i a la cada dia més minvada vella guàrdia del PCC, s’enfronta a un repte molt difícil. El somieig revolucionari del castrisme, amb tota la seva retòrica d’un igualitarisme extrem basada en una suposada moral revolucionària i solidària, ja no dona més de si. Fins i tot la Veneçuela bolivariana no pot ajudar Cuba a causa dels seus propis problemes. Mentre Donald Trump, tan proper a les posicions més radicals de l’exili cubà a Miami i que equipara Cuba amb Corea del Nord, l’Iran o Veneçuela, anhela poder fer realitat el que el 1898 li va proposar un enviat del president William McKinley a la reina Maria Cristina: la compra de Cuba pels Estats Units. Ara, potser gratis.