Ken Loach: «El 'brexit' és un invent d'aristòcrates britànics»

Al llarg de més de 50 anys –i de títols com ‘Cathy come home’ (1966), ‘Riff-Raff’ (1991) o ‘Ladybird, Ladybird’ (1994)– ha observat amb empatia els qui viuen atrapats en la base de la piràmide social, i ha articulat amb l’energia pròpia d’un activista les seves lluites contra els abusos del sistema. A la seva nova pel·lícula, ‘Sorry, we missed you’, el més important dels cineastes britànics se serveix del retrat d’un home que s’incorpora com a repartidor autònom a una empresa de paqueteria amb l’esperança de treure la seva família de les dificultats econòmiques en les quals es troba, i del de les conseqüències que la precarietat laboral té sobre la seva vida domèstica, per lamentar un sistema que obliga la gent a endeutar-se per treballar i a renunciar tant a tot el seu temps lliure com a qualsevol prestació social. 

 

El 2014 va dir que es retirava del cine, i des d’aleshores ha estrenat tres pel·lícules. ¿Anava de farol?

És evident que vaig parlar més del compte. Llavors estava filmant ‘Jimmy’s hall’ (2014) a Irlanda, i en aquell rodatge ho vaig passar fatal per culpa del fred, i el fang. I vaig pensar: soc vell per a això. Però no puc retirar-me, hi ha massa històries per explicar i massa batalles per lliurar. La situació s’està tornant cada vegada més preocupant. Hi ha més inseguretat social i més pobresa. Al Regne Unit hi ha 14 milions de pobres. Un no es pot quedar callat davant això.

‘Sorry, we missed you’ té estrets vincles temàtics amb la seva pel·lícula immediatament anterior, ‘Jo, Daniel Blake’ (2016). ¿Les va dissenyar com obres complementàries?

És cert que mentre rodava ‘Jo, Daniel Blake’ em vaig adonar que cada vegada més britànics depenen dels bancs d’aliments per sobreviure. I em va sorprendre que una gran part d’ells tenen feina, però han firmat contractes de zero hores o estan en situació de falsos autònoms, i el que guanyen no els dona per viure. Els qui no treballen prou dur, o prou ràpid, són esborrats del mapa. És espantós, però cert: els treballadors per compte propi ara es veuen obligats a explotar-se a si mateixos. Ja no fa falta un cap enfadat que et digui quant has de treballar, te n’encarregues tu mateix. 

La pel·lícula és un drama familiar.

Perquè les coses greus passen a l’àmbit domèstic. Perquè les tensions i les injustícies de les feines exploten a les cases, i són les famílies les qui ho paguen. ¿És viable un sistema que obliga les persones a matar-se a treballar 14 hores al dia a canvi d’un sou míser, i que no puguin tenir ni amics ni família ni vida? Aquest sistema es diu lliure mercat, i és un dels principis fonamentals de la Unió Europea: fa que les empreses privades competeixin entre si a vida o mort, i que redueixin salvatgement els costos de mà d’obra. Si realment volem que alguna cosa canviï, hem de concloure que el mercat lliure no està funcionant. En aquest sentit, la Unió Europea és un fracàs.

Que el Regne Unit deixi de formar-ne part és qüestió de temps...

Evidentment, això no solucionarà la vida dels treballadors. El ‘brexit’ és l’invent d’un sector de l’aristocràcia britànica que va aconseguir entabanar les comunitats de classe obrera de la Gran Bretanya de províncies, ansioses per castigar les elits cosmopolites londinenques per tractar-les com si fossin bestiar. Els van fer creure que fora d’Europa tot seria millor, que hi hauria molts més diners. Les van enganyar. 

Vostè plasma la seva visió del món a les pel·lícules des de fa dècades. ¿Com resumiria el canvi experimentat per la societat en aquest temps?

En el període de postguerra, en la majoria dels països d’Europa hi havia un sentit del deure social i de la solidaritat. El meu país en concret havia patit bombardejos, i la gent entenia que la unitat era vital per combatre el feixisme; hi havia un consens sobre el que havia de ser una societat i sobre la necessitat de drets, com un salari just, unes vacances pel treball i un servei de salut. Llavors la gent podia mantenir l’ocupació tota la vida, i els salaris eren suficients per sostenir famílies senceres. Això, òbviament, va ser aniquilat per Margaret Thatcher i, des d’aleshores, el capitalisme ha destruït la idea de societat. I totes les institucions que sobre el paper haurien de vetllar per la justícia social s’han convertit en armes per castigar els més desfavorits. 

¿Hi ha motius per confiar que les coses milloraran?

De fet, tot indueix al pessimisme. La ultradreta està creixent a tots els costats i, malgrat el que prediquen, els problemes de la gent no els importen. S’aprofiten de les penúries i la frustració de la gent per convèncer-la que necessiten lideratges ferris, i que s’ha d’expulsar els immigrants. I mentrestant l’esquerra, en lloc de pensar com canviar el sistema, està més dividida que mai. 

Part de l’esquerra, de fet, ni tan sols està a l’esquerra.

Exactament, és així. Els socialdemòcrates, en concret, han decidit fa temps que prefereixen ser al costat dels poderosos i els bancs que al costat de la gent corrent. Per això han tolerat i avalat els salaris baixos, i els contractes porqueria, i una situació segons la qual al treballador se’l fa creure que té el que es mereix i la injustícia social s’accepta com una cosa normal. 

La seva pel·lícula reflexiona sobre el paper que la tecnologia exerceix en la nova situació laboral. I les seves conclusions no són precisament positives. 

No. Se suposava que la tecnologia anava a facilitar-nos la vida i proporcionar-nos més temps lliure. En canvi, s’està utilitzant per augmentar l’eficàcia tant sí com no, i això implica encara més pressió per al treballador. I també ha fet que per a les companyies sigui més fàcil controlar els seus empleats, i tractar-los de forma inhumana. Ara et poden acomiadar amb un missatge de text.

¿Quina relació té vostè amb la tecnologia?

Jo ja soc un ancià, i per tant prefereixo les relacions cara a cara que les virtuals. No sé com s’utilitzen les xarxes socials, i és un veritable alleujament. Pel que sembla, hi ha qui les utilitza per apedregar-me. Em diuen antisemita, i nazi, perquè defenso la causa palestina. A hores d’ara, és clar, que m’insultin m’importa molt poc.

¿Com va desenvolupar la seva consciència política?

Vaig començar a criar-la de nen, contemplant el meu pare mentre treballava com a electricista en una fàbrica; allà vaig començar a ser conscient de la condició de la classe treballadora. Tot i així, inicialment vaig voler ser actor; quan l’hi vaig dir al meu pare va quedar devastat, perquè llavors ell ja era supervisor i s’havia fet a la idea de pagar-me estudis universitaris. En tot cas, vaig obtenir la meva gran educació política quan vaig entrar a la televisió, la BBC, i vaig treballar en documentals sobre gent sense llar. Vaig començar a implicar-me en moviments polítics d’esquerra, i em vaig introduir en la història del marxisme. I fins ara.  

¿Com diria que ha canviat el rol social de les pel·lícules des de llavors?

Crec que avui la gent fa pel·lícules polítiques de diferents maneres. És a dir, en els últims anys s’han fet algunes bones pel·lícules sobre el medi ambient, i algunes bones sobre la pobresa. Però no estic segur que s’hagin fet moltes pel·lícules sobre la lluita de classes, que és el tema essencial de les pel·lícules que Paul [Laverty, guionista habitual de Loach] i jo fem. Per a mi, el cine polític és el que denuncia les desigualtats que genera la divisió de classes, i el que lluita per contribuir a fer canviar el sistema.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Si un jove cineasta acudeix a vostè buscant consell, ¿què li diu?

Que llegeixi llibres per entendre què està passant al món. Que s’impliqui políticament, escolti els arguments dels partits i conegui els que donen la cara per ells, que es faci les grans preguntes de la societat i i vagi a l’arrel dels problemes. Que estudiï la història per entendre com vam arribar a estar en aquesta situació. I que vegi moltes pel·lícules, i absorbeixi els mètodes dels qui les van fer. I, a poc a poc, trobarà el seu propi mètode.