Anar al contingut
Andreu Claret: «La Barcelona del procés és un niu d'espies»

ENTREVISTA

Andreu Claret: «La Barcelona del procés és un niu d'espies»

El periodista firma 'El cònsol de Barcelona', una novel·la situada el 1937 amb ecos en el 2017

Núria Navarro

El 1937, mentre Mussolini llançava bombes sobre Barcelona, Hitler reduïa Gernika a runa i Franco declarava ja el seu any triomfal, “els catalans es mataven pels carrers”, completa el catastròfic retaule Andreu Claret (Ax-les-Thermes, 1946), periodista i històric del PSUC. Es refereix als 500 morts en els enfrontaments entre forces de la Generalitat –recolzades pel PSUC–, i els milicians de CNT-FAI, amb l’ajuda del POUM.

En aquest paisatge incandescent, Claret construeix la novel·la ‘El cònsol de Barcelona’ (Columna), que enfoca el canó de llum en els passos de Vladímir Antónov-Ovséienko, superheroi bolxevic que va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern i que va ser enviat a aquest costat del Pirineu per un Stalin més obsessionat a aixafar trotskistes que a parar-li els peus al de Ferrol.

–Vertiginós i poc explotat en la ficció, el 37.
–És l’any en què les misèries de la República –i les de Catalunya en especial– es posen molt de manifest. En els sopars que el meu pare muntava a l’exili, acostumava a sentir-lo dir: “Nois, la guerra no l’ha guanyat Franco, l’hem perdut nosaltres”.

–George Orwell, que va ser milicià del POUM, va culpar Moscou.
–No crec que Stalin tingués tanta influència. Volia que les armes anessin a mans comunistes i perseguir els trotskistes. Per a mi, el personatge dramàtic és Companys, un home que, sent de la petita burgesia més o menys progressista, té els carrers en mans dels anarquistes. El Govern de la República desconfiava del de la Generalitat i, fent un paral·lelisme entre 1937 i el 2017, la desconfiança tenia una base.

–Vegem aquesta base.
–Una part dels líders de la Generalitat i d’ERC van intentar negociar a l’esquena de la República –amb Anglaterra, amb França– el somni que Catalunya firmés una pau honrosa i, amb una mica de sort, acabés sent una república independent.

“El Govern de la República
desconfiava del de la Generalitat i, fent un paral·lelisme entre el 1937 i el 2017, la desconfiança tenia una base. 

–Capto el paral·lelisme.
–Hi va haver gent que el va portar a un extrem delirant –el ‘complot Revertés’-: el partit Estat Català, amb la complicitat del president del Parlament, es va plantejar eliminar Companys, a qui no veien disposat a explorar aquesta via.

–Mentrestant, van assassinar Andreu Nin. ¿Com ho veu el psuquer que hi ha en vostè?
–Sento malestar perquè el PSUC condemnés les barbaritats dels russos a Txecoslovàquia i no l’assassinat de Nin. Estic segur que la gent del PSUC no hi va estar implicada directament, però la seva campanya contra Nin va ser infame i va crear les condicions per legitimar el seu assassinat. I una vegada mort, més indigna va ser la campanya: “¿On és Nin? A Salamanca o a Berlín”. Es va assumir l’explicació estalinista: se'l van endur a Alcalá de Henares i el va alliberar un comando de la Gestapo. 

–Diverses Barcelones es miraven de reüll. ¿Era un niu d’espies?
–Ho era.

–¿Com en els 70, quan es movia vostè en la clandestinitat?
–La Barcelona del procés sí que és un niu d’espies. Els consolats han reforçat la seva intel·ligència. Els preocupa el mateix que en el 37, quan enviaven telegrames mostrant la seva inquietud per una Catalunya que pogués buscar-se la vida pel seu compte.

–¿Alguna lliçó per passar avui a net?
–Una és que les utopies –que són necessàries– en mans equivocades provoquen disbarats. La revolució russa va ser una utopia que va obrir perspectives, però acaparada per Stalin va acabar malament. La de l’anarquisme a Catalunya va canviar consciències –el seu rastre segueix present en el gran nivell d’adhesió social a tota mobilització–, però va ser incapaç de transformar-la en ideal polític. La de la independència podria haver sigut positiva, però políticament està mal administrada.

–En aquesta última utopia, ¿assenyala algú amb el dit?
–A Puigdemont. El seu lideratge és populista. En una reunió anterior al 6 i 7 de setembre del 2017, en què vaig participar com a membre del Consell Consultiu del Diplocat, ens va explicar el que volia i el vaig advertir: “Si a Europa els parles de votar, bé; però si dius ‘marxem’, no ho recolzarà”. Brussel·les és l’imperi de la llei.

–Molta gent va creure vorejar aquest cel.
–Els catalans, al ser una nació sense Estat, tenen incapacitat per comprendre l’Estat. Tot ho pensen en termes de societat civil –¡i en això som artistes!–, però l’Estat és un conjunt de lleis en un règim democràtic que s’ha de respectar. Potser si Jordi Pujol hagués volgut participar en el Govern central –sempre s’hi va negar–, hauria deixat d’existir l’estranyament d’Espanya. Ara la situació corre el perill de cronificar-se.

“Quan es culturalitza la diferència entre catalans i espanyols, és difícil tornar enrere”

–Ha mediat al Pròxim Orient, l’Àfrica, l’Amèrica Central. ¿Com desencallar el tema?
–He viscut a Alexandria durant gran part del procés i el que més em va sorprendre al tornar va ser que la gent havia culturalitzat la diferència entre catalans i espanyols, com si els espanyols fossin ontològicament diferents. A l’arribar a aquest punt, és difícil tornar enrere. En el discurs que va fer Azaña a Barcelona el 18 de juliol de l’any 1938 va parlar de “pau, pietat i perdó”. Faria falta algú amb aquesta altura de mires que fes un exercici de reconciliació.

–La reconciliació de la Transició no convenç a tothom.
–¡M’irrita quan sento parlar del règim del 78! Vam fer el que vam poder per crear un marc de convivència i de respecte. 

–¿Bon record de Carrillo?
–Carrillo era un dictador en la seva manera de gestionar el partit. No tenia ni un gram de democràcia al seu ADN polític. Però era un home espavilat que es va adonar que l’URSS començava a trontollar i, juntament amb els italians, es va inventar l’eurocomunisme. No obstant, no va deixar de ser estalinista en el sentit d’eliminar tota dissidència.

–El 1986 va dir vostè “prou” de PCE.
–Volia tornar al periodisme. M’agradava més analitzar que fer política. També vaig conèixer la meva dona, l’editora Patrizia Campana, italiana, més jove que jo, i vaig canviar de vida.

–I ara va IC-V i abaixa les persianes. ¿El súmmum?
–La meva voluntat de canvis substancials segueix intacta. Avui els temes són: dona, canvi climàtic i desigualtat. La meva història és això, no unes sigles.