Anar al contingut

50 ANYS DEL FESTIVAL DE WOODSTOCK

1969: l'estiu sagnant que va enterrar el somni 'hippy'

Rafael Tapounet

La mateixa setmana en què mig milió de persones xipollejaven en el fang d’una granja de Bethel en nom de la pau i l’amor arribava a les botigues el primer elapé d’un desconegut quartet d’Ann Arbor, Michigan. Ningú els va fer gaire cas al seu dia, però diverses dècades més tard els membres del grup tenien motius fundats per vanagloriar-se d’haver posat fi al somni ‘hippy’ encarnat a Woodstock.

Capitanejats per  Iggy Pop, els Stooges  eren un monstre cec nascut a les clavegueres i alimentat amb totes les coses desagradables que la generació del bon karma i les flors al cabell havia preferit tirar pel lavabo: ràbia, violència, perill, frustració, fàstic, nihilisme, caos... En el moment del seu debut, el juliol de 1969, les balbucients i sorolloses epifanies autodestructives dels Stooges, punks, abans del punk, reflectien el que passava al món amb molta més precisió que els desvaris pastorals de la Incredible String Band o que les benintencionades ximpleries de Country Joe & The Fish.

Amb Nixon de president, els EUA s’abrasaven en una caldera de revoltes estudiants, disturbis racials i repressió policial

Amb Richard Nixon, orgullós flagell de comunistes i grenyuts, establert a la butaca presidencial des del gener, els EUA s’abrasaven en una caldera de revoltes estudiantilsdisturbis racials i repressió policial. La guerra del Vietnam, amb el menú diari d’horrors televisats a l’hora del sopar (aquest va ser l’any en què la població nord-americana va tenir coneixement de l’atroç matança de civils a My Lai), elevava la temperatura en uns carrers presos pels manifestants i la Guàrdia Nacional. Els homosexuals defensaven els seus drets a cops de totxo a Christopher Street i els Panteres Negres feien esmorzars gratuïts als nens mentre empunyaven les armes per repel·lir els assalts a les seves seus ordenats per l’FBI.

El 14 de juliol, l’estrena de la pel·lícula ‘Easy rider’ va suposar un nou jaló en aquesta carretera que va portar a la generació ‘hippy’ de la utopia al desencant. L’epopeia de dos motoristes idealistes a la recerca de la veritable Amèrica va acabar resultant un contundent tractat sobre la paranoia induïda per les drogues i la falta d’horitzons de la contracultura llibertària. En el projecte inicial, els dos protagonistes acabaven en un barco navegant cap a una posta de sol al golf de Mèxic, però Dennis Hopper va optar per un final molt més brutal i desesperançat en el qual uns ignorants protofeixistes assassinaven a trets Billy i Wyatt.

El 9 d’agost, el músic underground Charles Manson va dirigir la matança a casa de Roman Polanski, on Sharon Tate va ser brutalment assassinada 

Tres setmanes més tard, el 9 d’agost, la sang va traspassar la pantalla per esquitxar les parets de la mansió de Roman Polanski al 10050 de Cielo Drive, en una matança dirigida per un músic underground anomenat Charles Manson que va al·legar haver-se inspirat per als seus crims en les cançons de l’'Àlbum blanc' dels Beatles Aleshores, els quatre de Liverpool havien començat a parlar-se a través dels seus advocats i s’aprestaven a arxivar el capítol més brillant de la història de la música pop. Mentrestant, commocionats per la recent mort de Brian Jones, els Rolling Stones abraçaven l’apocalipsi en la cançó 'Gimme Shelter' i planejaven l’organització d’un festival gratuït a l’autòdrom d’Altamont. L’esdeveniment, celebrat finalment el 6 de desembre, va acabar amb l’apunyalament d’un espectador en mans del servei d’ordre integrat pels Àngels de l’Infern i va posar un truculent colofó a la dècada.

El somni, com va proclamar John Lennon a ‘God’, s’havia acabat.