Anar al contingut
La carrera espacial ja és per tothom

MICHAEL PROBST

La carrera espacial ja és per tothom

Michele Catanzaro

La primavera passada, un jove de 16 anys resident a Madrid, Julián Fernández, va fer públic un satèl·lit de les dimensions d’un cub de Rubik que havia construït amb mil euros recollits a través d’un ‘crowdfunding’. El minúscul estri, dedicat a controlar sensors situats a la Terra, hauria de ser llançat en òrbita al setembre. 

“Fins fa una dècada l’espai era una cosa d’elit. Ara s’està democratitzant. No has de ser la NASA per accedir-hi: ho estan fent empreses que caben en un garatge”, comenta Miquel Sureda, investigador en Aeronàutica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Fa 50 anys, quan els humans van arribar a la Lluna, l’espai era un assumpte dels Estats Units i la Unió Soviètica. Avui hi ha oportunitats per a associacions d’estudiants, petites empreses i universitats. “És el que es diu ‘new space’ [nou espai]», explica Sureda, que afirma que Barcelona s’està fent un lloc en aquest sector.

“Després de la segona guerra mundial, l’espai va ser aixecat per una gran inversió pública per raons geoestratègiques”, assenyala Xavier Llairó, director de Pangea Aerospace, una empresa fundada el 2018 a Barcelona i integrada per vuit persones que desenvolupen petits coets que retallen dràsticament els costos de llançar satèl·lits. 

“Acabada la guerra freda, es van començar a veure sortides comercials, com la televisió per satèl·lit o l’observació de la Terra –prossegueix Llairó–. Al principi, qui controlava el negoci eren empreses enormes com Airbus i Thales Alenia, però el 2000 la tecnologia es va començar a miniaturitzar i a abaratir”.

Miquel Sureda, al NanoSat Lab de la UPC. / sergi conesa

Satèl·lits cúbics

Va ser crucial la invenció dels Cubesats, el 1999, a la Universitat de Stanford. Es tracta de petits satèl·lits de forma cúbica i 10 centímetres de costat. “Al principi servien per fer exercicis acadèmics, però després les coses van canviar. Avui hi ha empreses que hi fan negoci. Fins i tot es podria dir que hi ha una bombolla de Cubesats”, afirma Sureda, que ha col·laborat amb el desenvolupament dels CubeCat, quatre satèl·lits d’aquest tipus desenvolupats a la UPC. 

El sistema va triomfar perquè va establir un estàndard per fabricar satèl·lits petits i barats. Però és la punta de l’iceberg del nou sector dels nanosatèl·lits (d’1 a 10 quilos de pes) i microsatèl·lits (de 10 a 100 quilos), més lleugers que els satèl·lits tradicionals (que superen la tona). Des del 2008, s’han llançat més de 1.100 petits satèl·lits, segons Euroconsult, que preveu que la quantitat es multipliqui per sis, fins a arribar als 7.000 en la pròxima dècada.

Aquests dispositius es fan servir, sobretot, per a usos que van del control de pous de petroli al monitoratge de camps de cultiu. Hi ha una trentena de satèl·lits tradicionals que fan fotos de la Terra amb resolució de fins a un metre. Els petits satèl·lits produeixen imatges pitjors, però tenen avantatges.

L’amo d’Amazon, Jeff Bezos, ha anunciat la creació d’una constel·lació de satèl·lits

En primer lloc, són més barats i es fabriquen en mesos, en lloc d’anys. En segon, es poden llançar constel·lacions senceres, de centenars de satèl·lits. Això permet treure imatges de cada punt de la Terra amb freqüència diària o setmanal, molt més gran a la dels satèl·lits tradicionals. Això és fonamental si, per exemple, cal intervenir en una catàstrofe natural.

Hi ha pesos pesants en el negoci. El propietari d’Amazon, Jeff Bezos, ha comprat l’empresa de coets Blue Origin i ha anunciat la creació d’una constel·lació. Elon Musk, propietari de Tesla i de SpaceX (una empresa que pretén pujar humans a l’espai als seus coets), ja va llançar 60 satèl·lits de la constel·lació Starlink. Planet i Espire són altres empreses importants del sector.

Ferran Lumbierres (esquerra) i Adrià Barja, al costat de models de la ‘UPC Space Program’. / Anna mas

Ciutat en òrbita

Des de l’any passat, s’ha instal·lat a Barcelona Satellogic, una empresa argentina que té en òrbita vuit satèl·lits d’uns 50 quilos cada un. La firma ven les dades d’aquests satèl·lits a una pluralitat d’empreses, però també ofereix serveis a països que no tenen una agència espacial pròpia i pretenen monitorar el seu territori.

“Això no es fa fent una foto a l’any, sinó una per setmana. Es necessiten molts satèl·lits, cal abaixar-ne el cost”, explica Marco Bressan, responsable de l’empresa a la ciutat comtal. “Barcelona és un bon lloc per captar talent en intel·ligència artificial (IA) i ciència de dades –en universitats i altres empreses de l’ecosistema–; als EUA és massa car i a l’Argentina no es troba”, diu. 

L’asociació
PC Space Program,
 formada per estudiants, ha llançat 18 globus a l’estratosfera

Però el ‘new space’ va més enllà dels petits satèl·lits i el processat de les dades. Un altre sector en expansió són els microllançadors i les sondes estratosfèriques. En aquest àmbit, es mou la UPC Space Program. Aquesta associació, formada al 100% per estudiants, ha llançat 18 globus fins a l’estratosfera, a l’altura de 30 quilòmetres, tres vegades les que assoleixen els avions.

Cada sonda està dotada d’una càpsula condicionada amb electrònica de comunicacions, aïllament tèrmic i protecció de radiacions. Això permet dur a terme assajos en condicions semblants a les de l’espai. “Vam pujar un experiment de la Universitat de Stanford i vam fer una col·laboració amb la NASA”, afirma el president, Ferran Lumbierres.

L’‘UPC Space Program’ ha fabricat també diversos prototips d’un coet anomenat Ares, que està construït amb un sistema d’impressió 3D que fa servir plàstics especials. “L’objectiu és dur a terme experiments amb electrònica a velocitats supersòniques”, explica Lumbierres.

El coet-globus

L’empresa Zero2Infinity, situada a Barberà del Vallès, està combinant el concepte de coet (‘rocket’, en anglès) amb el de globus (‘balloon’), cosa que s’anomena ‘rockoon’. Les capes baixes de l’atmosfera són les més denses i és allà on es gasta la majoria del combustible dels coets, per superar l’efecte de la fricció. Els ‘rockoons’ pugen un coet a 25 quilòmetres, on encenen els motors. 

Aquest projecte està en fase de prototip, però Zero2Infinity ja està fent negoci amb un altre, que porta a l’estratosfera components tecnològics per testar-los en condicions semblants a les de l’espai. Tot i que el seu objectiu més ambiciós, segons el seu responsable de comunicació, Fulvia Buonanno, és una càpsula de turisme espacial que hauria de portar persones fins a una altura de 35 quilòmetres.

Amb aquest projecte, l’empresa s’acosta a la frontera del ‘new space’. El viatge humà a l’espai continua sent caríssim, fins i tot per a les grans agències estatals. No és difícil imaginar com acaba el documental ‘Amateurs en el espacio’, que relata la gesta de dos danesos entossudits a assolir l’espai amb una missió feta a casa. 

No obstant, uns integrants de l’‘UPC Space Program’ pretenen ser els primers estudiants en llançar un coet a l’espai, més enllà de l’estratosfera. I fa uns mesos la NASA va enviar dos Cubesats a Mart amb la seva missió ‘Mars Insight’. El potencial del ‘new space’ encara no està esgotat.