'Lo dejo cuando quiera': així es va tramar l'última sorpresa del cine espanyol

zentauroepp48902443 mas periodico pelicula lo dejo cuando quiera190705131248

zentauroepp48902443 mas periodico pelicula lo dejo cuando quiera190705131248

4
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

S’ha convertit en un dels grans èxits de taquilla del cine espanyol de l’any. Es va estrenar el 12 d’abril i després de 80 dies en cartellera continua mantenint-se a 83 cines amb una recaptació de més d’11 milions d’euros.

La comèdia de Telecinco Cinema ‘Lo dejo cuando quiera’ ha sorprès amb la seva barreja gamberra i desinhibida, i se situa com la cinquena pel·lícula més vista de l’any darrere de ‘blockbusters’ nord-americans com ara ‘Vengadores: Endgame’, ‘Aladdin’, ‘Dumbo’ i ‘Capitana Marvel’. Dins del mercat espanyol, el seu regnat resulta aclaparador: gairebé dos milions d’espectadors davant els 929. 427 de ‘Dolor y gloria’, de Pedro Almodóvar, la segona més ben posicionada, amb cinc milions d’euros.

¿Quines són les claus d’aquest fenomen que ha aconseguit trencar amb els clixés que havien dominat des d’‘Ocho apellidos vascos’ i insuflar una mica d’aire fresc a un gènere, la comèdia, que es començava a trobar en estat catatònic?

Buscant nous camins

Just abans que s’estrenés ‘Lo dejo cuando quiera’, van ser moltes les veus que van començar a sentir-se alarmades pel penós estat en què es trobava la comèdia espanyola, que semblava que s’havia especialitzat en anècdotes vanes allargades fins al paroxisme i plenes d’acudits de baixa qualitat. Ghislain Barrois, conseller delegat de Telecinco Cinema, i Álvaro Augustin, director general de Telecinco Cinema, van ser conscients que s’havia arribat a un punt sense retorn i que era necessari buscar nous camins per connectar amb les noves audiències. 

“Teníem clar que, per renovar l’oferta, era necessari canviar la recepta perquè la fórmula estava esgotada, així que vam intentar fer un producte diferent, però no sabíem com el rebria el públic”, explica Barrois.

Trencar límits

El director Carlos Therón acabava de firmar ‘Es por tu bien’ i li venia de gust seguir explorant la comèdia, però des d’un altre registre. “Volíem trencar amb certs límits, ficar el cap en el políticament incorrecte, arribar a la frontera del que és incòmode i convertir-ho en font d’humor”, diu el director.

El projecte va comptar amb el beneplàcit de la productora Mod i Telecinco Cinema, i a l’hora de fer-ne el guió, segons Cristóbal Garrido i Adolfo Valor, els responsables, les indicacions eren: “Més salvatges, més gamberros, més bojos”. 

No obstant, Álvaro Augustin reconeix que finalment van rebaixar el nivell de vandalisme. “Hi havia moments en què pensàvem: ‘¿No ens estem passant una mica?’ Després ens vam adonar que el públic disfrutava amb acudits més transgressors i ens va canviar el xip”.

¿La conseqüència? “Hem tornat a obrir un calaix on havíem posat projectes més desfermats i els estem desempolsegant perquè ens hem adonat que sí que es poden abordar”, diu Barrois. 

Trio amb enginy

Un altre dels elements diferenciadors és que al capdavant del repartiment no trobem les mateixes cares de sempre. Tant David Verdaguer com Carlos Santos i Ernesto Sevilla tenien una àmplia experiència prèvia, però la seva unió i la seva manera d’abordar l’humor des de diferents tècniques i punts de vista molt diferents ha resultat ser un encert.  “Ernesto no ha d’obrir la boca perquè riguis, Carlos fa un treball més físic i Verdaguer es troba en el punt intermedi”, diu Therón. 

“És cert que al pertànyer a un grup mediàtic de vegades es busquen noms coneguts, perquè és més fàcil vertebrar una campanya al seu voltant”, diu Barrois. “Però també és veritat que nosaltres com a productors apostem per nous talents, com va passar amb Dani Rovira, que no tenia experiència en cine abans de fer ‘Ocho apellidos vascos’”, completa Álvaro Augustin. 

Connexió social

“Tothom coneix algú pròxim que no ha pogut exercir la carrera que va estudiar. A tots ens van vendre la mentida que triomfaríem quan acabéssim, va arribar la crisi i ens vam trobar que no hi havia res a l’altre costat”, diu Cristóbal Garrido. “I després hi ha un altre tema: ¿què passa quan fas diners fàcils a Espanya? Doncs que no et porta a res bo. S’ajunta el fracàs com a societat amb la generació perduda”. De fet, la cultura de l’èxit al nostre país també es troba present com a reflexió soterrada a la pel·lícula.

La sorpresa per a tots els implicats és que no només ha agradat als de trenta anys, que es poden sentir identificats amb el que explica la pel·lícula, sinó també a la gent jove i al públic madur. “El nostre referent en aquest sentit era ‘Ressaca a Las Vegas’ i les noves comèdies americanes, perquè agraden a tots els sectors, a homes i dones, a adolescents i adults”, diu Cristóbal Garrido. “És complicat portar els joves al cine, es necessiten pel·lícules-esdeveniment per fer-ho, i crec que hem aconseguit que hi vagin i que, a més, els agradi”, diu Barrois. 

Notícies relacionades

Valor i Garrido afegeixen un últim factor d’èxit que els fa una il·lusió especial: per fi els protagonistes no són cunyats ni pagerols que a través de les seves ficades de pota generin comicitat. “És gent llesta, però divertida, i també es pot fer humor amb ells”. 

 

Temes:

Cine espanyol