Viatge al quilòmetre zero de la destrucció de l'Amazònia

La reserva de Jamanxim és una de les àrees més fuetejada per la 'criminalitat' mediambiental

zentauroepp49546073 handout aerial picture released by greenpeace showing smoke 191022172828

zentauroepp49546073 handout aerial picture released by greenpeace showing smoke 191022172828 / VICTOR MORIYAMA

10
Es llegeix en minuts
Heriberto Araújo

(EL PERIÓDICO inicia amb aquest reportatge –coincidint amb la clausura del Sínode dels bisbes per a l’Amazònia i gairebé tres mesos després dels terribles incendis a la regió– una sèrie d’articles (a partir del dilluns 28, a la secció Internacional) sobre aquest tresor de la biodiversitat amenaçat)

«¡Torna, entrega’t! ¡Tenim la teva documentació! ¡Si t’entregues podràs recuperar l’excavadora per mitjà d’advocats; si no ho fas, ho cremarem tot!». La veu del guardaboscos s’expandeix per la selva brasilera i s’imposa al soroll d’ocells i mones a la reserva natural de Jamanxim, però ningú respon. Al cap de mitja hora, el grup de 16 persones –compost per guardaboscos i policies militars armats amb fusells i pistoles automàtiques– emprèn l’amenaça: ruixen amb gasolina l’excavadora encara amb el motor calent que acaben de trobar amagada a la jungla i li calen foc. Pocs minuts després, les flames s’apoderen del xassís i dels enormes pneumàtics, la combustió dels quals emet un fum negre que s’alça sobre la vegetació. Ningú ha sigut detingut, però han cremat uns 80.000 euros de maquinària.

La destrucció ‘in situ’ dels equipaments utilitzats per fustaires il·legals i per cercadors d’or clandestins que contaminen rius sencers amb mercuri és una de les estratègies centrals en el combat de la criminalitat organitzada a l’Amazònia. Sobretot en llocs com a la reserva de Jamanxim, una de les àrees més fuetejades per les màfies que es lucren amb el pillatge dels recursos naturals. Destruint camions, campaments i motoserres, les autoritats imposen pèrdues econòmiques amb l’objectiu d’asfixiar l’economia criminal i desincentivar la il·legalitat.

Les multes i imputacions, diuen els guardaboscos, no serveixen per a res, doncs els veritables criminals se serveixen de mitjancers i testaferros –en general, empleats humils sense béns– per evitar que les autoritats els enxampin.

«Aquí anem no un, sinó diversos passos per darrere dels infractors. Ells utilitzen dades de satèl·lits i tenen informants dins de la reserva que els avisen per ràdio quan arribem. Nosaltres no tenim recolzament aeri i tecnologia», explica a EL PERIÓDICO la cap de la missió, que prefereix que el seu nom no sigui citat pels riscos per a la seva integritat en aquesta violenta zona de l’Amazònia.

Taladors i jaguars

La percepció de perill és constant. El 2016 va ser assassinat a la Jamanxim un policia que, en una acció destinada a cohibir i punir el crim ambiental, va ser tirotejat per llenyataires que acabaven de ser descoberts. Tot el grup que acompanyem vesteix roba militar i armilles antibales, malgrat els més de 35 graus a l’ombra i l’elevada humitat. Cada vegada que el comboi de cinc tot terrenys ha de creuar un pont –res més que alguns troncs disposats de manera que es pugui passar–, els policies militars inspeccionen que la fusta no hagi sigut serrada per sota per tal que col·lapsi pel pes quan els vehicles passen. Aquest tipus de trampes són comunes per part d’uns criminals que, esperonats per les grans possibilitats de lucre, no dubten a enfrontar-se als ens de l’Estat. Al capvespre, a tots aquests riscos s’hi suma el del jaguar, que ja ha atacat a més d’un guardaboscos.

Cossos d’elit combaten la criminalitat mediambiental en la reserva de Jamanxim. / IBAMA

La de Jamanxim és una de les 15 reserves –naturals o indígenes– situades al llarg de la carretera BR-163, una via d’un carril per sentit que creua més de 700 quilòmetres de selva a l’estat brasiler de Pará i arriba fins al riu Tapajós, un dels afluents més cabalosos del majestuós riu Amazones. Construïda durant la dictadura militar brasilera (1964-1985), quan l’Amazonía va ser oberta al capitalisme per mitjà de la creació de grans infraestructures que van fomentar la migració, la BR-163 va ser asfaltada sota el govern de Luiz Inacio Lula da Silva per millorar-ne la transitabilitat i, d’aquesta forma, promoure l’exportació de soja i bestiar a través dels rius amazònics. 

Conscient, no obstant, que això tindria un impacte humà (més migració) i per tant, ecològic, Lula da Silva va crear aquestes reserves a fi de vetar qualsevol activitat humana i, així, tapar la desforestació als boscos limítrofs a la BR-163. Una estratègia que va funcionar durant anys, però que ara ha tirat per terra Jair Bolsonaro desmantellant gradualment els òrgans que combaten la criminalitat mediambiental.

Una terra sense llei

El major productor mundial de cafè, sucre, suc de taronja i carn bovina, a més de seriós aspirant a superar als Estats Units com a número u en la producció global de soja, el Brasil és un colós agroindustrial. Amb tot, un dels desafiaments més grans del país –que va exportar ni més ni menys que 100.000 milions de dòlars de productes agrícoles el 2018– és millorar la seva deficient malla logística. La manca de carreteres i línies fèrries és un dels talons d’Aquil·les d’aquest gegant de mida continental que ambiciona ser un país estratègic en el desafiament d’alimentar una població creixent en un planeta de recursos limitats i canvi climàtic.

En aquest context, la BR-163 és una infraestructura crucial per refermar-se com una superpotència agrícola exportadora. La carretera uneix l’estat de Mato Grosso, de la mida de França i Alemanya juntes, però amb tot just 3,4 milions d’habitants, amb el riu Tapajós i, al seu torn, amb el riu Amazones, navegable per barcos de gran mida. 

Així, els grans ramaders i agricultors de Mato Grosso –estat que produeix el 10% del total de la soja mundial i compta amb un ramat boví pastant a les seves deveses de ni més ni menys que 30 milions de vaques– tenen als ports fluvials del Tapajós i de l’Amazones una alternativa al port atlàntic de Santos, a São Paulo, molt saturat i distant en més de 2.000 quilòmetres, per vendre la seva producció a països com la Xina, l’Iran o Rússia.

Aquest dinamisme econòmic regional és perceptible al llarg de la BR-163, en la qual és constant el tràfec de camions carregats amb soja, blat de moro i vaques. Cada 50 o 60 quilòmetres, un modest poble enclavat al mig de la selva o una petita ciutat amb aspecte de Far West ofereix serveis als camioners: recanvis, gasolina, pensions barates, restaurants de carn a la brasa, prostitució...

Armes i sicaris

Una d’aquestes ciutats és la de Nuevo Progreso, una ciutat de cases baixes edificada entorn de la BR-163 –i a pocs quilòmetres a l’est de la reserva de Jamanxim– que ha sigut considerada per la fiscalia brasilera com el quilòmetre zero de la criminalitat ambiental en aquesta àrea de l’Amazònia. Aquesta ciutat on els locals adverteixen que «tothom va armat» –i on els sicaris a sou assassinen a plena llum del dia per tot just 300 dòlars– és la base d’operacions no només de fustaires il·legals i grups de cercadors d’or que penetren clandestinament en les properes reserves dels indígenes d’ètnia kayapó. Aquí, el negoci puixant –i veritable vector dels incendis que han causat estupor i indignació aquest estiu– és el robatori de terres públiques per mitjà de la desforestació i del foc. L’objectiu no és cap altre que expandir les fronteres agrícoles al mateix ritme que augmenta el preu de la terra, en un negoci basat en l’especulació i la destrucció ecològica que ha sigut incentivat pel discurs de ‘laissez faire’ de Bolsonaro.

Una funcionària de l’Ibama, ens federal que vetlla per la preservació ecològica, al costat d’un camió carregat de troncs. / IBAMA

No és casual que Bolsonaro, que va prometre «no demarcar ni un centímetre més» de terres indígenes, obtingués a Nuevo Progreso, amb uns 25.000 habitants, el 78% dels vots en les eleccions. «El problema d’aquesta regió és només un: és una terra sense llei», descriu un ex alt funcionari de l’Institut Brasiler de Medi Ambient (Ibama), ens federal que vetlla per la preservació ecològica. «Aquest és un lloc que, com gairebé tota la regió de la BR-163 al seu pas per l’estat de Pará, es mou entorn de l’economia il·legal. I el front principal del crim és l’apropiació il·legal de terres públiques», explica la font, que ha comandat diverses operacions armades a la regió.

L’agost passat, 
animada pel
discurs de
Bolsonaro, l’
elit de Nuevo
Progreso
va calar foc
a la selva

Així, Nuevo Progreso està en el punt de mira de la policia federal brasilera –la més preparada i menys permeable a la corrupció– després que un periodista local, avui amenaçat de mort, revelés que un grup de 70 ramaders, polítics i fustaires locals s’havien confabulat per organitzar el 10 d’agost passat el ‘Dia del Foc’. Aixecats pel discurs de Bolsonaro, l’elit de la ciutat va calar foc a la selva. Dades dels satèl·lits confirmen que ho van aconseguir: la regió va registrar més de 130 incendis aquell dia i fins i tot 200 l’endemà. 

Els indígenes kayapó

La reserva de Jamanxim és una de les àrees que més ha patit el flagell dels criminals. En els últims 12 mesos han sigut talats o cremats dins de la reserva ni més ni menys que 135 quilòmetres quadrats, és a dir, una àrea superior a l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’Ibama –la punta de llança contra la desforestació al Brasil– disposa d’una base permanent a la ciutat i la utilitzava per combatre els incendis criminals durant l’estació seca, sobretot durant els mesos d’auge (l’agost i el setembre). Malgrat que la base –envoltada per filferros espinosos i protegida per guàrdies armats– havia sigut atacada per la població local en diverses ocasions per considerar que l’Ibama destrueix llocs de treball amb la seva «rigidesa mediambiental», les operacions eren constants gràcies al recolzament de la policia militar. Ara, no obstant, fa mesos que s’han aturat les missions per falta de recursos econòmics i, sobretot, per l’absència de recolzament per part de la policia, com a conseqüència de les noves directrius del Govern de Bolsonaro, que s’oposa a la crema d’equipaments i va prometre acabar amb «la indústria de la multa» mediambiental.

Davant de l’absència dels organismes que garanteixen el compliment de la llei, els indígenes kayapó, que viuen en les seves reserves a l’est de Nuevo Progreso, són els últims guardians d’aquesta àrea de selva. Més ara que Bolsonaro ha declarat que la seva prioritat serà construir aquí una línia de ferrocarril de més de 2.000 quilòmetres per transportar soja.

El cap indígena kayapó Kadjyre, a la reserva de Mekragnoti. / AP (LEO CORREA)

Notícies relacionades

Els kayapó viuen en 11 llogarrets escampats en dues reserves indígenes –Baú i Mekragnoti–, i des d’allà duen a terme la vigilància de les seves terres amb GPS, tot terrenys, canoes i, eventualment, sobrevols per identificar la presència dels invasors. «Les operacions de fiscalització són moments de tensió, però la majoria de vegades els operadors de les motoserres tenen por i escapen o col·laboren amb els indis. El fustaire encara té por de l’indi al bosc, tot i que vagi armat, perquè ningú coneix tan bé la selva com nosaltres», explica una font de l’Institut Kabú, creada pels mateixos indígenes.

La preocupació, ara, és que el discurs de Bolsonaro –que ha instat els indígenes a obrir les seves terres a l’explotació dels recursos naturals per deixar de viure «en un zoològic humà»– acabi calant. «Els joves tenen menys afecció a la tradició, fins i tot ja no saben fer alguns ritus tradicionals, i es tornen mal·leables, perquè volen un ordinador, un mòbil o un cotxe. Els fustaires i els cercadors d’or perceben aquesta debilitat i fomenten les divisions en la comunitat amb diners».

Grills per falsificar escriptures

Als invasors de terra pública se’ls diu al Brasil ‘grileiros’, paraula que deriva de ‘grilo’ o grill, en català, perquè aquests insectes s’utilitzen des de fa dècades per falsificar documents. Les escriptures contrafetes es col·loquen en una caixa al costat de grills i, per l’efecte de les mossegades i excrements d’aquests, adquireixen amb el temps un aspecte groguenc i vetust.