Anar al contingut
10 mentides de la propaganda masclista

CARLOS MORENO

10 mentides de la propaganda masclista

La periodista Ana Bernal-Triviño desgrana a 'No manipuleu el feminisme' els 'fakes' i desinformacions més comuns de la maquinària sexista

Núria Marrón

Com qui s’endinsa en camp minat, la periodista i professora de la UOC Ana Bernal-Triviño s’interna en el boscatge de mentides masclistes amb un artefacte que ha titulat ‘No manipuleu el feminisme’. Hi identifica –i desactiva– 50 «mantres» dels que no fa tant inflamaven els dinars familiars i els fòrums d’internet i que ara, en canvi, han filtrat a la maquinària propagandística dels partits conservadors i, en un salt d’escala, de les forces d’extrema dreta com Vox, ja amb grup i amplificador en el Congrés.

«La reacció patriarcal cada vegada és més forta, i el que abans eren mentides que quedaven en l’entorn personal o professional ara s’estan reforçant a través de la política». Només a tall d’exemple: gran part d’aquesta auditoria de ‘fakes’ es van sentir a l’última campanya estatal, quan «el PP de Casado va rivalitzar amb Vox situant-se a la dreta de la dreta». El cas, assegura la periodista, és que darrere de la contrareforma reaccionària que s’obre pas a Europa i els EUA «hi ha una agenda marcada per ‘lobbies’, un moviment polític articulat» que actua com una màquina expenedora de «mentides, desinformacions» i llocs comuns. Aquí teniu, doncs, una guia pràctica per desmuntar 10 de les més comunes.

La periodista i professora Ana Bernal-Triviño, autora de ‘No manipuleu el feminisme. Una defensa contra les mentides masclistes’. / david castro

1 «LA VIOLÈNCIA NO TÉ GÈNERE»

Precisament amb un cartell amb aquest lema va aparèixer dies enrere el regidor de Vox Javier Ortega Smith en el minut de silenci per un nou assassinat masclista a Madrid. Que l’extrema dreta, arrossegant amb ells els conservadors, posi en marxa aquesta tornada tan suada i s’entossudeixi a substituir el terme «violència de gènere» pel de «violència intrafamiliar» suposa, afirma Bernal-Triviño, «trencar els consensos» i intentar «esborrar de cop la conquesta que al seu dia va suposar» que les agressions dels homes contra les dones es consideressin un tipus específic de violència, fruit de la «desigualtat històrica».

«La llei de violència de gènere no va ser un antull del PSOE, sinó que també va respondre a l’agenda de les Nacions Unides i la UE». En aquest marc, la periodista recorda dues coses: que les denúncies falses, un altre de les mentides-estrella, el 2017 amb prou feines van suposar un 0,0013% dels casos (entre condemnes i causes en tramitació), i que un informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) assenyala que en la violència domèstica –la que es produeix en l’espai de convivència: de dona a homes, però també a ascendents, descendents o germans– la força i la ira «no apareixen tan marcades ni amb tanta intensitat amb què ho fa en la violència de gènere». 

Discussió entre Ortega Smith i Martínez-Almeida, el 10 de setembre, en el minut de silenci per un nou assassinat masclista, quan els de VOX van acudir amb un lema dient que la violència no té gènere.  / efe tv

2 «NI MASCLISTA NI FEMINISTA, SOC PERSONA»

«És increïble que encara hàgim d’explicar que el feminisme no és el contrari que masclisme, i que mentre el primer salva, el segon mata», assegura Bernal-Triviño, a qui aquest ús de la paraula «persona» no deixa de provocar-li entre riure i estupefacció. «Intueixo que volen vincular-lo a una espècie d’humanisme, però no té sentit –diu–. En el fons, el que denota és una equidistància que no és possible: és tan fàcil com dir si estàs en favor dels drets de les dones o no». Per cert que com a comodí d’aquesta frase també poden funcionar «ni feminisme ni masclisme, igualtat» o el també utilitzat «¿i si deixem enrere d’una vegada la guerra de sexes?». 

3 «NO SÓN FEMINISTES, SÓN ‘FEMINAZIS’»

La professora explica que el terme ‘feminazi’ –que sol compartir disparador amb altres perles com ‘femellisme’– va ser encunyat pel periodista dels EUA Rush Limbaugh, que assegurava a) que les interrupcions de l’embaràs constituïen un «holocaust modern» i b) que el que pretenien els feminazis era aconseguir «tots els avortaments que fossin possibles». Malgrat les arengues del locutor, el terme va viure en la mediocritat fins al 2010, quan el seu ús va començar a augmentar a internet arran del ressorgiment del moviment i seguint aquesta vella tradició segons la qual la feminista tolerada és la feminista ridiculitzada.

 «La imatge que es trasllada, i aquí queda això, és que el feminisme actua com el nazisme –remarca–.  I és curiós com senyors que s’alteren amb l’ús del llenguatge inclusiu amb el pretext que no és normatiu i que destrossarem la llengua [un altre ‘trending topic’] disfruten utilitzant aquesta paraula que tampoc és al diccionari». En el subtext del feminazisme també hi ha aquesta idea ximple que hi ha feministes bones (les que no molesten gaire) i feministes dolentes (bàsicament, totes les altres). 

Francesco Arcuri, envoltat de cartells amb el lema #stopfeminazis, al sortir del jutjat a Granada, l’agost del 2017. / AUTOR FOTO (AFP / JORGE GUERRER)

 4 «EL FEMINISME CREA VÍCTIMES VICTIMISTES»

El patriarcat, diu Bernal-Triviño, reclama «un tipus de víctima que no aixequi cap i que per descomptat no parli». En canvi, quan una dona fa passos en la recuperació i parla i denuncia, afegeix la professora, el masclisme curtcircuita. Malgrat que de portes endins del col·lectiu feminista també hi ha qui prefereix parlar de «supervivents», l’especialista defensa mantenir el concepte. «El que precisament costa més és reconèixer-se com a víctima, perquè ningú vol ser-ho, però, òbviament, sense reconeixement com a víctima no hi ha delicte, ni agressor, ni drets». 

5 «DEU SER MENTIDA SI HA TARDAT TANT A DENUNCIAR»

Vet aquí un clàssic del ventilador que, una vegada i una altra –des dels textos de l’antiguitat fins al #MeToo– ha castigat les dones que han denunciat agressions o abusos sexuals. La qüestió, recorda Bernal-Triviño, és que «la majoria decasos s’han donat en entorns de relacions de poder, com la feina o la família, i això limita la capacitat de reacció». No obstant, afegeix, l’esmena que s’ha llançat en els últims anys contra l’anomenada cultura de la violació ha permès que «moltes víctimes comencin a sentir-se acompanyades». «Ara la societat sí que comprèn que l’abús o l’assetjament laboral són una cosa condemnable –afegeix–, però fa anys era una de les coses que et podien passar i que havies de callar com a dona. Tot i així, hem de parlar més, perquè la violència sexual encara és la més oculta de totes».

Manifestació a València, el maig del 2010, per la decisió en primera instància del cas ‘La manada’.  / miguel lorenzo

6 «ELS ASSASSINS I VIOLADORS SÓN MALALTS MENTALS»

La fal·làcia –fins i tot desmentida per estudis que apunten que només el 5% dels agressors tenen problemes de salut mental– és afirmada per partits que, com Vox, s’entossudeixen a tractar cada cas com un incident aïllat i, davant de la monstruositat dels fets, «proposen tenir pistoles o reforçar la presó permanent revisable», apunta Bernal-Triviño. «Els agressors, no obstant, ni són malalts ni tampoc existeix cap curació que no comenci en l’educació i que no impliqui tots els estaments socials i institucionals», afegeix la periodista, que remarca la contradicció que implica que, per exemple, a «un racista ningú li suposi una malaltia». ¿Una dada? Segons un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid, el 93,5% dels maltractadors que van seguir un programa de rehabilitació no van reincidir en 5 anys.

7 «LES MARES MANIPULEN ELS FILLS»

I arribem a un dels ossos més rosegats: l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental (SAP), que no reconeixen ni l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria, ni l’OMS, ni el mateix Consell del Poder Judicial, però que en canvi continua disfrutant de crèdit en tertúlies i jutjats. «El gran perill del SAP és que deixa indefensos nens que han assegurat que no volen estar amb el pare –afirma–. En aquests casos, el jutge, en lloc d’investigar si hi ha violència darrere d’aquesta negativa, determina que la mare els ha manipulat i prescriu com a teràpia passar més temps amb el progenitor». L’ideòleg de la presumpta síndrome, per cert, és un paio anomenat Richard Gardner, que entre altres perles va escriure que hi ha nens que «sedueixen» l’adult; que la societat és «excessivament moralista i punitiva» amb la pedofília, i que les dones –estava per caure– poden obtenir plaer al ser «colpejades o lligades» en una violació perquè, deia en el seu deliri, és el preu que estan disposades a pagar per «obtenir l’esperma com a gratificació».

8 «LA BRETXA SALARIAL ÉS UN ‘FAKE’»

El líder de Vox a Andalusia Francisco Serrano, per exemple, va assegurar que la bretxa salarial és un invent del «supremacisme feminista», un altre dels termes més grapejats. No obstant, remarca la professora, tenim les dades. La divisió sexual del treball (homes=productiu; dones=reproductiu), així com la precarietat i la temporalitat que pesa sobre l’ocupació femenina, es converteixen en un perillós bumerang, sobretot a l’arribar a la jubilació. Així, després d’una vida al càrrec dels cuidats familiars i sovint cobrant salaris inferiors si han tingut feina remunerada, moltes dones arriben a retirar-se amb pensions que les «deixen desemparades» i en situació de pobresa.

9 «¿ARA NECESSITAREM UN CONTRACTE PER TENIR SEXE?»

Els qui repeteixen aquesta frase, ironitza Bernal-Triviño, «o és que han tingut molt poc sexe, o no saben el que és, o no tenen ni remota idea de què és el desig», amb el perill, afegeix, que això comporta. Al llibre apareixen uns estudis en què els participants masculins més sexistes busquen, per exemple, més nombre d’excuses per justificar violacions. «Això demostra que realment segueix molt estesa aquesta idea segons la qual un home té dret sexual sobre una dona sense importar-li els seus desitjos», afirma la professora. «Darrere de les violacions –afegeix l’especialista–, no hi ha un impuls sexual irrefrenable, sinó una situació de poder i de dominació». 

10 «NO TOTS ELS HOMES...»

Assegura Bernal-Triviño que aquesta frase-falca –el #NotAllMen del món anglosaxó– arriba a categoria de clàssic fins i tot en les tertúlies a què assisteix. «Sovint, quan hi ha un assassinat masclista, molts companys es queden amb la boca petita, però quan parles de masclisme estructural responen de forma immediata amb aquest ‘no tots els homes...’». ¿Per què se senten interpel·lats? –es pregunta. ¿Per què s’ofenen? «Per descomptat –continua la professora– que no tots els homes són violents ni maltractadors, però sí que és cert que el 100% dels agressors són homes, fet que denota que hi ha un problema amb la deshumanització de les dones i la normalització de la violència». Així, assegura Bernal-Triviño, mentre molts persisteixin a presentar-se «com a simples espectadors del drama, continuaran sent part del problema».