Beirut: 30 anys després de la guerra

A principis dels anys 70, quan ningú podia imaginar la guerra que anava a esclatar cinc anys més tard, la prosperitat il·luminava Beirut. Les cròniques de l’època la catalogaven com la Suïssa d’Orient o el París del Llevant. Després de gairebé 30 anys del final de la guerra civil –que es va començar a forjar el 22 d’octubre de 1989, amb l’acord de Taif–, la ciutat ha ressorgit de les seves cendres amb ganes de devorar el present, recuperant la grandesa del passat. Fins i tot han sortit moviments socials que sol·liciten parar la reconstrucció total de la ciutat. Demanen mantenir dempeus els pocs edificis que queden mig derruïts, com a testimonis de la història moderna del país. Nivine, una activista universitària que reivindica la memòria de la guerra civil, assegura: «Una febre reconstructora i especuladora s’ha apoderat de la ciutat, induint a l’oblit del nostre passat més recent». 

El lloc que encapçala la modernitat i el futur de Beirut és el denominat Downtown, que durant la guerra civil va ser l’epicentre de la batalla entre faccions, que va deixar aquest antic i pròsper districte comercial reduït a runes. Aquí es troben els vestigis més emblemàtics de la contesa, com l’anomenada Línia Verda, el front que dividia la ciutat entre l’est musulmà i l’oest cristià. «Per sort» –apunta Nivine– «sobreviu a l’especulació urbanística el perforat Hotel Holyday Inn, que recorda la cruesa dels enfrontaments. I el conegut popularment com l’Ou, una construcció enorme i ennegrida que als anys 60 va ser el cine més gran del país. Així com l’emblemàtica Casa Groga, el punt més cobejat del front».

Projecte de Hariri

El flamant Downtown, que encisa autòctons i al·lòctons, és fruit de la reconstrucció empresa per Solidere (The Lebanese Company for the Development & Reconstruction of Beirut Central District), empresa que va ser fundada el 1992 per l’antic primer ministre Rafiq Hariri, que va invertir milers de milions de la seva pròpia fortuna en aquest colossal projecte de futur, en què es pretenia aixecar una nova ciutat de caràcter residencial i comercial. I, tot i que no està acabada al 100%, li falta molt poc. Nour, companya de classe i d’activisme de Nevine, apunta una cosa que és sabut per tothom: «L’adquisició per part de Solidere dels terrenys arrasats per la contesa ha sigut mitjançant pràctiques corruptes i mafioses per aconseguir el sòl a preus molt baixos». Nevine i Nour, en un to menys combatiu, també es queixen de la falta de caràcter d’una ciutat que està acabada d’estrenar i que en ocasions pot fer la sensació que és un decorat. 

Segons les meves amfitriones, la millor manera d’iniciar una visita al Downtown és fent un cafè en una de les terrasses de la plaça Nejmeh, contemplant com passa la vida, i el port de la torre del rellotge, erigida en un bellíssim disseny art-déco que s’alça al mig de la plaça; data de l’època del mandat francès. La plaça està configurada també per l’edifici del parlament, i les catedrals de Sant Elies de l’església grega i Sant Jordi de l’església grega ortodoxa. Als voltants, la religió continua present amb força, a la catedral de Sant Jordi Maronita i a les imponents mesquites d’Al-Omari i a la de Mohammad al-Amine. 

Com la mesquita Blava

Aquesta última és coneguda popularment com la ‘mesquita de Hariri’. Està construïda a semblança de la mesquita Blava d’Istanbul i els 65 metres d’altura dels seus minarets la fan visible des de gairebé qualsevol part del Downtown. Va ser encarregada i finançada per l’ex primer ministre Rafiq Hariri, que va fer portar des de l’Aràbia Saudita la pedra per construir-la. Malgrat que es va aixecar en tan sols cinc anys, Hariri no va poder veure finalitzat el seu temple; va ser assassinat el dia de Sant Valentí del 2005 amb un cotxe bomba. Davant la mesquita hi ha a l’aire lliure el mausoleu on jeu el seu cos. Que al seu torn, s’obre a un gran balcó amb vista als vestigis del fòrum romà, que, juntament amb els banys, també d’època romana, són els dos recintes arqueològics més interessants de la capital. A més, s’ha aixecat Beirut Souks, un modern centre comercial de 160.000 m². I tot un entramat de carrers per als vianants denominats «la Milla d’Or», on són presents totes les firmes més importants de l’alta costura mundial.

Finalment, la reconstrucció del Downtown acaba besant el Mediterrani, amb un luxós port que acull iots de milionaris i restaurants de disseny, denominat Zaitunay Bay. Crida poderosament l’atenció el bombardejat Hotel Sant Jordi, erigint-se sobre aquest aparador de l’opulència amb un monumental mural que diu ‘Stop Solidere’. No estem davant d’un hotel qualsevol, el seu bar era conegut abans de la guerra com el «dels espies», molt freqüentat pels corresponsals de guerra i pels serveis secrets de tots els països que tenien algun interès en l’Orient Mitjà. Enfront va detonar el cotxe bomba que va acabar amb la vida de Hariri.

Hassan, el guarda de l’hotel, ens explica: «Actualment, una gran disputa enfronta els propietaris de l’hotel amb Solidere. L’establiment sempre ha sigut famós per la seva platja particular i el seu accés exclusiu a la badia que acull actualment Zaitunay Bay. Un dret a què s’oposa Solidere, que pretén explotar en exclusiva la badia que domina l’hotel. L’esmentada disputa té paralitzat el projecte de reconstrucció de l’establiment». «És sabut que Hariri alternava mesures coercitives i ofertes de compra mitjançant pràctiques mafioses, que continua mantenint Solidere», puntualitza Nora. 

Barri de moda

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En aquests moments, el barri de moda és Gemmayze. «És el preferit dels moderns per sopar, comprar, anar a la perruqueria o a la barberia. Però si busques l’ànima de la ciutat, és a Hamra», diu Nivine. Un barri que recorda l’ambient del Caire, amb els seus antics comerços, cafès, teatres, cines, cases de canvi i el mític Hotel Commodore; que va ser el preferit pels corresponsals de guerra, ja que el seu telèfon i tèlex rares vegades fallaven. 

Però si hi ha un lloc que manté l’esperit de sempre, que només va interrompre la seva activitat durant els moments més crus de la contesa, és la Corniche. «La cara més veraç de la ciutat», segons Nora. I afegeix: «És un agradable passeig marítim on totes les classes socials de la ciutat van a passar una estona d’esbarjo: pescant, contemplant l’anar i venir de les onades, banyant-se, fumant narguil o fent una activitat esportiva. És el somriure de Beirut».